Botifarra

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 30 DE SETEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si sabera cert que per sentir bategar l’univers tindria prou d’asseure’m sobre la línia de l’horitzó, com si es tractara de la tanca d’un jardí immens, amb les cames penjant cap a llevant, jure que ho faria. Ni que fóra per delectar-me una vegada i una altra amb la teua veu de terra batuda que ens narra el caminar del nostre poble, el d’ara i el que un dia fou.

Tu, Pep Gimeno, Botifarra, de Montesa a Meliana, d’Almenara a Morella, eres un dels contraforts que ens protegeixen dels embats de la desmemòria.

D’altres artistes t’han obert camí, és cert. Tanmateix, pocs han aconseguit sacsejar–nos amb tanta força els sentits adormits i recordar-nos que sempre hem entonat el riure i el plor, la festa i el treball, però que hem estat a un mal pas d’oblidar-ho tot. 

Mira si has corregut terres, empomant fruits de llavis ancians que t’han ofrenat a cau d’orella una irrepetible herència oral, conscients, tal volta, que aquell tresor fet d’aire corria el perill d’esfumar-se, i que urgia buscar-li un cau sòlid on conservar-lo.

Has donat llum a ombres remotes que no gosaven manifestar-se per evitar el menyspreu d’un present desagraït. Ens has reconciliat amb les veus aflautades de les iaies que cantussejaven al voltant de la taula, o al banquilet, les nits sufocants de l’estiu. Has rescatat cançons de bressol que es desfan tendrament sobre les parpelles de les criatures. Seduïts pel teu empeny, hem comprés el valor del cant dels llauradors descansant a l’ombra d’una garrofera o el de les dones batent roba al llavador d’aigües gèlides.

Et farem costat per encabir en el sarró més albaes, jotes, malaguenyes, fandangos i romanços que xiuxiuegen el nostre passat. Amb tu, escorcollarem les brases del patrimoni que un dia ens van voler socarrar, per recuperar fragments de paraules i melodies casolanes que ens pertanyen per dret.

Eres l’home romancer que ens ajuda a desempolsar aquells instants de poesia, microscòpics en el descomunal llenç de la història de la Humanitat, però insubstituïbles per entendre d’on procedim i, per tant, a qui i a què ens devem.

Gràcies, Botifarra, per perseverar i per cridar als huit vents que, malgrat tot, no hem deixat mai d’estar vius i encara tenim coratge per taral·lejar cançons d’alegria als qui ens vénen darrere.

Ací estem nosaltres per reconéixer-nos en tu i demanar-te que continues sent l’home humil que ve del poble i que ningú no farà mai abaixar la veu.  

No és suficient

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 DE SETEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Cartells, eslògans, escrits llegits en veu alta a les places de les ciutats, recollida de firmes i concentracions, clams i llàgrimes. Una lluita extraordinària per la dignitat. Encomiable, però encara no és suficient.

Pronunciaments de membres d’associacions diverses, declaracions als mitjans de comunicació, i 60 segons de mutisme per una vida arrancada. Esforços titànics per resistir però no, encara no és suficient.

En mig any, desenes de dones assassinades a mans d’uns botxins amb els quals una vegada van compartir l’aire.

La tràgica realitat ens diu que ja no disposem de temps i que els intents de la societat civil per salvar les dones de la condemna a mort són insuficients. Cada dia, estranyament, dins dels nostres pobles i ciutats de milions d’ulls, una bèstia aconsegueix passar desapercebuda i llançar-se contra una dona per destruir-ne el futur i el dels éssers que l’estimen.

Parlem clar: sovint són les nostres mirades esbiaixades i els llavis cosits qui assenyalen a l’assassí l’escletxa per on pot entrar a matar.

Que en l’àmbit privat o en el públic, la dona encara es veja exposada, mutilada verbalment, palpada visualment, és el paisatge que hem construït perquè els nostres descendents cresquen convençuts que ells també tenen dret a delectar-se amb acudits sobre esposes estúpides o veïnes excitants. Que es fomente un masclisme banal subtil i fins i tot excusat, és la pedra que ha anat adobant el camí que porta, en massa casos, al cementeri.

No. S’ha de fer molt més.

És hora que els governants deixen de costat càbales electorals i misèries de saló,  miren de cara el terror i centren totes les forces a eximir unes ciutadanes de la sentència de mort dictada per jutges demoníacs. Sense una intervenció contundent de qui s’entén que ens representa i ens gestiona la vida, tots els esforços podran ser valuosos però resultaran testimonials.

Exigim passos contundents en una mateixa direcció inequívoca, lleis que ens protegisquen i sentències que netegen la societat de les bandades de llops sanguinaris i les seues corts. Volem mitjans de comunicació respectuosos, polítiques avançades, exèrcits de professionals repartits pertot arreu, educació als centres escolars i una sanitat que detecte i diagnostique per poder anticipar-nos al drama. I pressupostos generosos destinats a portar-ho endavant.  Reclamem respecte i seguretat. Reclamem llibertat.

Ens hi va la vida.

No és suficient?

Taula d'estiu

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 DE SETEMBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Volem ser persones raonables i ens esforcem per començar el dia amb un desdejuni contundent, tot i que en són ben pocs els qui ixen a la batalla amb el depòsit de les vitamines carregat. Intentem complir escrupolosament amb el dinar, convertit en oasi, però sovint acabem cruspint-nos qualsevol fast food encavalcats a un banc de jardí o penjats d’una barra de bar. Desconfiem del caprici del berenar que només pretén enganyar l’estómac mentre reptem cap a poqueta nit, i ens empassem el sopar d’herbes perquè el viatge a la nit siga lleuger d’equipatge.

Ara bé, quan prenem la revenja a tan insuportable dieta, quan ens lluïm a base de bé, sense reserves, és a l’esmorzar. L’esmorzar de vacances, s’entén. El moment gloriós en què ens adherim com llepasses a la gerra de cervesa i l’entrepà, i naveguem per l’oceà de l’eufòria absoluta amb la millor companyia, lliures de brúixoles i horaris imposats.

I per això, ara ve el drama. Presoners novament de la rutina diària, de sobte, l’esmorzar es contrau i envia la meitat de la nostra felicitat de viure a pastar fang. Per què? Perquè les vacances distorsionen la realitat i és fàcil creure que els instants sublims vegetant al voltant d’una taula animada, són la tònica habitual al treball. I no, no ho són. Si som persones íntegres o, senzillament, si hem de fitxar davall de la mirada de l’antipàtic de torn, hem de recordar que durant l’any l’esmorzar té els minuts comptats, literalment, i per tant n’hem de bandejar allò que no ens atorgue un plaer immediat.  

Avançar lentament cap al lloc on concorren ja els comensals i anar saludant a tort i a dret com si fóra l’hora de l’aperitiu a la piscina del poble? Impossible; quan sone el timbre del descans, arranca a córrer cap a la cafeteria com un Velociraptor. Encetar temes transcendents amb exposició de tesi, esmenes a la totalitat i represa del debat? No! Entre glops de café aigualit parla de factures, de l’ull de poll que t’està matant o de l’estupidesa humana però de res que no es puga concentrar en un tancar i obrir d’ulls. Perquè hem de ser conscients que l’àpat que tant hem estirat durant l’eufòria estiuenca,  es convertirà ara en un concurs de brevetat; brevetat en les salutacions, converses, malediccions,  promeses... 

Això sí, podem superar-ne la pèrdua. Pensem que des d’aquest mateix instant disposem de tot el temps per compartir amb uns i altres, durant dies i setmanes i mesos, una bona taula... de despatx.