diumenge, 19 de març del 2017

Alé de Falles

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquests dies festius, mentre les comissions falleres passegen lluint brocats espectaculars, seguisc amb la mirada els centenars d’homes i dones que, arrapats als seus instruments de música, els acompanyen discretament. Quina classe d’heroisme habita aquests artistes procedents de centres musicals dinamitats, privats de beques, foragitats de l'ensenyament elemental, que lluiten sols cada dia per tallar-nos l’alé amb garlandes de sons compassats?
A la València terra de músics, aquests virtuosos solen ser espectres que durant uns dies posen banda sonora a les nostres vides però que la resta del temps malviuen arraconats a la cova dels ignorats.   
Quan narren les peripècies que sofreixen per mantindre en alt el seu bon ofici, m’assetja sempre la mateixa fantasia: imagine una gran desfilada d’afirmació artística, un cant immens a l’harmonia on celebraríem totes les formes musicals que aquests homes i dones han sigut capaços de generar i de conservar contra tot i contra tots.
Encapçalaria la processó una orquestra filharmònica, insinuant i dúctil com gelatina, un conglomerat de dits nerviosos que tesarien les cordes dels instruments per fer-los sonar per damunt de la ciutat en Falles. A continuació, una banda o una orquestra de cambra domesticarien, ni que fóra uns instants, el bram d’eufòria que s’elevaria de les goles arremolinades al voltant dels ninots de les mil carasses. Fins i tot s’hi podria inserir un quartet de corda que acabaria de trenar les veus. Després, s’imposaria la vivesa d’una rondalla rascant golosament el guitarró i la mandolina, o una xaranga irreverent que ens reconciliaria amb l’estrèpit dels petards, autèntic alfabet de la ciutat en aquests dies, un tabalet i una dolçaina, una big band, uns conjunts de rock, clarinetistes de carrer, concertistes de piano i tot aquell que parla de la vida amb claus de sol als ulls i als llavis. Finalment, seguint l’enorme ball de sons, desfilaria la resta del món, recollit durant uns dies al cap i casal de cartó pedra, un món ebri de sonoritat, rendit als peus dels qui se sacrifiquen per mantindre en alt la música, i disposat a reclamar per a ells benestar, reconeixements i estímuls.
            Si és cert que encara som terra virtuosa, tenim el deure de bastir un pentagrama sòlid sobre el qual el món de la música puga desenvolupar-se dignament.   
            Endavant, mestres! Feu ressonar la música pertot arreu; nosaltres hi afegirem la veu.

dijous, 16 de març del 2017

Cau la nit. Despenge els records del llindar de la memòria i isc a la foscor de les absències.

diumenge, 5 de març del 2017

Arc iris

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 DE MARÇ DE 2017
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Que generosa que ha sigut sempre la Natura! Ha permés tantes varietats i diferències que encara estem intentant identificar les formes de vida que ens acompanyen en aquest viatge a través del temps.
Ha parit sabanes polsegoses, tundres gèlides i deserts que amaguen miratges. No s’ha sorprés quan ha hagut de transitar per muntanyes nívies, monstres de roques foses pels focs de l’univers; ni tampoc ho ha fet quan ha engendrat els oceans, camps de batalla d’éssers minúsculs o gegantins, transparents o refulgents.
Ha fet levitar sobre les ones l’enorme cos de la balena, ha llançat a l’aire àguiles reials i també peixos, i ha donat visió nocturna als rats penats i verí a l’escurçó.
Com una mare amorosa, ha estimat per igual la bava del llimac i el plomatge del titot presumptuós. S’ha delerat amb la mateixa intensitat per la ingravidesa d’una ploma i per la massa compacta d’un rinoceront.  No ha menyspreat la discreció de la margarida, i ha rebaixat l’espectacular vòmit ardorós del volcà amb una bona dosi de cendra sòbria.
Es té constància que no hi ha hagut mai cap rebuig de la mare Natura contra les seues criatures, foren carrancs caminant a recules, elefants d’apèndixs carnosos, flamencs sedosos o polps de mil braços.
Diguem-ho ben alt: la Natura és incommensurablement respectuosa amb la seua diversitat. Sembla que, d’alguna manera, tot ha estat calculat per encaixar, per formar part d’un tot i formar alhora el tot.
És només quan apareix l’ésser humà quan tot pren una altra dimensió. Tot d’una, cal acordar què és bell i què no ho és; cal marcar fronteres entre allò permés i allò prohibit; s’han de foragitar cossos i actituds perquè sí, i d’altres perquè no... I un bon dia ens trobem regatejant a la Natura allò que durant mil·lennis havia configurat la seua bella llibertat.
Qui som nosaltres per burxar en les particularitats alienes i lluitar contra elles com si ens hi anara l’honor? Un simple còctel d’àtoms que acaba d’aterrar sobre un paisatge de riqueses i, com a invitats, n’hem d’estar agraïts.
Fem fora els cervells retorçuts que s’adjudiquen l’autoritat moral sobre l’arc iris de colors, comportaments i somnis que conformen la Natura. Siguem tan generosos com ella. És hora de fer emmudir els brams que vomiten les goles incendiàries dels papagais que només s’alimenten d’odi.
Per a la felicitat de l’ésser humà és irrellevant qui tinga penis o vulva. Només ens importa qui té cor o ... cudol.