dissabte, 28 de desembre del 2019

El rebost de la memòria

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No sap ben bé per què però, durant aquestes darreres hores de l’any, l’envaeix una nostàlgia que l’espenta a recórrer els horts de terra generosa que ha sigut el seu temps viscut. De normal, quan es recorda en pretèrit, en la llum o en la fosca, sola o envoltada d’altres solituds, s’hi reconeix i experimenta novament els mateixos delers i les mateixes pors. Algunes vegades, però, ja no. Ja no.
Perquè l’acidesa dels episodis que li van corcar l’esperit es quede penjant en aquest últim revolt de l’any, s’esforça a garbellar rastres de la millor memòria, la més bella, aquella que, encara hui, després de dies i nits, li il·luminen l’alé i li sanen el cos.  Així i tot, és incapaç de renunciar a la foscor del seu passat i, de cada fragment tenebrós, un a un, procura suavitzar-ne les estelles que li van foradar la pell, rascar-ne les crostes de les ferides i rentar-ne les llàgrimes de fang, per fer-ne sobreeixir l’essència, l’únic que es permet de rescatar.
Reviu cada record en el punt just on va brollar, en el mateix solc de desesper o en la mateixa branca elevada, i contempla els contorns borbollejants d’allò viscut; ara, però, amb un vel de distanciament cosit a les pupil·les que l’enforteix i l’ajunden a elevar-se.
Després, desvesteix totes les batalles d’excuses cuirassades i de perdons mai atorgats i les guarda ben juntes en la copa de la vida que, cada soterrar d’any, sembla buidar-se quan tot mor per tornar a omplir-se quan diuen que tot renaix. Cuites a foc lent, les borumballes del passat deixen anar la dolçor i l’amargura que les impregna. I a ella se li embafa la mirada amb milers de relíquies que la sacsegen de dalt a baix: aquell tren de matinada, l’esclat de riure de qui ja no riu, un tro violent fet de paraules, una tardor que fou primavera, un plat que es trenca, un nom perdut, unes mans trobades...
L’hivern li xiuxiueja que entrem en els últims instants d’aquest mos de temps encavalcat entre dos braços, i que molts d’aquells esguards han quedat immobilitzats per sempre més en un sol esclat. No. No hi ha via ni vida que permeta recórrer el mateix calendari. I ella, tendrament, dolorosament, es posa a fer conserves. Conserves de sospirs minúsculs, immensos, íntims, universals, entranyables, turmentadors. De tantes belleses impossibles de rememorar. De tantes penes ancorades, punyents com urpes en la carn, que no oblidarà.
Conserves de records per al rebost de la memòria.

dissabte, 14 de desembre del 2019

Els descosits de la decència

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE DESEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

La mare era modista. En el panorama desolador de la seua joventut, fet de franquisme, catolicisme omnipresent i atmosfera asfixiant de poble, va assistir amb gust a les classes de doña Isabel, una mestra del fil i l’agulla, que li ensenyà a fer patronatge i cosir botons. Eren mitjans del XX i les dones podien optar a poca cosa més. Ni tan sols es va plantejar estudiar. Impensable; era de família modesta. Seria costurera. Decidit. Quin remei.
Poc després emigrà, i aquella forastera que cosia com els àngels barata uns francs, aconseguí enlluernar una clientela exigent. La recorde inclinada, els ulls encesos d’esgotament, sublimant canesús a un vestit o un abric de pel·lícula trets del Burda. Quina precarietat! Quants anys confinada als peus de la seua Singer! Encara hui, en rememorar-ho, una tristesa infinita m’encongeix el cor. Aquell fou el seu cosmos durant dècades: el menjador minúscul d’un habitatge en una barriada modesta de la banlieue de París. Sí, ella va ser l’ama de la casa i del corral. Fins ací els límits dels seus horitzons.
Les dones com ma mare quedaren atrapades entre quatre parets per falta d’oportunitats, mentre a l’exterior el present esdevenia passat a un ritme trepidant, sense reclamar-les ni enyorar-les. Ombres encadenades a una llar, a la cura de criatures o d’ancians o al servei abnegat a un marit. O tot alhora.
Ara, alba del segon mil·lenni, una (insistisc: una!) representant política, suposem que madura, suposem que sabedora de les reivindicacions femenines, ens amolla que com a assignatura obligatòria prefereix costura a feminisme, perquè cosir un botó empodera molt.
Ma mare m’ensenyà a fer traus, a embastar, a fer punt de cadeneta i a repuntar vores. Però, per damunt de tot, a la dona que es va sacrificar cosint botons sense sentir-se empoderada, li dec haver-me facilitat les eines per enderrocar sostres i volar alt, i haver-me depositat en el camí de l’educació, l’únic passatge cap a la llibertat.
Senyora diputada mal formada i mal informada, no imposarà mai un règim de clausura a la meitat de la societat. El nostre clam, el passat 25 de novembre, ho deixà clar: les dones conjuguem en present i futur. I no hi pensem renunciar.
Per això, quan dispose d’un segon de lucidesa, repasse els seus arguments. Hi trobarà tanta arna que, de no fer-hi retocs a l’acte, se li acabaran de descosir les juntes de la dignitat i d’esfilagarsar-se les vores de la seua malmesa decència.

dissabte, 30 de novembre del 2019

Un núvol blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


M’agrada el so de les campanes enmig de la quietud d’un capvespre. El dringar cristal·lí que esclata en cada toc de batall sembla una piga tremolosa adherida al silenci, que aprofita el fregament del temps veloç per desfer-se en l’aire. En aquest moment, sent com el volteig de campanes m’estira amunt, amunt, i em deixe arrossegar, i m’eleve, i arribe per fi allà on tot és possible.
El cel és el meu cau, el vel que tamisa la realitat més crua i l’oceà assossegador on no m’enfonse mai. Aquesta immensitat d’atzur, allunyada de l’abraçada però a l’abast dels llavis que xiuxiuegen secrets, esgarrada per cues d’avions que passen com fletxes per no fer tard al destí, és la casa on atresore els parracs de vida consumida.
He rondat sovint la pau; tanmateix, poques vegades he somiat a buscar-la al cim d’una muntanya, ni en una illa deserta, ni tan sols en l’habitacle minúscul d’un far solitari. El meu lloc al món es troba exactament on sóc. Just sobre mi. No hi ha dia en què no alce els ulls i busque en el sostre pur les absències enyorades, els records grumollosos que només jo convoque, aquells fragments d’esperances esdevinguts pols de desert, les estimes engolides, algunes victòries i moltes desfetes ancorades al pit... Tot ho tinc allà dalt, a l’andana del planeta.
El cel nítid em bressola i m’asserena, però el tempestuós també em parla. Hi identifique, arrecerades entre rajos i llamps, figures terrorífiques, bèsties de mandíbula oberta a punt de caure’ns al damunt per devorar-nos les misèries. No obstant això, sé que els autèntics monstres creixen ací, a la Terra, exposats indecentment a la llum, alimentant-se i unflant-se de la nostra debilitat. Perquè no és la nostra por allò que els enforteix; és la nostra covardia.
Sí, contemple el firmament tant com puc i m’hi aïlle sovint per recuperar-hi la memòria dels meus, per entretindre’m a contar-los que la vida continua esvarant pel pendent que du a l’abisme, com quan era seua també, unes vegades per senders tortuosos, d’altres resseguint cascades refrescants i jardins perfumats.
L’immens Lluís Llach va capturar un núvol humil i ens el va oferir per obsequiar-nos el seu amor etern a la vida: “Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca”, canta. Jo, per rescatar els meus paisatges de la intempèrie de l’oblit i per enviar paraules tendres a qui ja no les pot sentir, m’he ensenyorit de tot un cel.
Açò és el que té la poesia. 

dissabte, 16 de novembre del 2019

Miracles d'anar per casa


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor.
Fa uns minuts tenia al davant una senyora carabassa al forn, esplèndida, que exhibia la gamma d’ocres que el foc li havia tatuat sobre la pell. No duia cap ornament que li restara modèstia; ni un gram de sucre, ni una gota de mel. Conscient que iniciava una cerimònia irrepetible, he agafat la cullera amb delicadesa i l’he submergida en la massa estovada, preparada per sucumbir al meu deler. Ha sigut en l’instant en què les meues papil·les gustatives han detectat l’aliment cobejat i els sentits han quedat concentrats en l’ambrosia caramel·litzada, quan, de sobte, m’han assetjat els dubtes universals. Quines mans són capaces de convertir una modesta llavor en el mos ensucrat i cremós d’una fruita? Quina màgia amassa l’esquelet de l’arbre i el fa escultura? En quin taller ensenyem al fang a inclinar-se respectuosament per deixar-se tòrcer?
Els dits allargassats d’uns núvols esgarrant un capvespre o un combat ferotge d’ones i vent són espectacles que celebrem amb fervor perquè la Natura és magnífica en la seua virginitat i majestuositat. Tanmateix, els arabescos d’una llana teixida o el gra polit d’una pedra tallada ja no ens desperten quasi crits de goig. Per què? Què ens passa? Sempre ens hem comportat de manera tan descortesa amb la Natura? Sembla que durant un temps sí que ens hi hem acoblat i hem modelat herbes, vidre, plata i or, cordells, petxines, pedres, branques... El resultat han sigut miracles diminuts, sublims, que ara, però, els nostres sentits anestesiats rebutgen o, si més no, ignoren. És com si estiguérem a punt de perdre la sensibilitat per valorar les coses senzilles, nascudes de la nostra simbiosi més primitiva amb el planeta que ens acull.
No sé si en aquesta època fosca que augura l’agonia del futur seria possible restablir el sentiment d’orgull, pueril si voleu, de pertànyer a una espècie dotada per emocionar-se davant d’un tall de carabassa melosa. Ens serviria per recuperar la capacitat d’admirar la simplicitat i, alhora, magnificència de la vida. Ni que fóra per retrobar el nostre lloc al món, insignificant i fràgil, sí, però també insubstituïble, que se’ns va concedir.
Encara hi som a temps.


dissabte, 2 de novembre del 2019

100

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hui publique l’article número 100. Ja sé que no significa molt, però la humanitat sempre ha tingut tendència a posar xifres a les coses, fets, fins i tot als éssers humans. Amagava 6 milions d’euros a Suïssa. Duu més de 4 dècades soterrat a l’infern. Terceres eleccions. 5 dones assassinades.
Sembla ser que des del minut 0 necessitàrem organitzar el caos que ens va parir. I així, de 365 en 365 dies, de 1000 en 1000 anys, hem anat catalogant-nos, la intenció evident de tindre’ns ben controlats.
Vaig encetar aquesta secció al gener de 2016 i han transcorregut quasi 4 anys. 100 columnes donen per a comentar no poques realitats. Revisant-les, m’adone que hi he abocat part de les meues angoixes i esperances: la defensa de la llengua, el pas del temps, l’enyor, l’emergència climàtica, l’educació o la seua falta, els llibres, l’amistat, la conservació del paisatge, els viatges, els plaers de l’existència. Un escrit en particular em va marcar més que cap altre: Per si demà, on m’acomiadava, amb una barreja de pesar i expectació, de les aules i dels centenars d’alumnes que m’havien acollit al llarg de tota una vida.
Tanmateix, el tema que més espai m’ha ocupat han sigut les persones. Algunes hi apareixen identificades, com en Art, en honor a Carmen Ros, una de les últimes artesanes del brodat; Màgica, que és Pilar, model de bibliotecària; Mendieta, filla d’una víctima del franquisme; Societat civil valenciana, dedicat a Mercé Viana, escriptora magnífica. D’altres fan referència a actituds que embruten la societat: Salvatge, el mal veí; Costa, política i indecència; Por, la maldat o Des de la presó, conseqüències de la falta de diàleg. També m’he preocupat per qui viu en risc d’exclusió: captaires (L’home de les tres motxilles), emigrants (Paraules que fan camí), malalts (Costa de dir), ancians desemparats (A la vora del temps). I he escrit, una vegada i una altra, sobre les dones, perquè després de quatre anys, poc ha canviat el panorama. Per això, tants títols reclamant els nostres drets i condemnant els atacs que sofrim contínuament: Si tu vols, No del teu sexe, No és suficient, Depredadors, Per elles...
100 articles que m’han permés rebre mostres d’afecte i suggeriments de lectors i lectores. Gràcies; només per açò ha valgut la pena cada paraula. Com deia Kavafis, desitge amb fervor que el viatge encara siga llarg, ple d'aventures i ple de coneixences. Amb la vostra estima, tot és possible. 

dissabte, 19 d’octubre del 2019

Perla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No heu percebut, aquestes últimes setmanes, un silenci resinós que s’adhereix a l’esperit? No vos ha faltat, en algun moment del dia o de la nit, en la solitud d’un camí o en el guirigall d’una festa, una alenada d’aire transparent?  Els especialistes afirmen que aquestes sensacions són pròpies d’un fenomen que engul les ganes de viure i apaga l’alegria. Es diu tristesa.
Perla, em saludava Llorenç Giménez sempre que ens trobàvem. Les dues síl·labes, embolcallades com una mocadorada d’octubre en un somriure dolç i una mirada que cruixia de bon humor, t’esborraven de soca-rel la remor grisenca del dia a dia. Dissolta en aquell núvol, jo em deixava caure sobre el balancí que formaven les seues paraules i m’abandonava al bressoleig de les anècdotes que contava, encadenades les unes a les altres, en una lletania deliciosa.
Llorenç estava fet de paraules. Rondalles, acudits, històries de tota mena, contes i embarbussaments li corrien per les venes i li alimentaven el cos de fantasia. Per si no en tenia prou, qualsevol fet que li acabara d’ocórrer o li arribava a les oïdes, ell el trenava amb tal o qual llegenda per donar vida a un espectacle de mots. Perquè Llorenç era, per damunt de tot, un artista de la llengua. I un recitador de la memòria de poble.
Parlar amb ell et situava en el registre lingüístic que la majoria oblida quan abandona la infantesa i que, tanmateix, resulta vital per a consolidar una societat amable: aquell en què la llengua, qualsevol llengua, serveix per parlar de sentiments nobles, per atraure sense violència, per aliar-se sense cadenes, per estimar. Per a ell, tots i totes érem perles i et feia sentir exactament així, com un ésser especial que mereixia tota la seua atenció.
Malgrat els homenatges de diferents sectors de la societat, l’enyor i la ràbia continguda que sentim per la seua pèrdua ens prem el cor i ens paralitza el pas. Però Llorenç no ha marxat perquè ens quedem inclinats de pena. Hem de reprendre la rondalla allà on la va haver de deixar. Per mantindre’n en alt el llegat, hem de tornar a acostar a grans i menuts, les aventures sucoses dels éssers màgics que habiten les nostres llars, i hem de vigilar que ressone pertot arreu el nom de l’home bo que somreia a la terra i a la gent.
Descansa en pau, amic, però no deixes de xiuxiuejar-nos les paraules màgiques, aquelles amb les quals ens feies creure que no hi haurà mai cap esperit dolent capaç de véncer la bondat. 

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Som horta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

En realitat, sóc poca cosa: un grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula, per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.  
Jo, per si de cas, em quede amb la terra en miniatura, la dòcil, la que es deixa abordar. Hi ha qui, en un excés de sensibilitat als meus encants, em diu horta. M’agrada. Aquesta paraula vibrant com l’aigua que em recorre les artèries, em remunta lluny enrere quan els humans començaren a rascar-me el llom, ara una passada ara una altra, i jo, agraïda, hi vaig voler correspondre. Des d’aquell instant, vam teixir una simbiosi única en aquest racó de món. El mèrit, això sí, ha sigut només dels homes i dones que segle rere segle s’han sacrificat per extraure’m la saó. Les onades de cavallons, els arraps dels canals, l’alenar dels animals acoblat a l’alé cíclic de les estacions són l’obra dels qui van suar per esculpir-me.
He sigut horta que ha alimentat, i horta que ha protegit. No solament he atret la corbella i el cabasset; en mi també s’han acomodat cabanyes, barraques i masies, que han arrecerat existències duríssimes, endolcides pels xanglots de raïm penjats dels canyissos. Ignore quanta gent m’ha habitat però en tinc la memòria coberta d’empremtes inesborrables. He fet créixer milers d’arrels amb la suor de cada aixada, amb les llàgrimes de vi primerenc de cada bota i amb les gotes d’aigua de les botiges a l’ombra, davall de les figueres. També amb la saliva dels crits de fam i desesper quan el cos se m’ha assecat. Sóc poca cosa, però els braços de qui em treballa han sabut fer-me deessa generosa. Per ells continue viva.
I ara, alguns individus intenten retallar-me la cabellera de branques que fa poc espolsava aire perfumat pertot arreu, i pressionar-me el cor davall capes d’asfalt. Sóc vella i la sé llarga: no cal que m’amagueu que hi ha qui cantusseja, fregant-se les mans de pura golafreria, que horta rima amb morta.
Tanmateix he sentit tambors convocant a la resistència. De nit, veig les fogueres que vigilen les alqueries centenàries i m’arriben veus de joves i no tan joves que defensen, amb cants i mots, la meua dignitat. Són la força de les causes nobles i la seua lluita va carregada de raons.
Sóc horta. Simplement. El futur no em pertany.
El vostre, però, sí.

dissabte, 21 de setembre del 2019

Senyor Estellés

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Perdone’ns, senyor Vicent Andrés Estellés, que el molestem en el seu descans etern però hem  d’anunciar-li que la mort que portem adherida a la vida, la que vosté convertí en un plany literari dolorós de pair, l’enemiga maleïda que tot ho esborra, ha perdut la batalla: vosté continua viu entre nosaltres, molt viu.
No li negarem la nostra condició de poble oblidadís que s’encabota a trair el llegat, que s’avergonyeix de qui l’ha precedit en aquest tros de terra arrapat a la mar, i que s’ha venut, en múltiples ocasions, a assaltadors de camins que li han promés riqueses i èxits. No li discutirem tampoc que ens hem esmerçat per renunciar a tot passat i que duem, enganxada a l’esquena de la nostra història, una foscor que amenaça d’esdevenir la nostra tomba.
Vosté ens deixà un mural enorme d’allò que érem, som i hauríem de ser, on parlava de l’amor i de la mort petita, del sexe i del pimentó torrat, del dolor i de les renúncies. Ai, les renúncies! Quantes n’hem exercitat! Aleshores i ara. Els Sí senyor! A disposar, senyor!, de l’enyorat Ovidi, cabotades que continuem pegant davant de les màquines que mosseguen la carn de l’horta o les tradicions seculars engolides per Halloween comercials. I què dir dels buits que cada dia són més profunds: el de l’estima per la llengua, pels paisatges heretats, pel país que volem veure créixer...?
A voltes resultem lamentables. Què li he de contar?
Tanmateix, a pesar de tot i d’uns quants, en som moltíssims més els qui fem camí amb determinació i coratge. I la seua veu ens hi acompanya. Sempre. Sense anar més lluny, aquestes setmanes, en moltes poblacions, celebrem la Nit Estellés, un homenatge fet de germanor i literatura, que ens ensenya que les paraules nobles poder ser llances que defensen la memòria dels pobles.
Enguany, com és tradició, vosté seurà a la nostra taula i no ens hi faltaran menges de l’horta agraïda, ni el bon vi d’algun celler veí. Contarem anècdotes d’un temps llunyà que també és nostre i enramarem rimes pels carrers perquè ressone en la nit que el poeta de Burjassot, el fill del forner, va fer versos que es fonen amb l’eternitat. Finalment, quan la nit se’ns desfaça a les mans com un sabó perfumat, li donarem les gràcies per haver vingut i ens acomiadarem de camí a l’alba del dia que ja ens convoca.
Ací ens pariren i ací estem, va escriure, senyor Estellés. I nosaltres enllacem: Ací ens pariren i, per la memòria i pel futur, ací continuarem.

dissabte, 7 de setembre del 2019

Foc a les entranyes


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hi va haver un temps en el qual la humanitat va posseir el foc a la punta dels dits. Aquell instant gloriós en què vam aconseguir imitar la descàrrega incendiària que la mare natura ens enviava des del cel, ens va traure de la foscor dels primers moments de la Història i ens va llançar a una nova manera de viure: de sobte, enceníem torxes i espantàvem les bèsties de la nit, coíem el fang i confeccionàvem eines, i assaboríem una carn a la brasa deliciosament mastegable.
Rudes i primaris com érem, això ens va impressionar tant que vam pensar que ens mereixíem elevar-nos uns centímetres per damunt de la resta dels organismes vius, conformistes i inútils, i pobladors, amb nosaltres, de la Terra. Aquesta creença va donar pas a un estat d’imbecil·litat que es va adherir al nostre ADN i que, mil·lennis després, conservem intacte.
Fa uns segles, la flama de la curiositat va prendre a les pupil·les d’uns quants esperits desitjosos de saber-ho tot de tot. S’esforçaren per passejar la raó pel Segle de les llums i quasi aconsegueixen contaminar-nos el seu deler pel pensament reflexiu. Tanmateix, al cap d’uns anys, de nou, un seguit d’egos unflats i polítiques violentes ens van confirmar el que ja sabíem: érem els ineptes més perillosos de l’univers.
Ara, el foc ha tornat a habitar-nos el cos. Aquesta vegada, però, no hem buscat la innocència de l’espurneig de les brases de campament, ni els esclats de brillantor d’un intel·lecte despert. Hem anat més enllà i hem activat un horror que des de fa setmanes, mesos, abrasa la vegetació i socarra cossos, tritura la llar de milers de famílies, ens segresta l’oxigen del futur i ens acosta una miqueta més a l’extinció total.
Estem cremant hectàrees i hectàrees de vida pertot arreu i no hi ha continent que se’n salve. És com si haguérem decidit d’unir les forces per damunt de les nacionalitats, interessos i misèries casolanes (nosaltres, en combat perpetu per açò o per allò), i haguérem format un exèrcit dedicat a consciència, però sense consciència, a saquejar el planeta, violar-lo, enverinar-lo, assecar-lo. Assassinar-lo.
Hem esdevingut la raça que porta el foc i la mort a les entranyes. Som el dimoni en persona i estem a punt de rebre la clau del nostre infern.
Reaccionem. Protestem. Denunciem tots els Bolsonaro, Trump i piròmans institucionals del món. Per una vegada, deixem de ser humans i convertim-nos en animals: respectem la Terra. No ens en queda altra.

diumenge, 25 d’agost del 2019

Ítaca

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tens 29 anys o 52, i parlen de tu. Et posen nom i casa. Rescaten el teu transitar laboral i ens descobreixen el teu rostre. Breument et coneixem i veloçment et fem nostra, com si tu, Beatriu, Juana o Evelyn, hagueres compartit taula i revolts de l’existència amb nosaltres. Esguiten les ones radiofòniques amb llàgrimes de familiars i amistats que, commoguts, recorden la tendresa amb què netejaves les asprors que duies adherides a cada àtom del teu cos i de l’esperit.
Ara mateix, en una altra vida, contemplaries el blau de l’estiu i et vindrien unes ganes boges de cantar. Segurament. O assaboriries un café comentant projectes, amb un somriure a la mirada i un llamp de vida als llavis.
Mentre escric, de segur que estaries capficada en les minúscules pedres que ens desequilibren el dia a dia: la llista de la compra, el cotxe que haurà d’anar, sense falta, al taller, o la factura del dentista per al menut, que ja tardes a abonar.
Però som en aquest instant d’aquesta vida que ja ha deixat de ser per a tu. Ja no caminaràs sobre els desnivells que construeix cada alba. Les teues pupil·les s’han estovat de foscor. La teua boca és silenci. I se’ns ha acabat el temps d’abstraure’ns en el futur.
Ell no t’estimava.
I ara que hem fet tard a tot i que el que ens queda a les mans és la pell d’un plany que no hem sabut apedaçar, ara, tal vegada, és possible que descobrim que en realitat sempre ho havíem sabut. Almenys, ho havíem sospitat. Perquè s’ha de poder endevinar el desamor que mata, no? Quan la mirada ja no és espurna daurada, ni tan sols cendra negra, sinó navalla de glaç clavada a la nou del coll. Quan les paraules esdevenen dalla que sega altres paraules. Quan l’altre només et percep per rebaixar-te i lligar-te, submisa, a cadenes d’insults i menyspreus.
Aquell que vivia de l’aire del teu nom t’ha assassinat. Ha estavellat la teua fràgil embarcació contra els penya-segats de la mort. Avariciós i assedegat de venjança, t’ha esquarterat l’alé i el de la teua gent. T’ha esmicolat el repòs, l’alegria i l’abraçada. Perquè només perseguia un desig: arrabassar-te el temps, el rem que se’ns atorga per a portar a terme el viatge de la vida.
Ahir és el port d’eixida. Hui és la barca. Demà, l’illa.
El monstre no t’ha permés arribar a Ítaca, però nosaltres hi vetlarem el teu nom en la infinitat del record.

dissabte, 10 d’agost del 2019

La medicina que m'estime

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 D'AGOST DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Com diries a la persona que porta anys sentint-te els laments, suportant les descripcions minucioses fins al puntillisme del doloret que, n’estàs segura, precedeix l’última agonia, i regalant-te de franc paraules d’esperança; com diries al teu metge o la teua metgessa que l’estimes?
Sembla que la frescor d’alguns productes peribles pot superar el límit imprés en el recipient. La data de caducitat d’un iogurt, per exemple, és més flexible que la d’un ésser humà. Nosaltres no tenim pròrroga: el segon en què canviem de bàndol és inajornable. Per això ens matem a estirar-nos la vida i per això, de tots els gremis que freqüentem, el de sanitat és el que més ens ateny el cor.
És vital, mai millor dit, que qui s’encarregue del teu estat de salut siga d’una professionalitat rotunda. Reconec que també ho demanem a qui et condiciona la instal·lació elèctrica de casa o t’educa la criatura, però res comparable al que esperem de qui t’ha d’allargar el calendari. Perquè, a més de la seua preparació, al metge, a la metgessa, li supliquem un plus d’empatia que hauria de ser condició prèvia per poder exercir.
Aquesta humanitat requerida, però, no sempre habita la consulta i és quan ens queixem de l’actuació de facultatius que ens ofenen per la seua falta d’interés o de formes. És cert que la sanitat pública està lluny de ser ideal (pobra en pressupost i personal, col·lapse de sales d’espera), i sé (vinc de l’educació pública, què m’han de contar?) que costa treballar en condicions adverses, però també afirme que el món funcionaria millor si l’atenguérem amb una bona dosi de paciència. En qualsevol centre de salut o en qualsevol altra part.
Així i tot, ben sovint, trobes qui aplica receptes generoses als malalts. Jo en conec un grapat: la doctora Laura C., atenta com poques; l’especialista Javier A., que et reté amb consells i ànims; la nutricionista Pepa G., tot bondat i iniciatives... I la llista podria continuar, llarga i nodrida.
Jo me’ls estime. Molt. No els ho puc confessar, xocaria, i la veritat és que tampoc no sabria com fer-ho. Per això, preferisc escriure-ho.
Gràcies als professionals de la medicina que tenen cura de nosaltres, als qui ens doten de recursos i ens miren als ulls. Gràcies per practicar, a pesar dels obstacles i des de l’amabilitat, una sanitat que ens salvaguarde de la indiferència. Són ells i elles qui mantenen el caliu de la societat entranyable i generosa a què aspirem.

dissabte, 27 de juliol del 2019

La terrassa d'estiu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 DE JULIOL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Capvespre de juliol. Calor enganxosa, tropical. Les finestres il·luminades dels edificis ens informen que el veïnat ha decidit quedar-se a casa, refrigerat amb màquines d’aires i neveres generoses.  
En un pretèrit no tan llunyà, però, als pobles de la Mediterrània, quan la nit d’estiu escampa estreles i llunes platejades, combatíem els embats de l’estació de foc ocupant els carrers. Preníem la fresca a la porta de casa i véiem passar les últimes hores del dia assaborint un café gelat amb la família, xarrant de tot i de res amb les amistats, escoltant alguna emissora de ràdio o deixant-nos bressolar per la respiració de la nit. A l’època de les grans calors, fins fa quatre dies, moltes coses bones de la vida residien a l’exterior dels habitatges.
Ara, són pocs els qui trauen la cadira de boga a la vorera o s’asseuen al bancalet de l’entrada per rebre la mitjanit. Ja no fem fluir els pensaments en el silenci nocturn, i quasi se’ns ha desdibuixat l’aroma del gesmiler.
Per això, quan Josep R. ens va invitar a la seua terrassa per sopar a l’aire lliure i gaudir de bona i abundant companyia, vam sentir que ens oferia una llesca generosa d’allò que entenem que és l’estiu a casa nostra. Un àpat a la llum dels fanalets que esguiten les parets emblanquinades. Una taula parada amb les estovalles brodades de la mare on cadascú deposita menges senzilles, adobades amb mil reminiscències: tomaca amb tonyina i pinyons, pa del forn de llenya de ca Aurelio, truita de creïlles, coca de carabassa, granissat de llima i, humitejant-ho tot, el vi generós, tan fresc com les tessel·les de Nolla que conformen la taula on ens encabim. La conversa a mitja veu sorprén, avesats com estem a compartir cobert enmig de judicis vomitats a ple pulmó. La maror de la música de fons, jazz subtil que dialoga amb la molsa fosca del cel, ens fa de pentagrama on depositem paraules i riures sedosos com si d’una orquestra improvisada es tractara.
Trota el temps i els diversos grups es fan i desfan. Hi ha una coreografia imperceptible que subjau en aquestes vetlades, on cada membre es desplaça per la sala al fil dels interessos i de les curiositats, i reprenem el diàleg interromput, rematem l’acudit que ens dispara el goig o desvetlem l’últim secret que tot ho canviarà.
Qualsevol anhel és susceptible de satisfer-se en una terrassa ben avinguda. En una nit de juliol. De calidesa humana entranyable. On ningú no vol tornar a casa.

diumenge, 14 de juliol del 2019

Desobeïm!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 DE JULIOL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Si un va nàixer ésser humà, i no botija, pizza Margarida o taula de menjador, i respira a glopades l’oxigen que ascendents i confrares han cultivat des de la memòria del temps, s’hauria de dedicar a la pràctica desbocada de l’agraïment etern.
Si fullejà les pàgines de la infància amb un ditet remullat en llet perfumada amb canyella, amb la seda d’abraçades acaronant-li la pell, i l’escalfor d’un sostre per recollir-li llàgrimes i mocs, hauria de recórrer la resta de la vida donant les gràcies a l’atzar generós per haver-lo situat en la part de la civilització que bull d’esperança.
Si els anys volcànics de l’adolescència l’atraparen en les seues erupcions i laves d’alt voltatge, el van fer dubtar del sentit de la seua existència i l’acostaren als penya-segats dels laments, ara hauria de somriure, alleugerit per no dur el cos travessat per barrots, fusells, i credos i banderes de sang que són la ració d’estima diària de tantes i tantes ombres arraconades en els confins del món. I si quan va arribar al tendre revolt de la primera maduresa, li van permetre passar a la terra del seu futur i veure desfilar centenars d’oportunitats per davant de sa casa perquè en poguera caçar una o totes, ara s’hauria d’inclinar, humil i agraït, en homenatge a qui s’alimenta del fang de la pobresa.
Perquè per més que el nostre racó d’univers siga lluminós, no hem de creure que el que posseïm ha caigut del cel per ser nós qui som, ni pensar que en som els amos ni que ens mereixen la nostra bona sort perquè som la llet, la repera. El súmmum.
Així i tot, alguns transiten les hores, panxacontents pel fet d’estar vius i de continuar vius, menyspreant l’altra banda dels continents que sofreix injustícies i mort. I fan l’impossible per fortificar el seu jardí de l’Edén privat amb una muralla enorme de prohibicions, intransigència, penalitzacions i ressentiment per mantenir-se, ignorants!, a recer dels desemparats que viuen per sobreviure o moren per viure.
I ara que als practicants de l’odi els han violat l’espai sagrat del búnquer, ara que un xicotet vaixell solidari que capitaneja, per si no en tenien prou amb la humiliació, una dona, els ha quedat escrit clarament sobre la línia dels horitzons de totes les nacions lliures que l’amor i la solidaritat no són cap delicte.
Sí, senyor Salvini, Carola l’ha desobeït: ha arrancat 42 vides de la viscositat sinistra de la mar. I de vosté.
Beneïda rebel·lia, capitana!

diumenge, 30 de juny del 2019

Digueu-li amor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE JUNY DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

T’estreny les mans entre les meues. Atrape la teua essència i me la deixe a la vora del pit per tornar a sentir l’alé que ens compassava els sospirs i ens transportava amunt i avall de les dunes del calendari. No em recordes? De veritat que m’has oblidat? Dia a dia m’esforce per mantindre en peu la construcció que vam alçar quan el cel navegava sense nuvolades, quan créiem que les roses creixen amb l’afecte i que tu i jo seríem els jardiners de tots els universos.
Hui, la teua mirada vaga per boirines desconegudes. I em dol l’ànima, i el dolor em sacseja les entranyes, però no t’hi puc acompanyar: sense voler, vas traspassar una porta que es tancà per sempre més darrere dels teus passos insegurs, i jo no sé trobar-ne la clau, ni tan sols descobrir on se n’amaga el pany.
És possible que no t’inspire res el meu nom? Tantes vegades com me l’has xiuxiuejat a cau d’orella. No reconeixes la meua veu, la que et reclamava i que ara s’ha convertit en una minsa canya de pescar òrfena d’ham? I el rostre que se t’acosta per fregar-hi un bes mullat en llàgrimes, vida, no és ja el remolí que et sacsejava el cor?
A l’alba, netege els vidres de casa per deixar entrar-hi els flocs de llum que arrancaves a la crinera del sol per a mi. I quan s’anuncia el capvespre, recull dolçament les llavors que t’he anat sembrant sobre els llavis secs i les deposite a l’armari de l’esperança, per si un dia em tornes a mirar amb el desig i la urgència dels primers focs de l’amor.
Ara em dic Memòria. He esdevingut una meitat d’un tot, sola. Sola amb tu. Sola. A poc a poc em reconcilie amb el destí que t’ha devorat la feblesa del temps desagraït. M’he multiplicat. Sóc més poderosa. Visc per tu i per mi. Estime per tu i per mi. Ric i plore per tu i per mi, maldic per dues veus i cride per quatre goles, però avance. Avance perquè cada pas que tu no fas, jo te’l dibuixe a les ninetes dels ulls i així, només així, crec que aconsegueixes intuir de què va el món i aquesta existència que passa silenciosa al teu costat. I no pararé. Teixiré somnis renovats que acomplirem en la intimitat que ens deixa l’oblit, per arribar al lloc on vius ara i on sé que m’esperaràs eternament. Serem una història que es va refent, un trencadís de vivències bell i vell. Te’n recordes, company? Sóc tu i jo. Jo i tu. Sóc nosaltres per cada instant que ens ha d’unir.
No li digueu Alzheimer. Digueu-li amor sostingut. Amor en carn viva. Amor de per vida.

diumenge, 16 de juny del 2019

L'últim toc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE JUNYDE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Ho diré clar i ras: els humans se’n foten de la mort. Com sona. Hi ha qui defensarà que no, que la Dama negra ens té ben agafats pel bescoll i això ens paralitza. Abans, sí, en el passat. Hi va haver un temps en el qual ens preocupava el nostre últim sospir i també el de la llengua i el del territori d’on descendíem o el de les rondalles que xiuxiuegen herències. Sofríem amb l’amenaça del final absolut i, temorosos i cauts, reivindicàvem proteccions. En l’actualitat, però, ja no temem el xantatge que suposa saber que sí o sí acabarem encollits en un jaç de cucs afamats. Ens hem tirat literalment la mort a l’esquena. Que ha de vindre? Que vinga! No l’esperarem entretinguts en lluites o cerimònies que no ens salvaran del taüt; la rebrem esprement el suc de la vida com si no hi haguera demà.
Que una vintena de Premis Nobel alerten de l’impacte del canvi climàtic en tots els racons de la Terra? Nosaltres a plastificar cada galló de mandarina per no ensucrar-nos els dits. Que els incendis estiuencs ens devoren cases i patrimoni natural? A tallar, aterrar i construir, que el món s’acaba. Que algú s’estavella en un vehicle llançat a més de 200 per hora? Lamentem-ne la desventura i exigim cotxes coets a cabassos. Que un ajuntament somia una ciutat sostenible? A maleir la invasió de bicicletes que altera els nervis de la ciutadania. Que aprovem una llei antitabac per amor als pulmons? Volant a encendre cigarrets i recuperar-ne els altíssims índexs de consum.
Posem a la vora de l’extinció desenes d’espècies animals i vegetals que són els nostre suport vital, assequem zones humides, embrutem paratges irrepetibles, abandonem la gent necessitada a la seua sort, ens incomuniquem darrere de pantalles, reneguem de qui som o, simplement, no ens interessa saber-ho. I des de l’apatia genètica, deixem fer i que ens facen. De què serveix?, exclamaran algunes veus. I continuem abduïts per la nostra minúscula existència sense ser conscients que seguim al peu de la lletra un manual invisible que ens duu cap al desenllaç.
No tenim dos dits de front. Ens considerem tan divins i ens hem traslladat tan endins de nosaltres, allà on no arriba la claror que tot ho ensenya, que som incapaços de veure la corda que portem al coll i que ens va col·locar la Parca una nit de borratxera egòlatra. Una corda que, alimentada per la indiferència suïcida, s’estreteix més i més. No sentim l’últim Tic? L’últim Tac? 
No sentim ja l’últim toc?

dissabte, 1 de juny del 2019

De banda en banda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Definitivament, som un país de pentagrames; una terra construïda sobre escales musicals que pugen i baixen resseguint el paisatge. Repartides pertot arreu, sobre les arenes que saluden la mar, prop dels tarongerars o als peus de castells i serralades, les bandes de músics ens vellutegen el cor amb les seues veus d’aire i basteixen arpegis que recorren les vèrtebres de la memòria.
D’on ens naix aquesta necessitat de fer ballar el vent? Qui va ensenyar als nostres avantpassats a domesticar la fusta i fer-la parlar, o a ajuntar corda i dits perquè es feren cosquerelles compassadament? Seria molt agosarat preguntar-nos si no som un poble elegit, tocat per la batuta d’alguna deessa de l’harmonia?
En són milers els ulls clavats al faristol i als arabescos de la clau de sol; milers les oïdes que s’exerciten des de menudes per captar al vol el puntejat del violí, el sospir greu del trombó o la rialla de la flauta; milers els esperits que s’esforcen per interpretar partitures. És difícil copsar d’on procedeix la força de cada home i dona que lluita per dominar aquest llenguatge universal i bellíssim, capaç de fondre’ns les cèl·lules més granítiques, un llenguatge que fermenta sentiments i ens fa plorar, riure, recordar, reviure.
Som un parterre florit de redones, semicorxeres i fuses que els músics arreglen en rams multicolors i ofereixen en qualsevol racó on l’aire ens permeta esdevenir auditori. Allí, ens abandonem a la cadència musical que ens atrapa de sobte i ens llança amunt, ben amunt, per recollir-nos a mitjan caiguda i tornar a enlairar-nos o depositar-nos amb delicadesa a la vora dels llavis d’un clarinet o en els braços forçuts d’una tuba.
I quan arriba el final i ens reincorporem lentament als batecs del nostre temps, obrim els ulls i ens acullen els artífexs del miracle: homes i dones uniformats i abraçats a l’obra d’antics luthiers que somriuen amb la satisfacció de qui acaba de regalar esforç i sacrifici titànics a canvi d’un viatge al cor de la felicitat íntima.
Fa uns dies, el Centre Artístic Musical Santa Cecília de Foios i la Banda Juvenil de la Societat Musical Instructiva Santa Cecília de Cullera guanyaren el 43é Certamen de Bandes de la Diputació de València en les categories respectives. Gràcies per alimentar-nos amb tanta bellesa. I gràcies per recordar-nos que, malgrat la infinitat de turbulències, el món encara és capaç d’anhelar la veu serena i sinuosa de la música.

dissabte, 18 de maig del 2019

Dones de pergamí

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 DE MAIG DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Puge l’escala de pressa; estic a punt de fer tard a la cita amb el club de lectura de la Biblioteca de Meliana. Nou dones (sí, cap home) han llegit la meua novel·la A l’altra banda de les muntanyes, i volen compartir amb mi opinions, dubtes i preguntes que el relat els ha generat. Salude i m’assec. Les observe discretament.
Pilar B., la bibliotecària, una professional de cap a peus, em presenta amb passió desmesurada, i jo sent com les brases del foc de l’agraïment m’escalfen el cor. De seguida, Pilar C., la responsable de la reunió, obri l’encontre i, una rere l’altra, Xelo, Merxe i Merxe, Cristina, Trini, Magali i Susi hi entren amb determinació. Als pocs minuts, ja s’ha conformat un ambient amable i ple de complicitats.
Es nota que han reflexionat el text. Molt. Algunes tenen el llibre a les mans, com si fóra l’entrada obligada per accedir a la festa. Però prompte comprove que el manegen amb determinació, buscant els senyals que hi han depositat per localitzar-ne un passatge o alguna imatge que els ha fet gràcia. Lligen anotacions, m’interroguen sobre el com i el perquè, parlen de les seues experiències, i es teixeix ràpidament la molla de confiança necessària pequè jo m’òbriga sense condicions.
Em trobe còmoda en la seua companyia perquè són consumidores de literatura per gust i per voluntat; pel gust de gaudir d’una llengua, tot i que, de vegades, no siga la pròpia, i d’una narració que les fa evadir-se sense haver de posar la clau al pany; per la voluntat de descobrir maneres noves d’implicar-se en les realitats del món. Posen en quarantena la seua rutina de compromisos i sotmetiments, s’emboliquen la mirada en somnis de paper i pretenen arribar més enllà de l’horitzó que ataüllen des de la finestra de les seues vides. Aquestes dones que naden entre onades d’arabescos, s’alimenten del fluid dens de la lectura i confessen a altres sirenes de pàgines allò que les ha commogut, són criatures màgiques. Són éssers fets de desenes d’històries, viscudes o no, reals o no, properes o no, que integren el seu ADN literari i, per tant, vital.
Em bressolen les seues veus i els relats entendridors que s’assemblen estranyament al meu. I pense que som afortunades d’estar ací, alimentant-nos de creativitat en majúscula i en minúscula, nosaltres, lectores apassionades que, com els relats sembrats per la humanitat segle rere segle, ja tenim el cor de pergamí i l’alé de qui vol viure eternament.

dissabte, 4 de maig del 2019

Hem vingut a parlar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

I have a dream, va dir Luther King en el discurs on reivindicava un futur d’harmonia per a negres i blancs. I milers de persones s’apuntaren al repte de construir una societat a la mesura de la bondat que vencera l’odi i entonara càntics de llibertat. Lluny queda aquell 1963, però proper l’anhel de canvi que s’hi respirava perquè els éssers humans han continuat bregant per un tros de terra o un déu de resina, i sembla que ja integra la nostra natura buscar en l’altre l’escletxa per clavar-hi les urpes i esgarrar-li la identitat. No hi ha forma de trobar una mínima correcció en res i corren temps terribles per al consens.
Però comencen a despuntar veus que demanen un recés en l’atmosfera àcida on vivim, que reclamen condicions propícies per atendre sense irritació les idees de l’interlocutor i defensar sense acritud les pròpies. Perquè alguns també tenen un somni i estan posant les bases per arribar-hi.
Des de fa uns anys, Xarxa Vives i Escola Valenciana celebren la Lliga de debats, un projecte enfocat a centres de secundària, batxillerat i universitat que consisteix a plantejar una pregunta i invitar-los a intervindre-hi en la nostra llengua. En aquesta edició (“Calen fronteres entre països?”), 5000 joves han adoptat alternativament el pro i el contra de la qüestió. Durant setmanes, assessorats per uns 300 ensenyants, els oradors i oradores han aprés a exposar, argumentar, rebatre..., sense alçar la veu ni faltar al respecte.
Enguany, he tingut la sort de seguir el camí encetat pel professor Enric Senabre i Alba, Paula, Maria, Berta i Amparo, l’equip de l’institut Ramon Llull. Ha sigut encomiable la preparació meticulosa de cada sessió de treball. Ha sigut espectacular el grau d’implicació de cada membre. I han sigut brillants els resultats obtinguts: ús dels recursos expressius, seguretat, rapidesa en la presa de decisions, augment de l’autoestima... És un esforç titànic que té com a objectiu preparar individus implicats en el dia a dia del seu entorn, antítesi de qui ignora el valor de la pròpia veu i malviu al ritme dels ecos de la ignorància.
Els membres de la Lliga han sigut generosos en temps i sacrificis perquè saben quina classe de ciutadania necessitem urgentment. Ens sobren Màsters de l’univers i al·ligàtors de ribera, i la manera segura de fossilitzar-los és canviar-ne les baves verinoses per ponts dialèctics de cultura i tolerància. Necessitem entendre’ns per avançar. Parlem-ne, doncs.

dilluns, 22 d’abril del 2019

Elegància

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 D'ABRIL DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


No hi narració que m’atrape més que la que pessiga sospirs de vida, la que situa davall del microscopi de l’anàlisi els comportaments íntims; en definitiva, la que dissecciona frustracions i esperances i les posa a remull en el líquid amniòtic del pas del temps.
Per això estic a l’aguait del comentari que amplifica la minúcia que, d’una altra manera, se’ns haguera passat per alt. Perquè, ben mirat, la vida és una successió sense fre de decisions ínfimes (i de ben grosses), que el cervell va prenent incessantment, sense donar-se temps, moltes voltes, per replantejar-se’n el sentit. Tot el que fem, diem, deixem de fer o dir, està supeditat durant una mil·lèsima fracció de segon a una avaluació del fet i de les seues conseqüències.
És obvi que la immensa majoria de les ocasions no som conscients del procés; seria complicat viure si a cada incertesa ens haguérem de parar a estudiar-la, valorar-ne les derivacions, optar i, finalment, felicitar-nos o enutjar-nos pel resultat. Bec una altra copa de vi? Faig com si no el vera? Deixe el tovalló sobre la taula? A dreta? A esquerra? Tot acaba quasi sempre en un sí o un no. Avancem per la vida exercitant-nos a una velocitat de creuer a respondre en positiu o negatiu els milers de preguntes diàries. Encara com el temps és generós i ens presta els anys d’infantesa, els de l’adolescència, i fins i tot, en alguns casos, els de la inauguració de la maduresa, per aprendre a gestionar ràpidament les opcions.
Per això, en l’edat adulta, s’espera que ja tinguem controlat aquest procés íntim i que les decisions que adoptem tendisquen a ser encertades o, si més no, prudents. Molt prudents. Perquè és només quan aconseguim aprovar amb cum laude l’etapa de la bondat, l’empatia i la generositat, que és com dir, de l’elegància, quan podem afirmar que hem arribat a la majoria d’edat. I l’elegància per aquestes terres és saber opinar de les coses justes en el moment propici, amb les paraules adequades i els arguments veraços. És no frivolitzar amb el sofriment dels altres i no apostar per la provocació fàcil. És callar, escoltar i pair. Respectar.  

Per desventura, hi ha qui no arriba a la fase adulta i es consumeix en la volatilitat d’una adolescència perillosament descervellada. No vos fieu d’aquesta gent pobra en generositats, primitiva i fosca. I si pretén representar-vos, fugiu-ne. Que no vos convoque a les urnes. Mai. O la societat sencera n’eixirà ben escaldada.