dissabte, 13 de març del 2021

Clavegueres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Crec que les mentalitats generoses comencen a formar-se al ritme dels primers batecs de cor escalfats per l’amor circumdant. Immediatament després, la nostra visió del món es va ampliant gràcies a la construcció d’un univers poblat de lliçons de vida on les lectures són els finestrals pels quals aguaitem la mirada, i la reflexió, la cortina que tamisa la llum crua que ens assetja des de l’exterior. És sabut que l’educació ens allarga les mans cap a altres mans i ens eixampla l’abraçada, mentre que la ignorància és una navalla afilada que ens escorxa vius i ens abandona a la intempèrie de l’amoralitat.

De vegades ens encabotem a emblanquinar el tarquim que aïlla els gurus de la violència, siguen dels baixos fondos o de guant blanc, amb llargues explicacions sobre què sosté la democràcia i els drets de les persones. Però aquestes hordes que menyspreen la dignitat dels éssers humans i pateixen de còlera crònica, són timpans gèlids contra els quals s’esmicola la bondat de l’univers. Des que el món és món peguen voltes per la Història de manera obsessiva per fer-se amb el poder i assegurar-se que res no altere la seua natura corrompuda. Parapetats darrere de tota classe de tribunes, armadures, uniformes, càrrecs atorgats per la ciutadania o càntics patriòtics, si pogueren detindrien els astres per salvar els seus privilegis de raça i fortuna que creuen guanyats a pols. No es cansen de la fredor que emana del seu odi perenne? No s’asfixien entre dents serrades i punys premuts?

Necessitem tots els nostres esforços, temps, poder reflexiu i empenta intactes per desmuntar les estratagemes amb què aquests espècimens de la brutalitat intenten, sense descans, lapidar les llibertats. Hem de resseguir els passos de les ments corruptes, mirar-les dins dels ulls i fer-los arribar la nostra veu en defensa de les persones que s’han sacrificat i es sacrifiquen per rescatar la dignitat de l’ésser humà de les fosses sulfuroses de la intolerància. Perquè la història ens ho ha contat massa vegades: és el silenci de la societat, és a dir, la seua ceguesa, sordesa i claudicació, qui alimenta l’abominació que habita les nostres clavegueres.

divendres, 12 de març del 2021

El meu contenidor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



No tenia intenció d’insistir més en el tema però se n’ha parlat tant últimament que no em  resistisc a participar jo també al memoràndum. Per això, demane aquestes línies per presentar un amic entranyable que m’ha marcat la vida: el meu contenidor.

Recorde que de menuda, quan els pares em duien a passejar, era la primera cosa que veia en eixir al carrer, davant mateix de la finca. Altíssim per al meu mig metre d’alçada; gegantesc per al meu cosset de nadó; desgastat i pudent per a les meues narius impregnades de Nenuco, m’estimava aquell enorme recipient com s’estima un company fidel que sorteja temporals per acudir sempre al teu encontre.

Prompte vaig intuir que molta gent l’evitava. És pobre, deien, emmanillat a aquell barri de l’inframón, sadollat de misèries, farcit de femta, incapaç d’aspirar a res que no fora que el substituïren per un modern sistema de recollida de residus subterrani.

Amb els anys, l’amistat es va anar consolidant. A les vesprades em contava les anècdotes del dia. Solia començar maleint les pixarrades del gos del forner que li rovellaven les rodetes o fent broma del teatre de Lluïset perquè les xicotes del parc no el descobriren amb la bossa negra tan poc glamurosa. De sobte, se li enfosquia la veu. La majoria de les persones, murmurava, venen a mi per llançar-hi el que els sobra de la seua existència. Molts, però, cada vegada més, remarcava, ho fan per no morir. I recordava la vídua del tercer que s’havia quedat un saquet de creïlles grillades; el sense sostre suplicant-li un rosegó de pa; l’anciana senyora Blanca furgant-li la panxa plorant; aquella família emportant-se bosses sense obrir... Quants drames insuportables que presenciava el meu amic! I ho vivia tot amb la boca oberta de bat a bat com si pretenguera engolir-se ell sol el dolor i les humiliacions i la desesperança de la pobra gent. De la gent pobra.

Anit fou notícia. Estic segura que, humil com era, no hauria acceptat ser l’estrella de cap firmament incendiat. Hauria preferit que aquells que ara s’arranquen els cabells per la seua pèrdua es preguntaren, ni que fora una sola vegada, per què hi ha encara tantes brases enceses en tantes mirades apagades.

dijous, 11 de març del 2021

Tessel·les

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 13 DE FEBRER DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



Des de fa unes setmanes, m’assetja sovint una imatge ancorada en un temps pretèrit, molt pretèrit. Veig una casa de dues plantes, amb una façana de pedra i balcó de ferro forjat de color gris. La porta d’entrada és allargada i, al centre, un pom que és una mà de bronze atorga potència a la fusta simple i poc noble. És la llar dels meus iaios, la dels estius feliços. Aquesta evocació se’m presenta seguida d’altres de més menudes, com espurnes de sons, olors i sensacions captades al vol de la memòria.

Vesprada d’agost. La xafogor aplaca el meu cos infantil contra el terra fresc de mosaic. Les mosques volen i, a risc de perdre la vida, esguiten el silenci pesant. Des de la cuina, m’arriba el clinc-clinc de la cullereta d’alpaca remenejant el cassó de llet amb ou que la mare ha tret de la nevera. En un parell d’hores haurà quallat i berenarem merengada amb rosquilles sucades. 

Altres finestres remotes que em visiten: estic davant del rebost i contemple les figuretes i les estampetes que posen cara i data a naixements, comunions i bodes de familiars que no conec. Tafanege les gerres plenes a caramull de conserves i m’embriaguen les herbes aromàtiques. Resseguisc amb el dit les fotografies resguardades davall del vidre de l’aparador. Alce el braç i active el mànec de la bomba d’aigua tan sols per recrear-me en el potent raig de líquid expulsat.

Com és que hui, al bell mig de l’infern organitzat per un monstre microscòpic, rememore quasi de manera obsessiva la gamma d’impressions que em van despertar fa una eternitat uns peus nus vora la mar o mil goles cantant a l’uníson aquella cançó de moda? Per què torne a riure amb anècdotes i persones d’una altra època? Són tantes les tessel·les del passat que s’espenten per accedir al meu present que em pregunte si no s’han convocat per rescatar-me del dolor que ens té segrestats; per advertir-me, amb la seua bellesa, que els éssers humans som catàlegs ben proveïts de minúscules percepcions que tenen el poder d’invocar vivències oblidades; per repetir-me que, ara més que mai, cal aprofitar cada centímetre del camí, cada paisatge, cada bifurcació per si de cas, en un instant traïdor, el destí ens acaba tallant el pas(seig) per la vida.