diumenge, 25 de desembre del 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 24 de desembre del 2016

Pregària arran de terra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
         
            No sé qui és Pau, ni Amor ni tampoc Solidaritat. No identifique els esperits eteris que coronen els seus noms amb majúscules, ni aquells que eleven la puresa dels actes senzills a l’altar de les gestes inaccessibles. La pompositat, de vegades, amaga en l’attrezzo mesquineses i zones d’ombres inquietants.
            La meua religió s’escriu amb lletres baixes, arrapades al paper, perquè l’amor, la pau i la solidaritat, així, amb minúscula, es mouen arran de terra, al lloc on habiten els éssers que flaquegen, aquells que no troben el coratge o la il·lusió per posar-se drets; és a dir, tots nosaltres. Allí, en aquesta trinxera de planys i eufòries diàries s’ubiquen els sentiments autèntics que mouen el món sense necessitat de cants celestials.
            En els recorreguts de la vida, sempre m’ha enlluernat més la llum que la Llum. No m’atrauen els núvols de llamps sobrenaturals, ni els capitells de plata i or que decoren, diuen, la llar del més enllà. La meua claror la conformen fanalets modestos que apareixen de sobte per il·luminar-me els dubtes, torxes sostingudes per mans amigues que em guien pels viaranys de l’existència, o flames tremoloses que es desviuen per senyalar-me l’eixida dels laberints que em confonen.
            M’embafa la Solidaritat que s’exposa indecentment a l’aplaudiment públic i em quede amb la solidaritat de la mà en la mà, aquella que transfereix l’empatia entre cossos units en l’estima.
            M’acovardeix la Pau. Jo reclame les paus, múltiples, com múltiples són els cors que les anhelen: la pau que s’esmuny d’una mare que ens eixuga les llàgrimes de l’esperit, el somriure regalat enmig d’una tempesta o el paisatge amassat per unes voluntats respectuoses.
            Per sobreviure a la solitud i a l’oblit necessite, a cada instant, els meus amors, paus i solidaritats, invisibles com l’aire i alhora vitals com ell; poderosos com la vida i, com ella, infinitament senzills. Vull dir bon dia i vull dir adéu, vull donar les gràcies, celebrar les coses ben fetes, demanar perdó, crear bellesa, abraçar, recuperar la innocència, i, a cada infortuni, trobar la força per tornar a creure en tots nosaltres.
            Aquesta és la religió que desitge celebrar, la de les paraules i els gestos afables, la que és capaç de convertir-nos, qualsevol dia de l’any, lluny de monarques i totpoderosos, en éssers humans extraordinaris vinguts del fons d’un firmament estrellat.
            I això és tot.
            I això ho és tot.

dissabte, 10 de desembre del 2016

La carta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 DE DESEMBRE DE 2016
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Acabe de rebre una carta. No, no es tracta d’un escrit de trets mecànics, anodí i sempre moribund, de procedència impersonal, que ens reclama un deute inesperat o ens amenaça amb fets que ens poden malmetre l’existència. Em referisc a una carta autèntica, d’aquelles que antany servien de cordó umbilical entre familiars o amics, consolaven cossos desarrelats o prometien felicitats. La meua carta és manuscrita, doblegada dues vegades i arrecerada dins d'un sobre delicat amb l’exterior ratllat amb garbuixos que comuniquen la meua identitat al món. Sospire. El cor em batega suaument i centenars de somriures minúsculs m’esclaten al voltant dels llavis: sóc feliç. Feia temps que ningú no m’escrivia.
Assaborisc el plaer d’obrir la mandíbula de la bústia i descobrir-hi, entre les deixalles que la societat hi aboca, una cal·ligrafia amable que reprodueix el meu nom amb traços que semblen tiges bressolades pel sospir d’una brisa. M’esforce per controlar el pessigolleig a l’estómac. Els dits, però, es precipiten a esgarrar la solapa de l’embolcall i en trauen la cresta arrugada que n’aguaita i que anuncia un iceberg de paraules entre l’aigua immaculada del full. Amb la mirada crepitant, desplegue el mapa vingut d’altres horitzons i em llance, confiada, a recuperar el so dels mots reclinats que algú ha acotxat amb el seu quefer de poeta. La meua pell entra en contacte amb la pell de la missiva i n’olore l’aroma, impura, petjada del trobador que l’ha posseïda abans que jo.
Quan després d’uns llargs minuts de transitar per aquelles serralades de tinta aconseguisc desenganxar-ne la mirada, el somriure em delata: he sentit el corrent de l’amistat que corria per les seues venes. Quina sensació tan reconfortant i tan única!
I és aleshores quan em pregunte per què hem abandonat l’art epistolar? Representa un esforç incommensurable unir intimitat i goig per l’escriptura? Ens avergonyeixen les nostres redaccions? Ens està matant la falta de temps, de forma imperceptible, el plaer de la comunicació a ras de full? Haurem de recórrer al passat cada vegada més profund per gaudir de la literatura més íntima?
Esperem que un bon dia la vida ens torne a posar un pinzell de tinta entre els dits i puguem reclinar les nostres passions damunt del llenç de paper. De moment, hui, acabe de rebre una carta.
Algú m’ha cedit unces del seu temps d’or.
Algú m’estima.
I m’ha acaronat el cor amb besos de pergamí.