M'agraden les vostres llengües

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada el francés. Amb ell vaig aprendre a llegir i escriure; més tard, a teixir amistats, compartir la meua visió de la vida o declarar el meu amor. Em va acollir de menuda i m’ha permés volar amb Le petit prince; submergir-me en Madame Bovary o deixar-me acaronar per la veu de Moustaki. 

M’agrada el castellà. És la llengua de l’adolescència que em va abocar a un paisatge diferent però igual d’apassionant que el meu originari. El seguisc als mitjans de comunicació; m’entretinc jugant amb els accents que l’evolució li ha forjat, i sóc seguidora confessa de Delibes. 

Pel meu recorregut de vida, m’interessen l’anglés i l’euskera; m’apassiona l’italià; em captiven els diferents dissenys dels alfabets; i estic segura que encara sorgiran nous universos de sons i paraules que em commouran.

Però la meua llengua és el valencià; no com a resultat d’una imposició, sinó per anhel personal. La silueta d’un idioma no són només els vocables que el formen sinó també, prioritàriament, tot allò que amb el pas del temps te l’acosta tant que acaba adherida als batecs del cor: l’entorn, les persones que t’acompanyen en el passeig o en les tempestes de la vida, les tradicions, la història, les converses a la fresca, les frases fetes, els refranys, els noms i els malnoms, les receptes de les iaies, els versos per descriure albes i capvespres...

No maniobraria mai per tal que una llengua desapareguera i que arrossegara, en la caiguda, una civilització sencera; no blasfemaria sobre els seus tresors idiomàtics donat que és una manera de propiciar el menypreu a qui la parla; no la miraria amb mals ulls perquè una llengua és l’obra d’art harmoniosa de com una comunitat relata la seua presència al món. 

No lluitaré mai contra cap llengua. Sí, però, contra els patriotes d’anar per casa que pretenen silenciar la meua i que confabulen per convertir en cadàvers les llengües minoritzades. Per aquestes latituds, ho acaben d’intentar. Però els hem recordat, una vegada més, que no aconseguiran el nostre desnonament lingüístic. Que el valencià és la nostra casa. Que la nostra casa no es toca. Ara bé, té les portes obertes de bat a bat. A tothora. Per això, si volen, endavant: hi seran sempre benvinguts.