dissabte, 30 de juny del 2018

Mirades contra l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
NÚM. 2 ESTIU DE 2018
A LA REVISTA CULTURAL DE L'HORTA NORD "ESPAICARRAIXET" 

Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la.  No sabríem concretar-ne la causa, però la qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.
Travessem les biografies a la velocitat d’un vent huracanat, encegats, veloços, només atents al rendiment compensatori o a l’aplaudiment immediat. Fins que, un bon dia, algú ens diu que això o allò mereix una mirada reposada, i ens detenim. I passem de veure a mirar i a observar. Amb la retina esponjosa d’emocions i les parpelles bategants com si foren ventalls d’aire perfumat atrapem, per fi, la forma ondulant d’una construcció, el colorit d’una pintura, el ritme d’un text prometedor, la respiració sedosa d’un instrument o els arabescos d’una dansa. I ens en quedem embadalits. Com és possible que l’alba i el crepuscle ens hagen estat oferint tan bell espectacle de llums, des del principi del temps, en una funció privada i universal alhora? Com se’ns han passat aquests camps de verdor que porten els seus cavallons fèrtils a esclafir-se contra les sèquies, com si d’un oceà de terra es tractara? Per què no hem quedat atrapats pel deliri tortuós d’un tronc d’olivera? Quin vel d’ignorància ens ha estat silenciant la llengua de l’aigua, el plany del violí o el crepitar d’una foguera, una nit de juny?
Habitem un racó de món bastit principalment amb peces de terra, cel i aigua que alguns han intentat convertir en motiu d’art. Parle de l’extraordinària i alhora humil gernació d’artistes que n’ha capturat bocins amb l’ajuda d’un pinzell, d’uns mots, unes notes musicals, una fotografia o un tros de fang. La contemplació i el descobriment de l’essència més íntima, la recreació de la realitat i la seua figuració... Tot aboca a l’estima, punt d’eixida i punt final de l’art.
Necessitem mirades que caminen pels nostres carrers, que s’enfonsen entre els tarongerars, acaronen façanes i sostrades dels edificis. Venerem les pupil·les que aguaiten entre les barques de la mar, escodrinyen ponts, covetes i pous per deixar-ne constància al país de la memòria del poble.
Serà, la garantia de l’estima al territori i a la seua gent, la protecció més ferma contra la indiferència. Contra l’oblit.
Contra la desaparició de la nostra bellesa com a poble.  

dissabte, 23 de juny del 2018

Ensenyant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Unes estudiants de quart escriuen un poema i el reciten en veu alta davant de la  classe. Parlen d’allò que amera les cases d’un carrer: la intimitat, l’amor, la incertesa, la por... El text, senzill i profund com ho són els barris antics dels pobles, és tot sentiment. Les felicite i els pose nota. L’activitat ha acabat.
En finalitzar la sessió, però, vénen a mi: em volen regalar els versos. Van dedicats. És un obsequi a qui ha intentat explicar-los, al llarg dels mesos, que som responsables de la vida i de la mort de la nostra llengua. No ho negaré: m’emocione.
Així i tot, el que vull destacar de l’anècdota no és el nus a la gola, ni la repercussió de les lliçons impartides, ni tan sols el regal generós. Allò que m’atrapa és l’aroma que sura en l’aire de l’aula i que reconec d’altres matins i d’altres cursos. És el que em transporta tendrament als rostres d’escolars del passat més llunyà. Parle del perfum que exhalen les persones bones, un bouquet compost d’educació i amabilitat.
Certament, quan analitzem la situació del dia a dia a les aules, tendim a remarcar la immaduresa d'alguns joves o l’actitud rebel. Ens queixem de la seua falta d’empatia i lamentem que desaprofiten les oportunitats. Així i tot, amb ells i per ells, lluitem amb energia pel seu futur.
Ara bé, si deixem de banda el discurs cru que afecta una part reduïda de la realitat acadèmica, hem de confessar que gaudim d’un alumnat magnífic. Insistisc: magnífic. Com ho són les persones que revelen una curiositat perenne, que entren al debat fugint de la confrontació histèrica, que practiquen el respecte sense mesura, que et perdonen els dubtes i canvis d’humor, que diuen bon dia, per favor... Quin goig compartir camí amb tantíssims esperits en construcció que t'atorguen permís per soterrar fal·làcies i obrir finestres!
Hui que les aules han emmudit, conscient que cada curs escolar és únic i irrepetible, vull donar les gràcies al meu alumnat per atorgar-me un lloc privilegiat en aquesta apassionant travessia conjunta. Gràcies per obligar-me a superar-me, a resoldre els reptes plantejats, a desentrellar les bifurcacions sorgides ací i allà. Gràcies, sobretot, per estimular-me, perquè la il·lusió és la força que ens empeny a ser i a fer més.
La vostra humanitat és el meu repte i el meu premi. En això m’hi va la vida professional.
Ho vull tot per a vosaltres.
Per a mi, la sort de ser ensenyant.

dissabte, 9 de juny del 2018

Qui ho sap?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE JUNY DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

28 de maig. Un home entreveu un cadàver a través de la finestra de la casa veïna. És el de María Amparo Plaza. 78 anys. Ha mort. Va morir. Fa quatre anys. O cinc. Qui ho sap?
Qui sap com es va acomiadar de la vida? En quines circumstàncies terribles es va submergir en el silenci de la mort? Qui en sap res, de la seua última esperança? Va repetir algun nom estimat?
No hi va haver ningú, ni de prop ni de lluny, que s’esverara pel seu estat i es llançara a la seua ajuda. Ningú. Va morir completament sola. Abandonada. Com si s’haguera convertit en l’únic ésser de la Terra i l’acomiadara només la seua fidel companya en vida: l'absoluta indiferència.
No hi va haver cap veïnatge, associació, casal faller, banc, llar de jubilats, cens o llistat que reclamara la seua presència. Durant quatre anys. O cinc. Qui ho sap? En cap lloc, cap casa, cap cor i cap vida, María Amparo fou esperada, estranyada o enyorada. Cap ni un. Per què ho havia d’estar si pagava religiosament el lloguer i ingressava la pensió cada mes? La banca no fa preguntes, si eres obedient. Encara que ja no tingues ni un sol alé de vida.
Però una mort tan solitària com la de María Amparo, tan lluny dels paràmetres que anomenem humanitat, comença a coure’s molt abans: als despatxos de les polítiques socials que no arriben a qui naufraga, als pressupostos que no rescaten les persones en situacions precàries o en perill, als serveis socials que, desbordats, no aconsegueixen recollir tots els casos i totes les necessitats i, sobretot, en la ceguesa de l’entorn més íntim de María Amparo: a les cases del carrer, els pisos de les finques, la caseta del conserge, la policia del barri, els comerciants de la zona..., és a dir, la xarxa social que establim quan ens assentem en un trosset de territori i ens apressem a marcar-lo amb noms, cares, complicitats, salutacions breus o copes que s’allarguen.
Em pregunte què li podíem haver dit si haguérem arribat a hora per acompanyar-la en el desenllaç, i què hauríem d’haver fet perquè ens perdonara l’abandonament a què la vam sotmetre. Perquè la majoria vam mirar al cel mentre ella es cavava la tomba. Una anciana. Sola.
Sola.
El silenci de la memòria és la mort duplicada. Parlem, per tant, de María Amparo. Parlem-ne ara, encara que ja no ens senta. Ni que siga per alleugerir-li el silenci inhumà amb què l’hem soterrada. Fa quatre anys. O cinc. O fou ahir?
Qui ho sap?