ARTICLE PUBLICAT
NÚM. 2 ESTIU DE 2018
A LA REVISTA CULTURAL DE L'HORTA NORD "ESPAICARRAIXET"
Deu ser per culpa de la falta crònica de temps, ganes o curiositat. Deu ser
perquè n’hem abusat molt i ara ens n’excedeix l’interés. Deu ser perquè, en
realitat, ja fa temps que hem perdut la capacitat d’admirar-la. No sabríem concretar-ne la causa, però la
qüestió és que ens passegem per la vida ignorant una bona part de la bellesa
del món. Sembla com si el nostre esperit s’encabotara a refusar les formes
artístiques que ens situen a l’illa de la saviesa i n’impregnen el paisatge.
Travessem les biografies a la velocitat d’un vent huracanat, encegats, veloços,
només atents al rendiment compensatori o a l’aplaudiment immediat. Fins que, un
bon dia, algú ens diu que això o allò mereix una mirada reposada, i ens detenim.
I passem de veure a mirar i a observar. Amb la retina esponjosa d’emocions i
les parpelles bategants com si foren ventalls d’aire perfumat atrapem, per fi, la
forma ondulant d’una construcció, el colorit d’una pintura, el ritme d’un text
prometedor, la respiració sedosa d’un instrument o els arabescos d’una dansa. I
ens en quedem embadalits. Com és possible que l’alba i el crepuscle ens hagen
estat oferint tan bell espectacle de llums, des del principi del temps, en una
funció privada i universal alhora? Com se’ns han passat aquests camps de verdor
que porten els seus cavallons fèrtils a esclafir-se contra les sèquies, com si
d’un oceà de terra es tractara? Per què no hem quedat atrapats pel deliri
tortuós d’un tronc d’olivera? Quin vel d’ignorància ens ha estat silenciant la
llengua de l’aigua, el plany del violí o el crepitar d’una foguera, una nit de
juny?
Habitem un racó de món bastit principalment amb peces de terra, cel i aigua
que alguns han intentat convertir en motiu d’art. Parle de l’extraordinària i
alhora humil gernació d’artistes que n’ha capturat bocins amb l’ajuda d’un
pinzell, d’uns mots, unes notes musicals, una fotografia o un tros de fang. La
contemplació i el descobriment de l’essència més íntima, la recreació de la
realitat i la seua figuració... Tot aboca a l’estima, punt d’eixida i punt
final de l’art.
Necessitem mirades que caminen pels nostres carrers, que s’enfonsen entre
els tarongerars, acaronen façanes i sostrades dels edificis. Venerem les
pupil·les que aguaiten entre les barques de la mar, escodrinyen ponts, covetes
i pous per deixar-ne constància al país de la memòria del poble.
Serà, la garantia de l’estima al territori i a la seua gent, la protecció més
ferma contra la indiferència. Contra l’oblit.
Contra la desaparició de la nostra bellesa com a poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada