dissabte, 19 de juny del 2010

Adéu a Saramago

Diuen que s'ha endut amb ell una mar i una illa, un fado, unes quantes paraules, un poble menudet, deu gotes de tinta, un grapat de cendra negra i centenars de pensaments... Però també diuen que ens ha deixat la seua veu reposada per recordar-nos que la dignitat de l'ésser humà és i serà sempre innegociable. Que el viatge siga prompte de tornada, mestre Saramago.

dissabte, 12 de juny del 2010

El primer perdó d'Adam

Per l'amor de tots els déus vertaders que agonitzen per aquesta Terra! Diuen que el Papa ha demanat perdó per totes les violacions dels seus durant dècades i dècades al llarg de toooot el planeta? Ah! Doncs, grazie mile, senyor Palpable.
Jo, que sóc molt influenciable i que passe la vida buscant patrons de comportament on enganxar-me, resulta que he intentat copiar aquest senyor que porta falda, i me n'he anat aquest matí a visitar els meus enemics. Engrescada pel ressò de les paraules del rei del Vaticà, he visitat la veïna que vaig insultar fa un parell d'anys, un company de treball al qual li he furtat l'ascens, el del quiosc que em reclama uns mil euros i una antiga amiga a la qual he fet xantatge. He trucat a la porta, m'he esforçat per posar una veueta de rossinyol melós, i he amollat les mateixes paraules per a tots, en el mateix to, i amb la mateixa sensació d'eufòria d'estar llevant-me de damunt la pesada creu de culpa...
M'esperava per part de les meues víctimes unes llàgrimes d'emoció continguda, una abraçada efusiva, una mirada rehabilitadora. Els estava oferint la meua dignitat! Era la primera vegada que JO demanava perdó, redéu, igual que ha fet el Pare! Però sabeu quina ha sigut la resposta unànime al meu sacrifici? Un ull blau, un parell de tall a les mans, un braç trencat, un peu enguixat i tres costelles fora de lloc. La meua dignitat i el meu orgull encara els estic buscant, a quatre potes, per les clavegueres del barri. Rancorosos més que rancorosos!
Després d’aquesta experiència farcida de violència i de maldat, em pregunte: Les víctimes dels Papis de l'església, què faran? Indignar-se, traure pals i navalles i furgar en les entranyes de les bèsties que els han destrossat la vida? Què mana la seua religió que facen? Un moment, plis, que consulte el seu llibre de text.... Ah, ja veig. Ací diu que han de ser pacients, comprensius, generosos, humils, complaents... En definitiva, les mateixos raons per les quals, quan eren unes criatures de pocs anyets, els van sotmetre a una tortura sexual durant dies i nits.
Doncs en prenc nota i me’n vaig a parlar de seguida amb la meua veïna, el company de treball, l’ex-amiga i el quiosquer. A veure si els puc convéncer que, ja que han rebut la primera hòstia, que ara posen l’altra galta. De la cara o del cul, això dependrà del grau de perversió.

dimarts, 8 de juny del 2010

Jo també vull aprendre a lladrar

La meua gosseta Fifí és baixeta, redoneta i blanqueta. Sembla un ouet i te la menjaries de tan mona com és. He passat mitja vida amb ella, i la seua companyia no solament m'ha salvat d'hores de solitud sinó que també m'ha ensenyat, entre altres coses, a entendre els llenguatges dels animals. Fifí, com podeu imaginar, lladra. Al principi els seus lladrucs no em deien res, però a força d'escoltar la modulació de la seua veu, la combinació d'aguts i sords, i el ritme trencat dels seus udols, estic en condicions d'assegurar que sé expressar-me en llengua animal.
Els primers temps, la idea d'entendre el que Fifí compartia amb els altres bitxos del barri em feia gràcia, perquè no podeu imaginar de què parlen les nostres mascotes. Tanmateix, al cap d'un temps, em vaig començar a avorrir i vaig perdre interés a escoltar com un lloro criticava el seu amo o com uns esquirols de la pinada veïna m’obligaven a suportar una conferència sobre el preu de les ametles.
Estava a punt d'abandonar els meus estudis lingüístics quan, un bon dia, per pura casualitat, vaig sentir aquesta dolça llengua en boca d'un... humà! Increïble! Ni en el millor dels somnis podia haver concebut que un ésser superior (com diu la meua Fifí) poguera utilitzar, així, com qui no fa la cosa, el mateix llenguatge que totes les bestioles del carrer i de les clavegueres. Qui era aquest personatge que lladrava sense parar, dia rere dia? Quin home gosava usar aquests lladrucs mortífers per dirigir-se als seus semblants, la boca plena de baves i els ulls injectats en sang? No en sabia el nom, però una rata em va informar que el coneixia de vista, que tenia un càrrec important i que estava abonat a un canal de televisió que era nou. El seguiment que li vaig fer va ser ben fàcil: l’individu apareixia dia sí i dia també en pantalla. Tanmateix, el que més m’intrigava, és que en totes les seues intervencions... lladrava. Igual que la meua Fifí! No vos repetiré ara i ací els seus grunys vehements; només vos comunicaré que anaven dirigides a uns “gilipolles” que “tanmateix” eren professors i que “aleshores” el van denunciar per parlar-los com si foren animals.
Ho vaig comentar a Fifí i a les altres bèsties, i resulta que el van convertir en el seu ídol. Des d’aleshores, si més no, tanmateix, llavors, nogensmenys, àdhuc, a les clavegueres de la ciutat només es venera un déu: el déu Aleshorus.

divendres, 4 de juny del 2010

De bitxos i altres espècies humanes

"Faré tres desitjos abans d'anar-me'n de safari nocturn. Un, que aquesta nit no em visite cap mosquit; dos, que a la matinada no trobe cap escarabat travessant la cuina; i tres, que arranquen a córrer, amb la cua entre cames, els borinots de totes les espècies, professions i partits polítics. Bona nit i bona cacera."

dimecres, 2 de juny del 2010

El lector d'alfabet

El professor va mirar l’alumne de dalt a baix i de baix a dalt, amb els ulls oberts com un mussol. El que li acabava de dir aquell mocós li havia tallat, literalment, la respiració i ara un dolor obscur com la mort se li havia allotjat a la zona del cor. Va tirar mà amb urgència de la bombona d’oxigen que tenia enganxada a la paret, just al costat del desfibril•lador que els de la Conselleria d’Educació havien enviat a tots els centres, preocupats com estaven per la quantitat d’accidents cardiovasculars que s’havien donat entre el professorat des de l’aplicació de la Reforma.
Jaume Hortolà Enguix va estar uns minuts xuclant amb fruïció el mannà que eixia de la màscara, intentant controlar els batecs del seu cor revoltat.
— Es...estàs segur de...del que dius? — va quequejar finalment l’home, en un intent desesperat per obrir els pulmons a la vida.
— Completament segur — féu el xiquet, sense la més mínima empatia per l’estat del seu educador—. Vull estudiar.
Jaume va tancar els ulls i va sospirar llargament: per què totes les desgràcies li havien d’anar a ell? No era suficient resistir cada dia, de timbre a timbre, els seus alumnes i els seus crits, les seues corregudes, els riures, els comentaris, les amenaces, els projectils diversos que s’esclafaven sobre la seua calba, les discussions entre ells, les burles, els assetjaments, els conflictes verbals, els pares, els nóvios i les nóvies, els temaris que no s’acabaven mai, les mateixes preguntes repetides per desenes de veus, i tot això durant setmanes i mesos...? I ara arribava aquest tros de xirivia que li deia que volia estudiar! La mare que el va.....
— Mira, fill — Jaume feia un esforç quasi sobrehumà per no deixar-se morir-, els teus pares ja em van explicar a principi de curs que se t’havia clavat en la perola aquesta insensatesa dels estudis, i jo, immediatament, els vaig aconsellar de demanar-te una avaluació psicològica al departament d’orientació. Te la van fer, i tu ja saps què et van dir: trauma transitori, causat per la falta flagrant i contínua d’Internet, de sexe virtual i d’amics de xat. Els teus sacrificats pares es van gastar un dineral amb l’ordinador, la playstation, la Wii i els jocs, et van fer el mòbil i l’I-pod, van cremar la teua col•lecció sencera de còmics de Tirant lo Blanch, tinc entés que fins i tot et van comprar tres mascotes i una moto com la de Dani Pedrosa. Jo personalment, en un intent d’ajudar com bonament podia els teus progenitors, vaig esgarrar en mil trossos el teu abonament a l’òpera i la targeta de la Biblioteca Valenciana. Te’n recordes de la plorera?
El xicot el va fulminar amb la mirada però va romandre mut.
— I ara, després de tot l’esforç, em dius que vols estudiar, que tot el que hem estat fent aquests últims mesos no ha servit de res? Això és el que m’estàs dient, Lluís Cardós Vicent, fill de Manuel Cardós, mantenidor de piscines, i María Graciela Vicent, mestressa de sa casa i de la de sa mare viuda, i presidenta de l’associació de macramé de la comarca?
El jove es mirava la punta de les sabates.
— Mira, fill, la vida és llarga i el que hui et sembla terrible, demà pot ser la teua salvació. Tu ja tens edat per anar preparant-te el futur. Oblida els estudis, i oblida’ls ja. O vols acabar com jo? O fent de metge en un hospital concertat, d’aparellador per a l’ajuntament d’un poblet o, pitjor encara, d’advocat particular d’algun senyoret del govern? Mala vida, tot això, molt mala vida. Salaris baixos, anonimat extrem, en una paraula: mediocritat. T’ho torne a dir: lleva’t del cap aquesta barbaritat dels estudis...
Va interrompre’s un moment, no amb la pretensió d’oferir al seu interlocutor l’ocasió d’exposar les raons de la seua patinada, sinó perquè portava una estona contemplant el desfibril•lador, temptat d’aplicar-se un parell de descàrregues per veure si s’animava. Finalment, va deixar-ho córrer: aquella setmana ja n’havia abusat excessivament i tenia les costelles socarrades com xulles. Va reprendre el discurs.
— Hui en dia qui vol triomfar s’ho ha de guanyar: aprén a jugar a cartes i als daus i munta’t una paradeta al carrer. Especialitza’t en balls regionals, lloga’t en els casals fallers i les corregudes de bous i fes-te un nom. Busca’t un fotògraf, llança’t des de la Torre Eiffel en calçotets i converteix-te en primera notícia dels telenotícies de mig món. Apunta’t a l’església, casa’t amb una cara de portada de revista o fes-te traficant-policia... O més fàcil encara: presenta’t a Eurovisió!
— Però no sé cantar.
— I què? Això no importa. Mira, podries tindre fins i tot la sort que un espontani professional s’infiltrara en la teua actuació... Series portada del món sencer!
— Però a mi és que m’agraden els llibres, em tornen boig els museus, vull saber-ho tot del món de l’art, vull estudiar la vida dels escriptors, vull...
— Ei! Para el carro! Vull, vull, vull... Aquesta és la vida que et lleva la son? Això va bé quan tens cinc o sis anys, un dia lliges un conte, un altre t’ensenyes les capitals del món, el tercer aprens a mirar a comptar un, dos, tres, però tu ja ets un home i el dia de demà, que no està molt lluny, hauràs de dur endavant una família, una casa i una hipoteca, o dues... I d’on pensa, el xic, traure els diners? Dels llibres? De... l’Art? — va dir pronunciant de manera exageradament teatral l’última síl•laba.
El menut semblava difícil de convéncer.
— A vore, no és cert que ton pare és especialista en insults?
— Sí, però...
— Però, què? Que t’ensenye, redéu! Aquesta pot ser la mamelleta d’on estirar. No ho entens? Tens la fortuna en casa! Ah, si ma mare m’haguera ensenyat els seus trucs de bruixeria que amargaven mig barri, a bona hora estaria jo ací, clavat com un semàfor davant d’una pissarra, aguantant tot açò... Mira el que et dic: un pal de galliner té més dignitat que jo. I tot per la mania meua de voler estudiar... Quan tenia deu anys se’m va clavar entre cella i cella que volia llegir, escriure, descobrir els misteris de la vida, pensar pel meu compte...Igual que tu, però amb la diferència que jo no vaig tindre tanta sort i no em tocaren uns pares com els teus. No, en aquella època els pares estaven damunt dels fills com caparres en el llom d’un gos. Els pobres van creure que els havia tocat la loteria i en lloc de pegar-me quatre calbots i au, enviar-me a jugar a pilota al carrer amb els altres xiquets, em van dir que sí, que a veure si així algun dia donaven el meu nom a un carrer. Quina parella! Com pots veure, les ganes de tindre un fill sabut van poder més que la meua felicitat... I això ha marcat tota la meua vida, xicot. Hui, encara n’estic pagant les conseqüències.
L’home va callar i va posar el morro dins la màscara d’oxigen: després de tants anys, aquells records encara el turmentaven. De sobte, la veu tímida de l’alumne el va sobresaltar:
— No podria estudiar...?
Jaume estava a punt de desesperar-se quan el xicot, tot d’una, va afegir:
— ... els fraus immobiliaris amb el meu oncle, que és empresari i alcalde?
— Què? Com? Aprendre a estafar?
Jaume es va posar de peu d’un salt i, completament eufòric, llançà la màscara a passejar.
— Clar que sí! Aquest és el teu futur! I si no vols saber enganyar com un déu, esdevé actor de sèrie de televisió, fes-te soldat o terrorista, incendia els boscos, compra’t una empresa contaminant... Mira si tens opcions per triomfar en la vida! Ara, no t’acostes al món dels llibres, no et deixes enganxar per aquestes històries que no t’aportaran res a la vida real, són com una droga, t’anul•len el pensament, et convertiran en un ésser amb valors i seràs un pària per a la societat... Si et deixes guiar per les males companyies, fill, jo no podré ajudar-te. És un camí sense retorn. Sense retorn i sense futur.
L’adolescent el va contemplar i, de sobte, una ombra de compassió li va travessar la mirada. Aquell ancià... Tota una vida, amb totes les seues possibilitats, bifurcacions i eleccions, fent coses que no li havien servit ni per fer diners, ni per fer-se un nom... Tot d’una, l’adolescent va entendre el que els seus pares portaven anys dient-li.
— Crec que m’ha convençut.
— Molt bé.
La mirada del seu professor era el crit d’impotència d’algú que estava atrapat en un destí que ell mateix havia triat, feia molt de temps.
Confirmà:
— No vull estudiar res de res.
— Molt requetebé, ara sí que ens entenem.
— Adéu.
— Adéu, fill.
Jaume va acomiadar amb la mà el futur especulador i, de sobte, va notar que el cor defallia. Immediatament, girà el cap i deixà caure la mirada sobre la màquina d’oxigen. Desesperat, va allargar la mà però, quan els seus dits estaven a punt de desenganxar-ne la màscara i fer arribar el corrent d’aire humit als seus pulmons, va descobrir, com una descàrrega elèctrica, que per fi, el destí li oferia la manera de traure el seu nom de la grisor de l’anonimat. Va deixar el braç inert i, amb un somriure d’orgull a penes perceptible, esperà la mort que l’havia de conduir, l’endemà, a formar part de les notícies d’algun periòdic: “Mor un lector d’alfabet en plena classe”.
Per fi, un trosset d’eternitat!