Tanque els ulls, i atrape la nit.
Els òbric i ella em captura.

Absències

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 DE FEBRER DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hui parlaríem de vosaltres, absències estimades, irreals de tan reals. Evocaríem mans, rostres i riures, i no ens en cansaríem perquè acaronar-vos amb la punta dels records és la nostra manera de salvar-vos de l’ocàs infinit. Com vos enyorem, presències del passat!  A totes i a cada una. Sou el tall sagnant en un horitzó que semblava perfecte. Amb la vostra partida ens arrancàreu un retall del cor que cap sargit ha pogut reconstruir i des d’aleshores ens falten batecs per continuar alenant. Les vostres siluetes traspassen la nit i ens acosten novament veus que se’ns queden enganxades als llavis. Ens sorprenem assaborint els vostres noms que ens redolen per la boca com caramels de sabors evocats, i que ens atorguen el poder d’empresonar-vos entre els braços, una última vegada.

Sou, absències adorades, el clot profund en el parterre dels nostres dies.

Després, però no molt més tard, parlaríem de les altres absències, minúscules com volves de neu que s’esmunyen en l’ànima, però immensament gèlides. Pensem en el buit dels fills que no arriben a hora per cobrir de besos la solitud dels pares; en la família que revolteja pel món i no es retroba mai més. Ens referim a les il·lusions de joventut que el temps va anar corcant o a l’alegria d’un instant, segrestada, que ja no va saber regressar a nosaltres. Parlem del gest adust que et rebutja i et fa tornar al cau espinós de la tristesa; de les corones d’afectes que algú ens hauria d’haver teixit; del telèfon que va emmudir quan el nostre crit d’auxili va ressonar per tot l’univers.

Sou, absències vives, el brot nociu en el parterre dels nostres riures.

Però enfront del buit d’allò que no és, com un tornado de vida, les presències. La plenitud de l’amor que camina al nostre costat, lluitant feroçment o amablement per nosaltres, i que ens habita com una segona pell, suau i flexible. És la filla, que un dia fou farcellet i, de sobte, ha esdevingut capa confortable que ens abriga les espatles i els temors. És l’amiga que corre en una altra carrera, a un altre ritme i amb una altra destinació, però que ens busca en els viaranys del camí per abraçar-nos. Són els companys que ens miren i saben; el conegut que, tot d’una, ens obri una porta...

Sou, presències estimades, el broll rotund en el parterre de la nostra ventura.

Gràcies a vosaltres, absències i presències totes, qui ens heu fet com som. Sou marea morta i marea viva.

Sou la baixamar i la plenamar de les nostres vides.

Continuem el viatge!

DISCURS PRONUNCIAT EN LA I NIT D'ESCOLA VALENCIANA A MELIANA
12 DE FEBRER 2016

Bona nit a tots i a totes.

Aquesta nit, m’heu omplit de paraules ensucrades i només vos en puc donar les gràcies. Gràcies de tot cor per considerar que la meua modesta obra literària i la meua adhesió permanent a la recuperació del valencià mereixen aquest reconeixement tan meravellós. Gràcies, però, no ho puc acceptar. No, almenys que em permeteu torne-vos-ho d’alguna manera. Perquè aquesta nit, sóc jo qui ha vingut ací per agrair-vos a vosaltres, ensenyants, pares i mares, formadors de ciutadans del futur, artistes, la faena que feu, la tasca que fa Escola valenciana. No hi podria haver un emparellament més adient que aquest: escola i valenciana. Saviesa i llengua pròpia. Tot un programa, enorme, titànic a portar endavant.

Fa molts anys que vam haver de conciliar esforços i conformar una organització que, des dels centres educatius, lluitara per recuperar la llengua i adaptar-la als usos contemporanis. Crec que podem estar satisfets dels resultats. Al llarg de dècades, han passat per les activitats d’aquesta escola singular milers de xiquets i xiquetes, les seues famílies, el professorat que els acompanya, i músics, mags, cantants, actors i actrius, escriptors, fins i tot alguns periodistes i canals de televisió.

Cada any, quan s’acosten les Trobades, quan assistisc a l’activitat frenètica de tots els voluntaris i voluntàries que, generosament, sacrifiquen temps i esforç per enaltir la nostra llengua, cada any dic, me’n quede meravellada. Em pregunte, amb la boca oberta: Com és possible? Com és possible haver resistit tants anys, tantes adversitats, atacs, menyspreus, campanyes difamatòries, burles...? Com és possible haver sobreviscut a tants petits déus miserables, ara destronats, i a tantes i tantes boques afamades de diners, tractes preferencials, corrupció...?

Com és possible? De quina pasta estem fets els valencians i valencianes que cada hora, de cada dia, de cada setmana, de cada mes, de cada any, de cada estació, de cada poble i de cada escola, hem resistit aquest infern? Som de pedra de penya-segat, resistents a les marees i tempestes que ens roseguen els peus? Som gent de pasta de mil fulls que anem despullant-nos a poc a poc de la pell dels nostres avant-passats fins a arribar, qui sap, algun dia, a fer-nos transparents?

No ho crec. Ni som marbre, ni som coca en llanda. Som, senzillament persones, éssers humans, insegurs i volàtils a estones, certament, capriciosos i derrotistes, ben sovint, però amb una força que ens ve d’una creença sòlida i inalterable, una creença que ens fa invencibles. I és la convicció, la certesa portada com a estàndard, que una llengua és l’alé del poble que la parla i que qui es queda sense alé, mor.

I és per això, justament per això, que necessitem al nostre voltant l’oxigen que ens atorga poder viure l’horta amb els nostres mots, celebrar la vida al ritme de les cançons que ens pertanyen, riure a vora mar, contar-nos secrets o senzillament anar a comprar el pa duent al portamonedes de la vida, quatre euros i un bon grapat de paraules ben nostres. Aquest és l’aire que ha de cobrir a diari el nostre país i el que marcarà l’horitzó dels nostres descendents.

Des de les escoles, des de la literatura, el cinema i el teatre o la música, des de tots els àmbits de la vida d’un poble, volem sentir la respiració de la nostra llengua al bescoll murmurant-nos:

Endavant.

Endavant sempre.

Eres la llengua que parla del seu poble.

Eres el poble que parla la seua llengua.

I aquest, continua sent el repte més gran: mantindre la unió amb les paraules que el temps i la memòria ens van depositar a les mans.

No permetem mai que es desfacen entre els dits i continuem celebrant efemèrides tan agradables i engrescadores com aquesta.

Gràcies a tots i a totes per l’honor que m’heu atorgat. 

Continuem el viatge!

Amb Dani Balaguer, un dels homenatjats de la Nit.

Crec que el món està perdent una figura humana essencial per a l'estabilitat del planeta. Em referisc a aquell ésser capaç de callar durant el temps necessari perquè el seu interlocutor expose la seua idea, informe d’un succés o simplement narre una anècdota personal, sense presses ni interrupcions.
On són les persones generoses que es retiren uns passos per deixar fluir una altra veu? On són les que obrin el cor per donar cabuda a més realitats?
Callem. Deixem de nodrir-nos de nosaltres mateixos i escoltem com es viu la vida a la vora del nostre món minúscul. Atenguem la meravellosa naturalesa de la humanitat. Emmudim.

De vegades, el silenci és la forma més sublim de l’elegància. En realitat, és la bellesa mateix.

Si tu vols...

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 DE FEBRER

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Si tu m’ho permets, dona, serem amics, amants i amats per poder recórrer unes hores del camí de la vida, pas i batecs del cor compassats. Embastarem il·lusions i reclamarem les victòries que ens pertoquen perquè està escrit en algun lloc que junts ho podrem tot.

Si tu vols, unirem fragments de riures i ens en farem garlandes per eclipsar les ombres que ens assetgen. Repoblarem de carícies els capvespres hivernals i esdevindrem els dits que suturaran les ferides de l’altre i els llavis que les cobriran de seda. T’ho promet: no t’escapçaré mai les utopies ni seré la barrera que t’avortarà el vol.

Si t’hi prestes, dona, ens convertirem en companys, en bategar dels polsos i en anelles que ens lligaran al món. Si vols, tu i jo jugarem a atrapar-nos amb llaços de fum per descobrir-nos, viure’ns i desgastar-nos a plaer. I quan fora la foscor s’ensenyorisca de la llum, cremarem paraules dolces per fer-ne brases que calfaran totes les albes venidores. Per tu, seré pell si tu vols ser carn; alé càlid, si em busca la teua boca.

Així i tot, hem de saber que l’amor s’eixamplarà i es contraurà, una vegada i una altra, com les onades de l’oceà que s’acosten i se separen de la costa inclinada, ara confiades, a l’instant desenganyades, en un intent infinit per conquerir-la. I aquest amor durarà, qui sap, un segon, un any o una eternitat, modelat en el fang de les promeses sinceres, i acabarà allà on acaben els somnis, en la terra de les rendicions.

Però si en un revolt del calendari, dona, necessites desviar-te o preferixes refugiar-te en uns altres noms, aleshores jo m’allunyaré i abandonaré el cau com un llop malferit. M’apartaré a un costat per deixar-vos passar, a tu i a la teua vida, sense udols, sense ensenyar urpes afilades ni ullals de vidre. Rellegiré l’última pàgina de l’àlbum que un dia vam omplir amb siluetes foses l’una dins de l’altra, i t’enyoraré amb llàgrimes o amb fúria desbocada, i murmuraré el teu nom amb deler o amb amargor, però tu no ho sentiràs perquè la meua veu no cobrirà mai la teua, ni les meues victòries seran les teues claudicacions.

Si tu vols, dona, podem viure lligats a l’amor profund i a la llibertat. Així és com ens estimaríem, dona, amiga, amant, companya... Així és com ens desitjaríem.

Si tu vols.

Només si tu vols.