divendres, 30 d’abril del 2021

Memòria en flames

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Aquesta setmana, Sud-àfrica ha perdut un tros de memòria. Durant uns dies, a Ciutat del Cap, diversos edificis de la seua Universitat, fundada el 1829, han sucumbit a mans d’un incendi esfereïdor. Entre les runes, la tragèdia de les tragèdies: les restes d’una part de la seua històrica Biblioteca Nacional que conserva manuscrits de valor incalculable.

Tot i que la desaparició del patrimoni escrit d’un poble sempre és corprenedor, aquesta no és ni serà l’última “Casa dels papers” que expira devorada per les flames. La Humanitat té gravat altres drames que ens tatuà ferides de les quals no ens hem aconseguit rescabalar mai. Encara comentem, com si fora ahir, la destrucció, el 48 aC, durant l’assetjament de Juli Cèsar a la ciutat, de la Gran Biblioteca d’Alexandria. I des de l’agost del 1992 guardem impreses a la retina les imatges del cadàver calcinat de la Biblioteca Nacional de Iugoslàvia, ubicada a Sarajevo i cruelment aniquilada per l’artilleria sèrbia.

Les petjades que anem escampant sobre els camins del món van i vénen, fossilitzades o evaporades pels capricis de la Mare Natura. La necessitat de deixar en herència al futur les nostres empremtes vitals, però, ens portaren a inventar l’escriptura. A partir d’aquell instant, un dels més màgics de la nostra evolució com a espècie, vam anar depositant els nostres pensaments i elucubracions, records i anhels sobre tauletes d’argila o papirs, teles o parets, pergamins o fulls. Per als grups socials, les biblioteques són al mateix temps els depòsits i els vivers de tot el que han sigut i del que podrien haver sigut, i són les claus per discernir els senders correctes que duen al benestar i la felicitat. Si se n’esfuma una part, és com si demà ens despertarem amb mitja memòria esborrada; intuiríem que conservàvem records d’aquell rostre estimat però ja no seríem capaços, mai més, d’experimentar l’amor que sentíem per ell.

La defunció d’una biblioteca no es pot reparar de cap de les maneres. Accidental o intencionada, no deixarem mai de preguntar-nos de quina manera es pot continuar existint sense l’alé dels avantpassats, sense la seua veu arrecerada en tresors tan valuosos i alhora vulnerables com són els llibres.


dijous, 29 d’abril del 2021

No soc de guerres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 10 D'ABRIL DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


No soc de guerres. No he somiat mai a ser amazona, samurai o generala de cap tropa perquè em desagraden les tensions extremes i els conflictes que se’n deriven. Per la mateixa raó, no aplaudisc qui busca honors a través de la força (verbal o física, en un ring o en un hemicicle), encara que els mitjans de comunicació i moltes arts s’encaboten dia rere dia a reportar-nos-en exemples a fi que no se’ns oblide que ens agrada abusar de crits i castanyes quan ens hem de posicionar al món.

Per tot això, em resulta molest que es recórrega a formes i girs lingüístics propis d’un exèrcit per expressar situacions que poc o res tenen a veure amb un camp de batalla a l’ús. Em referisc a la manera que es té de descriure els éssers humans que han sobreviscut a tal o qual malaltia. Que valents!, exclamen, han agafat la mort per les banyes, han lluitat com a feres, no s’han rendit... I els felicitem per la seua recuperació adjudicant-los un protagonisme absolut, com si la ferma voluntat de curar-se fora la clau, més que suficient, per superar un diagnòstic terrible.

Aquesta manera d’evocar l’actitud de qui s’ha salvat de la Parca és perillosa o, com a mínim, poc sensible, perquè s’infereix ràpidament que les persones que, per desgràcia, no han arribat a reposar-se de la dolència i han sucumbit a la malaltia, no han disposat del (dit amb les seues paraules) coratge suficient per encarar-se al destí, per arremangar-se i retrucar a l’enemic en el seu camp de batalla i amb les mateixes armes.

Opine que, per inèrcia, qui sent amenaçada la seua supervivència esdevé fort i lluitador perquè no té més anhel que eixir a la llum del sol per abraçar la vida. Burlar la mort és l’eterna aspiració de la humanitat però no es pot presentar com una confrontació on l’ésser debilitat està obligat a convertir-se en un Hèrcules o una Atena per evitar que, si el cos s’apaga, l’acusen de no haver sabut lluitar per la seua existència. Ja seria hora, amb l’ajuda de la classe mèdica i dels mitjans de comunicació, de construir una nova oratòria, una nova manera d’explicar les coses terribles que ens passen sense haver de recórrer a tanta testosterona i reptes bel·ligerants.

dimecres, 28 d’abril del 2021

Amigues

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 27 DE MARÇ DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Són les 9 del matí. La plaça del poble, que acull l’edifici de l’Ajuntament, la farmàcia i un grapat de botigues, es troba pràcticament buida. Estem en pandèmia i l’autoritat ha decretat que per doblegar la corba de contagis, el comerç no essencial ha de tancar. Això inclou les cafeteries; es veu que la nostra societat, abocada al carrer i al “Va, una cervesa i xarrem”, ha de desmuntar les terrasses per salvar-se. El govern, però, els atorga una bombolla d’aire: podran servir consumicions... des de la porta.

Obedients, set amigues, distància preceptiva i rostres coberts, cinc carros de la compra i un caminador, recuperen la seua antiga tradició de reunir-se a primera hora per compartir un segon desdejuni i notícies sobre el seu univers. De seguida, van com un tret a fer la cua del bar a proveir-se del tallat. Després, mentre unes s’acosten al forn per dolços, les altres organitzen l’escenari. Qualsevol lloc és bo per a seure: un banc, un piló, un mur baixet, una cadira de les que les cafeteries han amuntegat contra la paret. S’alcen els colls dels abrics i s’arrapen als gots calents. Fa molt de fred. No obstant això, aguantaran: per res del món es perdrien aquest moment únic.

No tarden a desenvolupar el guió. Es lleven la paraula, riuen, es giren i contragiren, s'interpel·len. Com a grup consolidat, cada una juga el seu paper: la que més crida, la que sols somriu, la susceptible... Totes diferents però totes conscients que la trobada desenfadada a la intempèrie constitueix un dels tresors del dia, una manera d’agafar forces per continuar el calvari solitari. Perquè la lluita contra l’epidèmia és també la lluita contra la solitud. Per això se sacrifiquen: la humitat, la gelor dels seients i la incomoditat de la mascareta a canvi d’un sospir de companyia. I sens dubte, ara mateix no hi deu haver en cap paisatge de cap territori, més vida i color que en aquesta senzilla àgora.

S’esgota el temps i la colla s’acomiada a contracor. La plaça torna a emmudir.  L’atmosfera efervescent, les ocurrències delirants, les bombolles d’estima han desaparegut. Les bandides no han deixat cap memòria darrere d’elles. S’ho han endut tot.

Ho necessiten per a arribar a l’endemà.