Qui no seríem?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià: concerts, presentacions, conferències, taules redones, propostes al voltant de figures literàries de la talla de Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas... Podem dir que, malgrat la foscor que ens envolta, gaudim d’una enèrgica producció cultural en valencià gràcies a l’esforç de moltes persones; una producció ben acollida per centres escolars, biblioteques, ajuntaments, col·lectius diversos... però, sobretot, per un públic format i informat, capaç de valorar la bellesa de les creacions i atorgar-los el lloc que es mereixen en el món artístic.

Que ens agradaria que la nostra llengua s’usara amb més fervor? És clar. Que ens hauria enorgullit, per exemple, que el recent restaurat Palau dels Valeriola s’expressara en valencià, i no solament en castellà i anglés? I tant. Per això, cal insistir a reclamar més i més cultura en valencià. Però, per no defallir, també és necessari conrear l’orgull d’allò que som, anul·lant les accions i paraules de qui es mofa del nostre patrimoni creatiu i lingüístic i s’encabota a destruir-lo. I és que, diguen el que diguen, formem part d’un poble que continua vivint i manifestant-se en la seua llengua. I és un goig. I un compromís enorme. Perquè, em pregunte, si no fora així, si fórem incapaços de reivindicar les nostres arrels, si acabàrem claudicant, en què ens convertiríem? Què seríem? Qui ja no seríem?

Restes

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La càmera de televisió deambula pel paisatge terrorífic: són les sis o set plantes d’un edifici que s’amunteguen les unes sobre les altres i formen una muntanya d’enderrocs, cables, fumagueres i detonacions. A través de la façana bombardejada es veuen algunes de les habitacions de qui hi residia. De sobte, una imatge en paralitza el recorregut. Ho identifiquem bé: és un sofà quasi sencer que es manté recolzat contra la paret color vainilla d’un saló. Encara hi ha un parell de coixins, ara bruts de cendra i terra, apilonats en un dels braços. Però allò que ens reté la mirada és el que ha quedat sobre la tauleta baixa de fusta: uns llibres oberts que semblen esperar el retorn del seu lector. Instintivament, escodrinyem els voltants de l’apartament per si de cas per algun miracle, en els quals ja fa temps que hem deixat de creure, fera acte de presència la persona a qui pertanyen les lectures. Però el que un dia fou llar de desenes de famílies, carrer, barri, jardí de cites amoroses, parc de jocs, zona comercial freqüentada i lloc de salutacions entre veïnatge, ara és un camp de batalla sense punts cardinals on tot s’inclina cap avall: cases, existències i esperances.

L’angoixa ens fa tornar al sofà orfe per, com en un homenatge carregat de dolor, recordar la calor de les mans que fullejaven pàgines, els ulls que en resseguien les paraules i el cos que s’hi abocava abduït per un univers literari generós. Ens ofega el dubte: era un adult que aprofitava el silenci abans de l’arribada de la família? Una jove que estudiava l’examen que l’havia d’espentar cap endavant? Una criatura fent deures? Una anciana que venia de la biblioteca? Un professor preparant classes? No ho sabrem mai perquè qui li ha destruït la vida també s’encarregarà d’esborrar-ne la identitat i diluir-ne la memòria, la seua i la dels milers de víctimes que ja són cendra.   

Ens allunyem del sofà i dels llibres, ens retirem respectuosament del saló i de la ciutat, de les empremtes de les espurnes de biografies assassinades, i arranquem a córrer de pressa, sense descans, perquè hem de continuar denunciant al món l’intent de genocidi d’un poble estripat per les garres d’un monstre odiós.