dissabte, 30 de novembre del 2019

Un núvol blanc

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


M’agrada el so de les campanes enmig de la quietud d’un capvespre. El dringar cristal·lí que esclata en cada toc de batall sembla una piga tremolosa adherida al silenci, que aprofita el fregament del temps veloç per desfer-se en l’aire. En aquest moment, sent com el volteig de campanes m’estira amunt, amunt, i em deixe arrossegar, i m’eleve, i arribe per fi allà on tot és possible.
El cel és el meu cau, el vel que tamisa la realitat més crua i l’oceà assossegador on no m’enfonse mai. Aquesta immensitat d’atzur, allunyada de l’abraçada però a l’abast dels llavis que xiuxiuegen secrets, esgarrada per cues d’avions que passen com fletxes per no fer tard al destí, és la casa on atresore els parracs de vida consumida.
He rondat sovint la pau; tanmateix, poques vegades he somiat a buscar-la al cim d’una muntanya, ni en una illa deserta, ni tan sols en l’habitacle minúscul d’un far solitari. El meu lloc al món es troba exactament on sóc. Just sobre mi. No hi ha dia en què no alce els ulls i busque en el sostre pur les absències enyorades, els records grumollosos que només jo convoque, aquells fragments d’esperances esdevinguts pols de desert, les estimes engolides, algunes victòries i moltes desfetes ancorades al pit... Tot ho tinc allà dalt, a l’andana del planeta.
El cel nítid em bressola i m’asserena, però el tempestuós també em parla. Hi identifique, arrecerades entre rajos i llamps, figures terrorífiques, bèsties de mandíbula oberta a punt de caure’ns al damunt per devorar-nos les misèries. No obstant això, sé que els autèntics monstres creixen ací, a la Terra, exposats indecentment a la llum, alimentant-se i unflant-se de la nostra debilitat. Perquè no és la nostra por allò que els enforteix; és la nostra covardia.
Sí, contemple el firmament tant com puc i m’hi aïlle sovint per recuperar-hi la memòria dels meus, per entretindre’m a contar-los que la vida continua esvarant pel pendent que du a l’abisme, com quan era seua també, unes vegades per senders tortuosos, d’altres resseguint cascades refrescants i jardins perfumats.
L’immens Lluís Llach va capturar un núvol humil i ens el va oferir per obsequiar-nos el seu amor etern a la vida: “Jo tinc, per a tu, un niu en el meu arbre i un núvol blanc, penjat d’alguna branca”, canta. Jo, per rescatar els meus paisatges de la intempèrie de l’oblit i per enviar paraules tendres a qui ja no les pot sentir, m’he ensenyorit de tot un cel.
Açò és el que té la poesia. 

dissabte, 16 de novembre del 2019

Miracles d'anar per casa


ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DE NOVEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Acabe de tocar el cel. Em sol ocórrer quan m’encega la bellesa absoluta. En aquesta ocasió, però, no em referisc a l’estètica; ni tan sols a l’auditiva. Parle de la bellesa que esclata en la boca i s’expandeix pel cos com un delta de sensacions: la bellesa del sabor.
Fa uns minuts tenia al davant una senyora carabassa al forn, esplèndida, que exhibia la gamma d’ocres que el foc li havia tatuat sobre la pell. No duia cap ornament que li restara modèstia; ni un gram de sucre, ni una gota de mel. Conscient que iniciava una cerimònia irrepetible, he agafat la cullera amb delicadesa i l’he submergida en la massa estovada, preparada per sucumbir al meu deler. Ha sigut en l’instant en què les meues papil·les gustatives han detectat l’aliment cobejat i els sentits han quedat concentrats en l’ambrosia caramel·litzada, quan, de sobte, m’han assetjat els dubtes universals. Quines mans són capaces de convertir una modesta llavor en el mos ensucrat i cremós d’una fruita? Quina màgia amassa l’esquelet de l’arbre i el fa escultura? En quin taller ensenyem al fang a inclinar-se respectuosament per deixar-se tòrcer?
Els dits allargassats d’uns núvols esgarrant un capvespre o un combat ferotge d’ones i vent són espectacles que celebrem amb fervor perquè la Natura és magnífica en la seua virginitat i majestuositat. Tanmateix, els arabescos d’una llana teixida o el gra polit d’una pedra tallada ja no ens desperten quasi crits de goig. Per què? Què ens passa? Sempre ens hem comportat de manera tan descortesa amb la Natura? Sembla que durant un temps sí que ens hi hem acoblat i hem modelat herbes, vidre, plata i or, cordells, petxines, pedres, branques... El resultat han sigut miracles diminuts, sublims, que ara, però, els nostres sentits anestesiats rebutgen o, si més no, ignoren. És com si estiguérem a punt de perdre la sensibilitat per valorar les coses senzilles, nascudes de la nostra simbiosi més primitiva amb el planeta que ens acull.
No sé si en aquesta època fosca que augura l’agonia del futur seria possible restablir el sentiment d’orgull, pueril si voleu, de pertànyer a una espècie dotada per emocionar-se davant d’un tall de carabassa melosa. Ens serviria per recuperar la capacitat d’admirar la simplicitat i, alhora, magnificència de la vida. Ni que fóra per retrobar el nostre lloc al món, insignificant i fràgil, sí, però també insubstituïble, que se’ns va concedir.
Encara hi som a temps.


dissabte, 2 de novembre del 2019

100

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Hui publique l’article número 100. Ja sé que no significa molt, però la humanitat sempre ha tingut tendència a posar xifres a les coses, fets, fins i tot als éssers humans. Amagava 6 milions d’euros a Suïssa. Duu més de 4 dècades soterrat a l’infern. Terceres eleccions. 5 dones assassinades.
Sembla ser que des del minut 0 necessitàrem organitzar el caos que ens va parir. I així, de 365 en 365 dies, de 1000 en 1000 anys, hem anat catalogant-nos, la intenció evident de tindre’ns ben controlats.
Vaig encetar aquesta secció al gener de 2016 i han transcorregut quasi 4 anys. 100 columnes donen per a comentar no poques realitats. Revisant-les, m’adone que hi he abocat part de les meues angoixes i esperances: la defensa de la llengua, el pas del temps, l’enyor, l’emergència climàtica, l’educació o la seua falta, els llibres, l’amistat, la conservació del paisatge, els viatges, els plaers de l’existència. Un escrit en particular em va marcar més que cap altre: Per si demà, on m’acomiadava, amb una barreja de pesar i expectació, de les aules i dels centenars d’alumnes que m’havien acollit al llarg de tota una vida.
Tanmateix, el tema que més espai m’ha ocupat han sigut les persones. Algunes hi apareixen identificades, com en Art, en honor a Carmen Ros, una de les últimes artesanes del brodat; Màgica, que és Pilar, model de bibliotecària; Mendieta, filla d’una víctima del franquisme; Societat civil valenciana, dedicat a Mercé Viana, escriptora magnífica. D’altres fan referència a actituds que embruten la societat: Salvatge, el mal veí; Costa, política i indecència; Por, la maldat o Des de la presó, conseqüències de la falta de diàleg. També m’he preocupat per qui viu en risc d’exclusió: captaires (L’home de les tres motxilles), emigrants (Paraules que fan camí), malalts (Costa de dir), ancians desemparats (A la vora del temps). I he escrit, una vegada i una altra, sobre les dones, perquè després de quatre anys, poc ha canviat el panorama. Per això, tants títols reclamant els nostres drets i condemnant els atacs que sofrim contínuament: Si tu vols, No del teu sexe, No és suficient, Depredadors, Per elles...
100 articles que m’han permés rebre mostres d’afecte i suggeriments de lectors i lectores. Gràcies; només per açò ha valgut la pena cada paraula. Com deia Kavafis, desitge amb fervor que el viatge encara siga llarg, ple d'aventures i ple de coneixences. Amb la vostra estima, tot és possible.