Tot tornarà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta setmana m’he llançat a escriure l’últim text de l’any. Pensava repassar les escenes memorables del temps que ja s’esfuma o enarborar ventalls de desitjos per al nou calendari però, quan m’he posat a revisar-ho tot, m’ha sobtat un pensament aclaparador. Allò que durant aquests mesos ens ha rebentat el cor de sofriment i ens ha deixat a la vora de l’agonia, o el que ens ha eixamplat el pit i ens ha recordat que la felicitat és tan menuda que de vegades passa de llarg sense que en siguem conscients; allò que constitueix, en resum, el nostre “jo” de fa quatre dies, exhibeix la mateixa etiqueta al llom: Passat. Un passat entendridor o dolorós, enyorat o rebutjat, però passat al cap i a la fi, format per incomptables imatges, paraules i sensacions que ja no existeixen ni tornaran a existir mai més.

La majoria de nosaltres tenim ancorat ben endins, en la fossa marina de la nostra intimitat, antics trossets de vidre que encara ens tallen la respiració quan els duem a la llum. Hi ha lluites que portem a l’esquena des de temps remots i que desitgem fervorosament guanyar per al futur, lluites que ens espenten de continu a camps de batalla que semblen “retroalimentar-se” una vegada i una altra: el combat per les llibertats, la recerca de la justícia, la protecció de la natura... No obstant això, ens esforcem per difuminar allò negatiu i fer lloc a la serenitat, perquè ho marca la llei de la supervivència: per continuar en sintonia amb la vida, cal submergir l’aflicció en la bassa de les penes ofegades. I és en aquest exercici de salvació on hem fabricat candeles nívies amb els rostres estimats d’abans, les seues alegries i tot allò que ens van dipositar en herència a les ratlles de la pell. Aquests ciris ens il·luminen el camí i ens permeten avançar; són el suport de la vida.

Per aquesta raó, siga el darrer dia de l’any o el cinqué d’un mes qualsevol, siga a l’alba o enmig de la nit fosca, els éssers humans sempre acabem pegant mossos al passat projectant-lo en la pantalla sense fronteres de la nostra memòria, perquè és ell qui, ben sovint, ens rescata del present, ens alliçona per a l’esdevenir i ens protegeix de l’última mort: l’oblit.  

L'eco d'una llengua

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ignore si com a poble ens trobem ja en el pendent que baixa a l’infern de Dante o si encara disposem d’oxigen per a sobreviure, com hem fet en tantes i tantes ocasions al llarg de la història, però el cas és que mentre consultava l’enquesta de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esports sobre el coneixement i l’ús social del valencià, sentia que el cor se m’alentia i l’aire s’allunyava de mi. L’estudi, elaborat el 2021, ens ha malferit els ulls: en l’àmbit privat, en les entranyes de les famílies i de les relacions amistoses, el valencià perd terreny. Molt. Un dràstic descens de 8 punts des del 2015; és a dir que en sis anys, milers de parlants han renegat de la llengua que els havia criat. Al document es destaca l’increment de la competència en valencià, sobretot entre el funcionariat de l’Administració o a les zones castellanoparlants. Interessant i digne d’aplaudiments. Ara bé, que el món sencer dominara el còrnic, per posar-ne un exemple, però que només quatre gats en feren ús, el salvaria de la mort? En absolut.

Segons l’enquesta, els batecs de vida del nostre parlar ressonen cada dia més i més dèbils. En una paraula, el valencià agonitza. Algú dirà que les causes en són múltiples, i encertarà. Tanmateix, si per una vegada gosàrem veure les coses com són, ens hauríem de preguntar per quin motiu no s’actua de manera contundent per protegir els nostres drets lingüístics i per evitar les humiliacions a qui pretén viure en valencià. Quina legislació ens està portant al traspàs? Per què el titubeig polític (plurilingüisme discutit, requisits lingüístics de mitja canya, “oblit” de la reciprocitat audiovisual, estancament d’Àpunt...) quan tenim un peu en el taüt?

Si va endavant la renúncia a usar el tresor de mots, refranys, girs lingüístics, dobles sentits... que ens va regalar Jaume I quan va arribar a aquesta terra i ens va saludar amb un Bon dia, disposem-nos a preparar el nostre sepeli. No hi haurà herència per a la nostra descendència. Perquè un poble que expulsa la pròpia llengua del seu relat íntim i opta per una altra veu, acaba convertit en ressò, en caixa acústica, en eco. Un eco moribund d’allò que fou i no tornarà mai més a ser.

I ara, què?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ja veus. Segons les estimacions de l’ONU, el 15 de novembre vam arribar als 8000 milions de persones a la Terra. Aquesta afirmació és simbòlica, evidentment, però sembla que fins i tot tenim nom i nacionalitat del ciutadà celebrat que acaba de nàixer: es diu Damián i és de la República Dominicana.

Molt bé. I ara, què? A què ens condemna la xifra exorbitant d’individus atrapats en aquest racó limitat de l’univers? Esdevindrà un reactiu que suposarà un canvi imminent per al planeta?

La majoria d’experts, que ja estaven sobre avís, han aprofitat per repetir per enèsima vegada que els desafiaments a què s’enfronta la humanitat no deixen de créixer, que són més i més extrems i que requereixen solucions fulminants. Parlen de la degradació mediambiental i de com afectarà les generacions futures; dels reptes socials que deriven dels desplaçaments humans causats per tot tipus de crisis; de l’envelliment de la població que amenaça l’estat de benestar i obliga a modificar el perfil de les ciutats i dels serveis que ofereixen; del tema de l’aigua que, si encara ens queda corda per augmentar la població mundial durant les pròximes dècades, ens situarà entre l’espasa i la paret, i hauria de generar a corre-cuita severes polítiques hídriques.

Tanmateix, és curiós comprovar com en el dia a dia, enmig dels crits de desesper i dels avisos de cataclismes, la majoria dels qui convivim en aquest bocí de terra continuem pensant que som el centre del planeta i, posats a demanar, de l’univers. Contemplem el veïnatge amb ulls crítics i dues gotes ajustades de tolerància perquè estem convençuts que nosaltres som millors i insubstituïbles, i que allò que desconeixem (llengües, tradicions, creences...) són pura immundícia digna del nostre menyspreu i de les nostres burles. I d’aquesta manera, en el planeta que mira el Sol, ens dediquem a defensar amb urpes els nostres territoris privats on qualsevol diferència es considera l’enemic, qualsevol element distorsionant una provocació i qualsevol debat d’idees una declaració de guerra.

Esperem que la humanitat recupere prompte l’empatia i la generositat que l’ha de mantenir en vida. Podem ser 8000 milions de cors bategant pel futur.