Tot tornarà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 31 DESEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta setmana m’he llançat a escriure l’últim text de l’any. Pensava repassar les escenes memorables del temps que ja s’esfuma o enarborar ventalls de desitjos per al nou calendari però, quan m’he posat a revisar-ho tot, m’ha sobtat un pensament aclaparador. Allò que durant aquests mesos ens ha rebentat el cor de sofriment i ens ha deixat a la vora de l’agonia, o el que ens ha eixamplat el pit i ens ha recordat que la felicitat és tan menuda que de vegades passa de llarg sense que en siguem conscients; allò que constitueix, en resum, el nostre “jo” de fa quatre dies, exhibeix la mateixa etiqueta al llom: Passat. Un passat entendridor o dolorós, enyorat o rebutjat, però passat al cap i a la fi, format per incomptables imatges, paraules i sensacions que ja no existeixen ni tornaran a existir mai més.

La majoria de nosaltres tenim ancorat ben endins, en la fossa marina de la nostra intimitat, antics trossets de vidre que encara ens tallen la respiració quan els duem a la llum. Hi ha lluites que portem a l’esquena des de temps remots i que desitgem fervorosament guanyar per al futur, lluites que ens espenten de continu a camps de batalla que semblen “retroalimentar-se” una vegada i una altra: el combat per les llibertats, la recerca de la justícia, la protecció de la natura... No obstant això, ens esforcem per difuminar allò negatiu i fer lloc a la serenitat, perquè ho marca la llei de la supervivència: per continuar en sintonia amb la vida, cal submergir l’aflicció en la bassa de les penes ofegades. I és en aquest exercici de salvació on hem fabricat candeles nívies amb els rostres estimats d’abans, les seues alegries i tot allò que ens van dipositar en herència a les ratlles de la pell. Aquests ciris ens il·luminen el camí i ens permeten avançar; són el suport de la vida.

Per aquesta raó, siga el darrer dia de l’any o el cinqué d’un mes qualsevol, siga a l’alba o enmig de la nit fosca, els éssers humans sempre acabem pegant mossos al passat projectant-lo en la pantalla sense fronteres de la nostra memòria, perquè és ell qui, ben sovint, ens rescata del present, ens alliçona per a l’esdevenir i ens protegeix de l’última mort: l’oblit.