dilluns, 18 d’octubre del 2021

La portada

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 D'OCTUBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV



L’escriptor Fernando Sánchez Dragó diu que no l’atrau parlar amb el president del govern espanyol perquè poc li interessa qui no ha llegit cap llibre en sa vida, no com ell que ja en porta 30.000. Les xarxes socials, que no en perdonen ni una, s’han llançat a calcular la mitjana diària de textos que l’ancià es deu haver empassat per arribar a acumular tal rècord. Si té 84 anys, afirmen, és a dir 30.660 dies, ix a una lectura cada 24 hores, incloent-hi la Bíblia o tot el Kamasutra per posar exemples d’obres literàries que requereixen dedicació i concentració a parts iguals per pair-les.

Que aquest senyor no és aigua clara, ja ho sabem. Sempre disposat a polemitzar, segurament per mantenir-se en alça, ha violat sovint la carn delicada del bon gust i del respecte cantant les excel·lències de l’extrema-dreta o de les relacions sexuals sense protecció, o explicant com va fer l’amor amb unes menors. Ignore què em molesta més, si el personatge obscé que s’ha creat en nom de la llibertat (la seua, òbviament), els mitjans que la dreta sempre li té preparats perquè difonga les seues immundícies, o el silenci amb què una part de la societat “tolera” que ell, i uns quants com ell, estoven les seues llengües verinoses.

Tanmateix, les persones que s’alimenten de llibreries i biblioteques saben que l’escriptor menteix: no ha engolit 30.000 llibres. D’una banda, perquè només li haurien quedat uns insignificants 660 dies per acomplir totes les malifetes de què es vanagloria. De l’altra, perquè qui es pren el temps per llegir i imbuir-se de pensaments i creences diversos, per submergir-se, a risc d’estar-hi en desacord, en l’eco d’altres veus, aspira a fer créixer el seu bagatge emocional i intel·lectual a fi d’anar pel món amb l’esperit regat de tolerància, i no acaba perbocant aberracions contra la dignitat de l’ésser humà, en general, i de les dones, en particular.

Obrir un llibre per endinsar-s’hi i passejar entre línies que obsequien humanitat és, com la bona educació, una barana vital on aferrar-se a fi de no caure al pou de la indecència. I és evident que, de moment, l’home que somiava en 30.000 llibres poques vegades n’ha passat de la portada.


diumenge, 17 d’octubre del 2021

Ai, l'educació!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 DE SETEMBRE DE 2021
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV


Manspreading és el terme referit a l’obertura exagerada de les cames que alguns mascles adopten en seure al transport públic. De vegades, l’arc de les seues extremitats és tan enorme que envaeixen els seients del costat i n’obliguen les ocupants a recargolar-se. Què ocorreria si un dia dos o tres d’aquests homenots segueren junts i decidiren delectar-nos amb una exhibició d’entrecuix? S’ofendrien? Es reptarien a colps de malucs? O, en veure’s reflectits en els altres, s’espantarien de la seua mala praxi?

Els modals, els bons modals, són conductes que conformen el nostre autèntic DNI. La major o menor exquisidesa del tracte que ens dispensem en la intimitat va fermament lligada a la que reservem per a la resta de la humanitat. Quan optem per prescindir de les lleis socials deixem clar un missatge inequívoc: el nostre voltant ens importa un rave perquè nosaltres estem per damunt de la llei. Que és com dir fora de la llei.

Una societat rica en valors hauria de lluitar perquè qui ha perdut, o no ha arribat mai a adquirir, educació no tinga la més mínima oportunitat d’erigir-se en model a imitar. Ningú no hauria d’aspirar a assemblar-se al llimac assegut a una taula que, amb els ulls fora d’òrbita clavats en el menjar, mastegant com un bòlit d’aquest plat i del de més enllà, no para de parlar i parlar sense tindre en compte que qui comparteix àpat amb ell ha d’engolir-se la visió de la pasta en què s’han convertit els calamars, el glop de vi rosat, l’encisam i la cullerada de maionesa passejant per la cavitat bucal ben oberta. Cap jove no hauria d’estar en contacte amb aquell petimetre que no agraeix quan li aguantes la porta; que posa la música a tot volum de matinada; que espenta i es cola en la cua, que interromp sense miraments l’interlocutor. Cap criatura no hauria de trobar normal l’absència absoluta en boques paregudes a musells, d’un Bon dia, un Adéu o un Perdó. Ni hauria de voler apropiar-se dels gestos obscens dirigits al món que solen aguaitar per les finestres d’alguns cotxes.

Els bons modals són la base més senzilla del respecte i el bastiment humil de la convivència. És vital recuperar-los, i ens n’hauríem d’ocupar ja. Per favor. Gràcies.