dilluns, 31 de desembre del 2018

La taula de la vida

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Entres al menjador i allí està. Engalanada com cada final d’any, generosa en brillantors i vidre, la taula parada espera pacientment la celebració. La seua visió t’encongeix el cor. Vols mantenir-te seré i gaudir de l’harmonia de l’àpat, però els records et liqüen la realitat.
Si hagueres de concentrar la teua biografia en un didal d’imatges, per damunt dels fets més significats, les contrarietats i les siluetes que t’han fet costat, destacaries les taules al voltant de les quals has anat xarrupant el temps. Encara tens present la de fòrmica on desdejunaves de menut. La redona del pis d’estudiant que fou escriptori i melic de sopars oberts a la matinada. Conserves el tacte fresc de l’enorme pedra coberta de taulells ceràmics, cor de la casona dels iaios, que t’oferia gots d’orxata fresquíssima en aquells estius gloriosos. I ara, la de la teua llar, moble immaculat abraçat a un ventall d’amistats reposades i tertúlies profundes.
Però, d’entre totes les taules que t’han esperat, n’hi ha una on continuaràs sempre assegut. És la senyorial de fusta de caoba, fosca i pesant com un dimoni, estovada al mig de la casa dels pares des que es van casar fa mil capvespres, on heu festejat, amuntegats i feliços, naixements, èxits, festivitats i esperances. És la taula que ha organitzat els cossos: a una punta, les criatures; al costat, els progenitors. Després, adolescents, adults i, finalment, a la banda oposada de qui acaba de nàixer, els ancians. Aquesta disposició, semblant a l’esdevenir de la vida, és la que et facilita sovint el record: la cadira del centre l’ocupava la tia; en l’extrem dret, com de costum, el iaio. I t’adones que el calendari varia, i les existències, i els oratges, però la taula, la pista per on transitem els éssers humans, es manté inalterable, indiferent als llocs perduts, als coberts reduïts, al plor entretallat en redibuixar un gest de qui ja no tornarà mai.
De sobte, veus i passos et tornen a la realitat de l’indret. Entre abraçades, seieu a taula i de pressa convoqueu la memòria i el seu poder de contenir l’univers de l’amor en un sospir. Per això, al cap d’un instant, ja hi sou tots: els qui viviu el present i aquells que un dia el van compartir amb vosaltres. I a pesar de les llàgrimes atrapades en els rostres silenciats que vas estimar tant, somrius perquè saps que enguany, una vegada més, a la taula familiar, tampoc no hi faltarà ningú.

dissabte, 15 de desembre del 2018

Pescadors de vides

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 DE DESEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 


Pascual Durà és el capità del Nuestra Madre Loreto que fa uns dies rescatà 12 immigrants de la mar. Pascual Durà i el seu pare, José Durà, que en anys passats també va haver d’atendre nàufrags, no tenien per què haver-se jugat la vida. Ben mirat, només són uns simples i sacrificats treballadors de la mar. No estaven obligats a fer-ho, certament, però els Durà no semblen d’aquest món, almenys no del que s’està forjant, cada dia més insolidari i vergonyant, i que ara mateix té l’epicentre a Andalusia.  
Pascual Durà, sense pensar en les conseqüències, recull en aigües internacionals, prop de la costa de Líbia, uns nàufrags. El govern espanyol s’atabala amb l’acció però perquè no es diga que els defensors de llibertats de tots els colors i usos no estan disposats a tirar una mà, es lleven ràpidament el problema de damunt: que els descarreguen a Líbia, que és el port pròxim més segur -ordenen els panxacontents de polítiques migratòries de sofà. El Loreto s’hi nega. Només desembarcaran en territori europeu: Líbia no garanteix els drets humans. El govern valencià ofereix el port. Madrid ho rebutja. Pascual, forçat per la situació extrema al pesquer, posa rumb a casa. Atònits pel gest, per fi i com per art de màgia, Salvament Marítim afirma que Malta els acollirà.
Hi havia a la mar, una nau de decència que buscava un port on arrecerar-se... Podria ser el principi d’una bella havanera que contara l’heroïcitat d’uns pescadors generosos. O una metàfora de la malaltia que rosega les entranyes de la democràcia. Perquè durant una setmana eterna de terror i privacions, el govern espanyol ha donat llargues al crit d’auxili del Loreto i ha jugat amb la seua seguretat. Per una falta d’empatia i de compromís seriós, han vorejat la tragèdia uns homes que s’han sacrificat per uns desconeguts que suplicaven ajuda. I ho han fet moguts només pels principis de solidaritat, fraternitat i humanitat, principis que en aquestes latituds es van enterbolint més i més.
Una vegada a recer els emigrants, Pascual s’ha afanyat a posar rumb cap al calador: la vida continua i ell sap, millor que ningú, que no és fàcil i que costa mantindre el cap fora de l’aigua. I mentre des del sud avança una tempesta que retruny d’odi, nosaltres portem gravada a la retina la gran lliçó del mariner que pesca vides: mentre hi haja vaixells carregats de decència, sempre es dibuixaran horitzons de llibertat que ens rescataran del mal oratge.

La terrassa

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 24 DE NOVEMBRE DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Encomanem una taula per dinar. En som tres i hem reservat terrassa per gaudir dels últims sospirs de l’estiu. El restaurant està a gom. El cambrer ens indica el lloc on ens atendran. En uns minuts, diu. Entre un mar de comensals destriem la nostra taula. És microscòpica i literalment encaixonada, com un bou a punt d’eixir a la plaça, entre dues altres: a la dreta, una xica amb l’enamorat, a l’esquerra, una família de tres. Més enllà, jovenalla i turistes.
Ens costa accedir al punt adjudicat perquè hem d’esquivar bosses de mà i criatures gatejant. Al remat toquem terra. Sessió de contorsionisme, acoblem torsos, cames i estómacs a la fusta i ja formem part del decorat. La meua amiga, però, no pot evitar refregar-se l’esquena contra la del veí. Ens quedem immòbils, no movem ni una pestanya. No podem. Al cap d’una vida, ens pregunten pel dinar. Dos volem picar; un, la paella. Error: l’esgarrat i les gambes arribaran en un minut, avisen; la paella en 30. Però som educats: esperem en silenci mentre ens tortura la visió de l’hummus desvergonyit, plantat sobre la taula.
La cuina bull. El servei vola. Al remat, apareix la santa paella i ens llancem sobre tot el que sembla comestible. Donada la promiscuïtat del lloc, els enamorats de la dreta ens confiten el dinar amb besos sucosos. Ell li llança floretes que les nostres oïdes, a la vora de les seues boques, atrapen al vol. Ella abandona la mà al costat mateix del meu plat. Acabem amb un trosset de pastís de xocolate que perfuma l’ambient frenètic que conformen cambrers, parella embafosa, pares esgotats, turistes, joventut dels mil fragments de converses, crits, riures, i la calor que tot ho lliga, com una maionesa enganxosa.
Abonem la factura del despropòsit d’àpat i fugim de la terrassa atapeïda de gent, mal situada i mal servida. Mire la meua cartera buida amb ràbia i em pregunte si és just que, ben sovint, el món de la restauració es veja en entredit per culpa d’uns pocs que encara no han entés que la qualitat dels serveis que ofereixen, el condicionament dels locals, la lluita contra l’intrusisme, l’equilibri entre les terrasses i l’espai públic o el control dels preus abusius han de ser punta de llança d’un servei de qualitat amb destinació al futur.
Tal volta seria hora que escoltaren els desitjos de la clientela. No fóra cas que un dia, en acostar-se al pessebre, només hi troben les brases del que fou un foc esperançador.