El gall de l'autobús

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 ABRIL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi va haver un temps en què vaig haver d’acompanyar els meus pares a l’estació d’autobusos quan eixien a fer alguna escapada amb l’IMSERSO. Jubilats i jubilades hi arribaven, saludaven discretament i es posaven en cua a l’espera que els explicaren el protocol a seguir dins del grup. Em va sorprendre descobrir com, en cada ocasió, hi apareixia algun iaio que se n’erigia líder. Ningú no li havia atorgat cap autoritat però, des del minut zero, l’home (sempre era home) s’apoderava del comandament de l’excursió. Amb el morro premut, es llançava a xarrar com una cotorra, opinar de tot i obsequiar consells a tort i a dret de manera que, quan encara no havia arrancat el vehicle, tothom en sabia el nom i la biografia. La majoria el mirava de mal toc, convençuts que aquell espècimen els amargaria el viatge. Mentrestant, l’esposa es mantenia dos passos enrere, muda i somrient. Un somriure d’aquells que esculpeixes al rostre el dia en què entens quina és la imatge que et convé oferir al món. Imagine que en la vida de parella també era ell qui marcava idees i gustos, i que ella parlava amb un xiuxiueig llimat per no fer ombra al marit.

En l’actualitat, atenent-nos al precepte dominant que afirma que cal fugir de l’anonimat siga com siga i coste el que coste, l’escena del gall de l’autobús es repeteix a diari. Allà on coincideixen diverses persones, sempre en sol destacar una que fa gala de paraules o riures exagerats; que imposa les seues anècdotes particulars; que, quan pren la paraula, difícilment l’amolla, segura com està que el seu dictamen sobre tot i tots és vital per a la humanitat.

Jo preferisc de bon tros aquelles persones que controlen els decibels de la veu i practiquen el deliciós art d’escoltar. Són les que es reserven raonaments que poques vegades veuen la llum, les que solen obrir les finestres del món cap endins i donen prioritat a la reflexió. Per què, cada colp més, ens hem de deixar enlluernar per exèrcits de firaires que ens allunyen de la calma? No hauríem de reduir-los i recuperar la conversa plural i respectuosa? No hauríem d’esquivar les mascletades insulses que ressonen pertot arreu i permetre a les veus silencioses eixir a restaurar-nos les oïdes?

Necessite un llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 ABRIL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tinc un problema: necessite un llibre. Ja sé que, d’entrada, no suposa cap complicació: disposem d’una bona xarxa de llibreries i biblioteques que, cal dir-ho, aguanten com poden l’embat d’una societat que sol fugir de qualsevol manifestació literària, i més si és en la nostra llengua. Celebrem la Plaça del llibre, per difondre les obres d’autors i autores d’ací. Es convoca la Fira del Llibre de València que, des del 27 d’abril, tornarà a omplir els jardins dels Vivers de literatura i de totes les persones que se n’alimenten. Sí, si et ve de gust, és fàcil adquirir una lectura.

Però, així i tot, continue amb el meu dilema perquè el llibre que busque no és solament per recórrer-lo i comentar-lo amb algú, si és que tinc la sort de trobar qui hi estiga interessat. Jo, l’obra que reclame és per instal·lar-me entre les seues pàgines i viure-hi. Per poder carregar-me a l’esquena la motxilla de l’expectació i tirar amunt pels cavallons de l’argument, saltant els barrancs dels paràgrafs, vorejant metàfores i navegant pels rierols de mots. Per arribar al punt àlgid de la narració i, des d’allí dalt, recrear-me en el paisatge dels signes de puntuació que trenquen o lliguen, o en la línia de l’horitzó que intuïsc però que encara no albire perquè s’amaga darrere les últimes clarors de la història.

Vull convertir el llibre en el meu refugi privat i sagrat, ocupada a intimar amb aquest o aquell personatge, a descobrir els secrets de totes les Madame Bovary, a recuperar el meu passat de la mà de vocables abandonats, a riure’m d’allò dolent que habita cel i terra. I, de tant en tant, quan m’assetge la curiositat, abandonar-ne la lectura i aventurar-me en el món dels humans de carn i ossos on la paraula, amb el seu farcit de sentits diversos, de bellesa i de força per canviar el món, agonitza d’inanició.

En l’immens Titànic que és aquesta societat dirigida per opinadors i opinadores a la carta, per boques on només bull la desqualificació gratuïta, resulta urgent retrobar-nos amb la literatura i fer-ne nostres les paraules inspiradores. Necessitem creure que encara estan a temps de rescatar-nos de la mediocritat desfermada.