La Plaça del Llibre

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 28 D'OCTUBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

I un bon dia, ella va dir que tenia fam. Però fam de la grossa.

D’aquella que t’inunda els pulmons i el cor. T’anul·la el present. T’encega el futur. T’emmudeix i t’esborra de la Terra.

Va dir que tenia fam de saber i que si no li alimentaven l’esperit moriria com una mala herba a la vora d’un camí perdut.

I la van portar a la plaça. A la Plaça del Llibre.

Va obrir els ulls com taronges: una multitud de taules parades per sadollar la gana de qualsevol ventre delerós li oferien paraules en la seua llengua cuinades de mil maneres diferents.

Famolenca, es llançà a tastar unes delicioses il·lustracions que acolorien relats pescats de la realitat més quotidiana o rescatats de la imaginació fructífera d’algun enamorat de les lletres. També s’oferí unes queixalades de poemes que en la tebiesa de la boca adquirien el sabor del vi macerat, igual que el sucre vira a caramel quan olora el foc.

Un poc més enllà, un llibreter la invità a una olla exuberant feta amb desenes de novel·les d’ací i allà. L’home aprofità l’avinentesa per cantar-ne les excel·lències, clamant als quatre vents que qui es nodreix de màgia viu cent vides i mil amors.

Continua el seu recorregut i caminant, caminant, pessigà alguns capítols d’històries menudes, de faules antigues, tragèdies contemporànies i pensaments multicolors, fins que va topar amb un vaixell immens fet de pergamí que semblava flotar en l’aire. D’un salt, pujà a la coberta just a temps per gaudir de les narracions que pirates i baleners maldaven per perfumar de rom. I l’atmosfera es va omplir d’epopeies en illes exòtiques. De tresors amagats. De lluites per la llibertat.

Quan tornà a terra, la va acollir un rotgle de comensals ancians que xiuxiuejaven, amb veu de pa, oli i sal, rondalles habitades per fades d’aigua i dimonis perversos.

Tot d’una, un parell d’editores li van presentar unes safates d’aspecte sever farcides de llibres gruixuts. Són assajos ―murmurà un conte infantil, tremolant de la impressió. Ella va somriure: la literatura d’idees li omplia l’estómac de  papallones i el cap de vida. Va estar una estona espigolant entre els centenars de qüestions apassionants que contenien, fins que va descobrir que la lluna s’havia enganxat al sostre nocturn i que era hora de retirar-se.

Sospirà de pur plaer: es trobava plena a rebentar, assaciada. Però feliç com mai.

I va saber que l’endemà tornaria a la Plaça del Llibre.

Perquè tenia fam.

Encara tenia molta fam.

Llibertat

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 14 D'OCTUBRE DE 2017

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada la llibertat. Llibertat per ser qui vulga ser, on vulga i amb qui vulga. Llibertat per apagar els cresols quan l’univers s’encén, per cridar quan tots emmudeixen o per posar-me a recer quan el món sencer ix al carrer. M’eriça la pell sentir veus antagòniques provocant-se mútuament de forma amable, només per atorgar-me el goig de tastar la diferència i la singularitat. No trobe millor manera de viure que poder córrer en qualsevol direcció, evitant a tota costa xocs i molèsties a qui haja optat per quedar-se parat.

M’atrapen els núvols que van a la seua, les edats que es barregen en l’amor, els sexes que es donen a conéixer a la llum de l’honestedat i els colors de l’arc-iris que se salten totes les normes establertes a l’hora de combinar-se. Sóc addicta a l’autonomia de pensament, de tria i de somnis. Amb els anys, m’he afeccionat a col·leccionar llicències. En tinc de totes les grandàries, musicalitats, idiomes i credos, i procure ensenyar-les a qui encara s’esgarrifa de la seua existència.

Passem la vida intentant crear complicitats per defugir la solitud. Anhelem conservar les amistats lligades als nostres moments més vitals, sospirem per gaudir de les estimes i reforçar les fidelitats fins a extrems inconcebibles. Tanmateix, el preu a pagar, la premissa per a guanyar aquests contractes és, contràriament a allò que es pot pensar, el lliure albir, la llibertat de criteris. Sinònim de decisió pròpia, d’elecció personal i intransferible, d’oportunitat oberta, la independència dels éssers humans és l’antítesi de la genuflexió i la por.

Ho hem demostrat de forma reiterada al llarg del nostre esdevenir. Revestits d’uniformes més o menys fantasiosos, de cota de malles o de poder atribuïts per no se sap quin déu, hem invocat milers de fantasmes per intentar guillotinar llibertats. Tanmateix, el resultat, en qualsevol escenari de qualsevol època, sempre ha resultat ser el mateix: un enorme univers erm.

La llibertat és una escala que porta a l’impossible, una mà que obri totes les portes del futur o unes ales desplegades al vent. És un cos posseïdor del temps i de l’espai, que té l’opció de determinar sobre quin horitzó pretén caminar o fer equilibris. Per això, és higiènic recordar-nos que ningú no s’hauria d’atribuir el dret a violentar els pensaments o els moviments lliures, per la simple raó que la llibertat no s’administra, ni s’adjudica, ni es limita.

La llibertat només es respecta.