L'home de les tres motxilles

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 30 D'ABRIL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per la vorera camina un home amb el cap cot i el pas contingut, aparentment absorbit en la complicada maniobra que suposa col·locar un peu davant de l’altre sense eixir-se’n del traçat imaginari que el guia carrer amunt.

Té la pell grisa i els cabells esborrifats d'aquells que dormen al ras. Tot en ell ens porta a creure que fa temps algun revolt del camí el va refilar amb una violència inusitada fora del món, i el sabor amarg de la derrota li deformà els gestos per sempre més.

Sobre l'esquena encorbada, reposa amb dificultat una motxilla pesant i vetusta que sembla voler imitar la figura del seu portador. A les mans tacades pels mil olis brunzents de la vida en duu unes altres, com si foren pesos de niló situats de manera estratègica per mantindre l’equilibri precari del seu cos esquifit. La de la dreta és mitjana i poc contundent; la de l’esquerra, minúscula però tibant.

És probable que l’individu que avança sense mirar els ulls de la humanitat té secrets de sucre que en una existència passada li van endolcir el cor, o records de rumors que el van enfurismar i li unflaren les venes del coll. Tal vegada ha conegut la traïció més aterridora. O el va contaminar la covardia. O la mala sort que tot ho llança a l’infern. Tal vegada.

Perquè ben mirat, el personatge grenyut que arrossega aquella càrrega no ens permet penetrar el seu territori. No és d’ací, deduïm per la forma en què ens ignora i per la roba de cicatrius obertes. No és com nosaltres, volem creure, per la mirada mig desvariada.

De sobte, però, para, i un espurneig en les pupil·les respon a la bombolla de felicitat que li esclata enmig del pit. Ha vist un gos vell i coix com ell; trist i sol, com ell; al marge de tots els presents i de tots els futurs, com ell.

Aleshores, amb un gest lent, l’home de les tres motxilles amolla molt a poc a poc, primer la que li ocupava la mà dreta, després la de la mà esquerra, i també, com al ralentí, s’apropa a l’animal, que es desfà d’afecte per l’escalfor de l’abraçada. I durant un minut llarg, així queden els dos rodamons, aïllats enmig del rogle de terra cremada que les persones vergonyosament honrades han cavat al seu voltant.

Quan l’individu reprén la marxa amb la bestiola als braços, convertits ja en companys inseparables de dolors, pocs s’acostaran a les dues bosses abandonades per recuperar-les. De la mateixa manera que pocs senten la necessitat de recuperar els cors extraviats dels vagabunds de la vida.

Em pinte els llavis amb el teu nom per omplir l'aire de records. 
Et pronuncie sovint, mare. 
Ara sóc jo la teua veu, i tu el meu alfabet de vida.

Júlia diu

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 D'ABRIL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Júlia té 13 anys i diu que la vida li va canviar el dia que la mestra va convidar la classe a participar en un concurs literari ben especial: el Sambori. Haurien d’escriure una història en valencià i, evidentment, esperava que hi abocaren una bona dosi de creativitat. 

És possible que en aquell moment, Júlia ignorara que el premi que la professora aplaudia amb tanta il·lusió va nàixer l’any 1988, impulsat, entre d’altres, per l’associació Escola Valenciana que pretenia promoure la nostra llengua per tot l’àmbit escolar, i que el 2004, vist l’èxit de la iniciativa, va nàixer la Fundació Sambori, que és qui es fa càrrec del certamen des d’aleshores.

La gràcia és que la convocatòria va dirigida a totes les escoles, instituts, universitats, escoles oficials d’idiomes i d’adults del nostre territori, de nord a sud i d’est a oest. Milers d’estudiants de totes les edats es capbussen, ploma a la mà, en les aigües infinites de la fantasia per navegar-hi amb les aletes que atorga una aventura, un misteri, l’amor o l’humor. 

Però el tret encara més remarcable del Sambori és que és el concurs literari més multitudinari d’Europa i, al pas que va, de segur que prompte “del món”. Perquè on s’ha vist una proposta d’aquestes característiques que involucre més de 80.000 alumnes? Podeu imaginar-los donant a llum 80.000 contes en la nostra llengua? Quin goig contemplar l’esforç titànic de docents, famílies i centres educatius de totes les comarques per coincidir en una mateixa activitat en pro del valencià! Quin clam i quina manera més festiva de reivindicar-nos com a poble.

Júlia diu que quan va guanyar es va adonar que allò que de veritat la feia feliç no solament havia sigut el fet d’emportar-se el guardó, sinó l’experiència del camí recorregut a través de la seua llengua per conformar el text que el jurat acabà destacant: forjar frases que fan avançar la narració; esculpir descripcions; escorcollar en el diccionari la paraula que s’ajuste a la imatge... És a dir, modelar la teua llengua per traure-li’n tota la bellesa, igual que un escultor fa amb l’argila. 

Ara, Júlia llig i escriu més que mai. Vol aprendre, diu, a capturar filaments de fantasia i tenyir-los de tinta blava per fer-los visibles al món.

I aquesta és la raó per la qual esperem sempre el Sambori amb deler; per descobrir quins seran els mags i les fades que ens obsequiaran, com cada any, la màgia amagada de la nostra llengua.  

Paraules que fan camí

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 D'ABRIL DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No-ni-no la meua xica, que pareix que tinga son, li faré una cançoneta, per vore si ja s'adorm...

I et buscaré, criatura, paraules del món, d’aquelles que perviuen per damunt del temps i que arrelen en cors i memòries.

Primer, però, rebutjaré les paraules-bales, disparades a éssers humans, que trobem cada dia incrustades en les parets dels nostres paisatges. També les paraules-taüts que s’apropien de tots els qui anhelen desesperadament l’aire de la llibertat. Esborraré les paraules-formol que conserven la memòria d’infants abandonats enmig d’una mar enemiga, i fins i tot les paraules-bressol que abans adormien els xiquets, embolcallats en la calor d’una llar, però que ara han desaparegut soterrades en un campament de tendes fangoses i humides.

Allunyaré de tu, amor, les paraules-dol, que reclamen el dret a presidir els soterraments dels indocumentats que jauen sobre una platja, en algun punt d’un món desconegut per a ells. Enderrocaré les paraules-muralles que no s’obriran mai perquè ningú no hi ha instal·lat cap pany ni contempla la possibilitat de fer-ho. I cremaré, en un foc amic, les paraules-ona que ofeguen les penes de tot un continent. I les paraules-ruïna, i les paraules-cendra.

Per tu, perla, per fer-te una cançó d’amor, buscaré paraules-refugi que acullen qui fuig per camins de terra, d’aigua i de dolor. I paraules-alé i paraules-pellissa que envolten els cossos rebentats dels qui ho han perdut tot. Recolliré, com si fóra d’un camp de flors en primavera,  paraules-sal que liqüen el gel del rancor i fonen la ràbia, i paraules-alba, que desperten l’esperit, perquè algun dia haurem d’abandonar aquest malson creat pels nostres propis fantasmes.

I esborraré les paraules-silencis. Totes. Els silencis-excusa, silencis-ceguesa, silencis-mortalla, silencis-cementeri. Perquè són els buits que atrauen les consciències i callen les veus. Perquè són els qui permeten les paraules-bales, les paraules-taüts, les paraules-formol...

Per tu, sirena que s’enfonsa en les aigües tèrboles de les guerres, sense edat encara per recórrer senders sense retorn; per vosaltres, menuts que no heu viscut ni tan sols l’esperança i que amb les vostres passes ens escorxeu a tires la pell de la vergonya; per tots vosaltres faré una cançó que bressolarà les molles d’un futur que, ho desitge amb fervor, s’estirarà davant dels vostres ulls d’infant. La faré, per veure si dormiu. I per saber que no moriu.