Com un cresol

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 19 NOVEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No sé per què m’hi vaig fixar. Em trobava de viatge per Andalusia, dinant en un restaurant esvalotat pel rebombori de les converses i el vaivé frenètic del personal quan, tot d’una, una anciana va aparéixer a l’entrada del menjador. La primera cosa que em va atraure d’ella va ser el somriure delicat que reblava la sensació de bondat i dolçor que desprenia. Tenia cabells de neu i els llavis anaven lleugerament maquillats o, tal volta, era el reflex del rubor de les galtes. Caminava aferrant-se a tot allò que l’ajudara a impulsar-se, i tan a poc a poc com es desplaça la vida que ja s’inclina cap a la terra que l’ha de rebre. Quan encara no havia recorregut mig metre, parà i feu menció de girar el cos cap enrere. Al segon, com esperant el senyal, hi va entrar un ancià del braç d’un cambrer servicial. Aparentava una miqueta més jove que la dona, si és que a una edat tan avançada es pot apreciar la diferència d’un parell d’anys, però s’arrossegava amb més dificultat.

Xino-xano, la parella s’instal·là en una taula i escoltà el servent que els explicava el menú. Assentien amb el cap tot mirant-lo tendrament amb un interés desmesurat com només ho fa qui necessita concentrar-se al màxim en allò que sap que no ha d’entendre. De seguida que es van quedar sols, la dona deposità la mà sobre l’avantbraç de l’home i van acostar els caps alhora. Imagine que li va repetir a cau d’orella les propostes culinàries del dia perquè, mentre ell l’escoltava somrient, la interrompia cada dos per tres amb alguna consulta. El pillet semblava divertir-se, i ella li seguia el joc i li concedia tota classe de comentaris il·lustratius sense amollar-li el braç. Passat un bon temps, la clienta reclamà que l’atengueren i va encomanar l’àpat davant el semblant resplendent del seu company.

Va ser el mateix cambrer amable qui em va contar que eren germans, que tenien uns 90 anys, que ella era la major i que cuidava del “menut” perquè s’havia quedat cec i quasi sord.

L’amor vertader està exempt de temps i distàncies, de serralades infranquejables, oceans abissals i incendis torbadors. L’amor vertader és tot calidesa. Niu. Flama arrecerada en un cresol indestructible. 

L'escriptora

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 5 NOVEMBRE DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa unes setmanes, es commemorà el Dia de la Dona escriptora amb la intenció de reivindicar les artistes que al llarg de la història s’han hagut d’ocultar darrere de pseudònims masculins per aconseguir veure impreses les seues obres. Aquesta situació humiliant ha provocat que plomes literàries portentoses quedaren emmascarades per una referència masculina, única manera de penetrar en l’espai cultural.

 

A més, l’efemèride també pretén divulgar el treball d’aquelles que en l’actualitat continuen fent de la paraula l’eina per a canviar la realitat.

 

És necessari, s’estranyarà algú, que en ple segle XXI les escriptores s’hagen d’apropiar d’una data perquè ressone la seua veu? Doncs, sí. Com en altres trams de la societat, en el món de la literatura la dona segueix anant un pas enrere. No és el mateix ser autor que autora. No ho ha sigut mai i encara no ho és. Els menyspreus als textos escrits per dones, lamentablement, continuen sent excessius i impedeixen que escriptores de primer ordre ocupen el lloc que els pertoca en la història de la paraula escrita.

 

Segons la britànica M.A. Sieghart, editora i presentadora de la BBC, el públic masculí llig només autors masculins. I ho il·lustra afegint que tan sols un 19% ha acudit a alguna de les deu autores més venudes al Regne Unit. Un 19%!. Mentrestant, les lectores es confessen obertes a totes les propostes. A banda del cost personal que això suposa per a les escriptores, el desinterés de molts homes per una obra del sexe oposat fa que es mantinguen atrapats en la seua visió patriarcal de la realitat i, de rebot, que desconeguen l’extraordinari univers creatiu femení. No els seria enriquidora una perspectiva diferent per descobrir la incommensurable potència de la fantasia de l’ésser humà?

 

Enguany, el premi Nobel de literatura ha recaigut en Annie Ernaux, artífex d’una exquisida arquitectura feta de mots i d’elements de la pròpia biografia que, una vegada a les nostres mans, esdevé relat de la nostra. I jo em pregunte: quants lectors s’han deixat abraçar per la sensibilitat farcida de detalls subtils de l’autora d’Els anys? Quants es permeten reconciliar-se amb la tendresa que ens acull a l’entrada de la vida?