Qui no seríem?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià: concerts, presentacions, conferències, taules redones, propostes al voltant de figures literàries de la talla de Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas... Podem dir que, malgrat la foscor que ens envolta, gaudim d’una enèrgica producció cultural en valencià gràcies a l’esforç de moltes persones; una producció ben acollida per centres escolars, biblioteques, ajuntaments, col·lectius diversos... però, sobretot, per un públic format i informat, capaç de valorar la bellesa de les creacions i atorgar-los el lloc que es mereixen en el món artístic.

Que ens agradaria que la nostra llengua s’usara amb més fervor? És clar. Que ens hauria enorgullit, per exemple, que el recent restaurat Palau dels Valeriola s’expressara en valencià, i no solament en castellà i anglés? I tant. Per això, cal insistir a reclamar més i més cultura en valencià. Però, per no defallir, també és necessari conrear l’orgull d’allò que som, anul·lant les accions i paraules de qui es mofa del nostre patrimoni creatiu i lingüístic i s’encabota a destruir-lo. I és que, diguen el que diguen, formem part d’un poble que continua vivint i manifestant-se en la seua llengua. I és un goig. I un compromís enorme. Perquè, em pregunte, si no fora així, si fórem incapaços de reivindicar les nostres arrels, si acabàrem claudicant, en què ens convertiríem? Què seríem? Qui ja no seríem?