Un esmorzar és un esmorzar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“Perdona, un esmorzar és un esmorzar. I punt.”, sent que sentencia un jovenet a la colla d’amics. Em resulta sorprenent aquest debat perquè és quasi inconcebible trobar-se persones de més edat opinar sobre la convinença o no de posar-se a taula, allà a les 10 del matí, per empassar-se un bon grapat de calories. I és que l’esmorzar, a casa nostra, és una tradició profundament arrelada, d’aquelles que dibuixen l’ADN dels pobles.

Sempre he sentit justificar el nostre àpat més entranyable tirant mà del llaurador que s’alça de matinada per atendre el reg o de l’obrer que fa front a la intempèrie, i que requereixen, per sobreviure, avançat el matí, recompondre forces amb una bona pataqueta, un assortit d’embotits propi d’un cardenal i el cremaet de torn. En el seu moment, aquest parèntesi laboral devia ser qüestió de vida o mort; en determinades faenes, si no tenies molta cura, el cos difícilment haguera aguantat les dures jornades que s’estenien hores i hores. En l’actualitat, tot i l’ajust de les condicions laborals, del predomini d’altres oficis, diguem-ne més soferts, el panorama ha canviat poc. Cada dia grups d’amistats o d’oficinistes s’entaulen, en una cerimònia digna d’un altar de la Grècia clàssica, per introduir-se de ple en la panxa d’uns entrepans farcits de mil delícies mentre els platerets d’olives, cacaus i tramussos, i els pitxers de cervesa valsen per la taula al servei de les mans que els reclamen amb deler. És possible que la convocatòria gastronòmica matutina no s’allargue tant com antany perquè ara treballem d’una altra manera, que la nova concepció dels termes salut i benestar hagen diluït botifarres i costelles i ens hàgem quedat amb la simple talladeta de pernil i de tomata, o que el refresc americà haja desplaçat la bota de vi, però el que s’ha mantingut amb aquest costum és la necessitat de retrobar, al principi del dia, la nostra gent al voltant d’un plat, per pegar junts un mos a la vida en bon ambient. Ara que pel veïnat circulen mandíbules rabioses d’intolerància que pretenen devorar el que consideren diferent, és fonamental resguardar i defensar allò que ens singularitza. Ací, a la nostra terra, s’esmorza. I punt.

Censura eres tu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La seua ment maliciosa es malfia d’una obra d’art, condemna una revista infantil o se sent violentada per un pit que alleta una criatura. Sap que la llibertat d’expressió és un dels primers globus de color que es llancen al cel d’una democràcia? Llibertat per cridar als quatre vents el que eres. Llibertat per qüestionar açò o allò. Llibertat per estimar. Tot, absolutament tot, ha d’estar impregnat d’aquest dret que només atorguen els horitzons oberts, lliures de boques insultants i punys de ferro. La resta, el seu esperit fosc, és censura. Dictadura. Feixisme.

Ell censura a tort i a dret i, així, confirma que, en realitat, és un covard que viu sotmés a un temor secular: la por a la paraula. La paraula de l’altre, s’entén; la seua, més alta, més bròfega, més despoblada... aquesta té via lliure. Perquè la que aclapara la seua intolerància és la veu o les veus de la part de la humanitat que no respira com ell. Està persuadit que algunes manifestacions culturals encoratgen les revolucions, si el poble així ho reclama. Per això tira mà de la censura estricta que talla d’arrel qualsevol debat i permet que el mutisme s’impose allà on abans hi havia vida i color. Ben mirat, no és una gran victòria suprimir la dissidència, sobretot si ell, enemic de les llibertats, des de la democràcia que odia i habita semicamuflat, se n’aprofita per fer desaparéixer a garbellades allò que altera el seu univers de catacumbes.

El que de veres és d’admirar, en canvi, és lluitar contra les paraules... amb paraules. És a dir, dissentir serenament amb el bagatge lingüístic, cultural, de diplomàcies i enteses heretat de la història. Si sent que aquell argument no el convenç, haurà d’aprendre a rebatre’l amb una explicació pausada. Quan l’enutja una opinió contrària, s’haurà d’esforçar per exposar el seu raonament a l’interlocutor de manera cordial. Ho pot escriure, cantar, recitar, clamar, però ho haurà de fer només amb mots generosos i demostrar que és un ciutadà honest i no un miratge d’ésser humà.

Perquè, no sé si li ho han dit alguna vegada, qui té la mesquinesa de censurar un bes o uns versos, un cos nu o una cançó, és aquell rebotat de la societat incapaç de mirar-se en l’espill del món.

Amparo planta oliveres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa... També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra.

Ara Amparo enceta projecte: ha plantat oliveres, una varietat grega desconeguda per aquestes contrades. Pla, somni o deliri: fer oli. Un oli que encara no té recipient, però sí nom. Es dirà La Gaiana, en homenatge a sa mare, també llauradora. En aquests moments busca cooperativa que li l’envase. I n’està dissenyant les etiquetes. I ha iniciat els tràmits per a la Certificació ecològica. I ha rodejat els cultius amb plantes aromàtiques i un “rebostori” d’insectes per protegir-los. I espera i desitja que tot isca bé, perquè ja no hi ha marxa enrere. No n’hi pot haver.

Segons son pare, el d’agricultor és un dels oficis més sabut: meteoròleg, botànic, geògraf, entomòleg, arquitecte, astrònom... Però sense cap necessitat de títol acadèmic. Així i tot, el projecte d’Amparo és dels escassos experiments que es duen a terme en el món mig desmaiat de l’horta valenciana. I dic desmaiat perquè el nostre patrimoni vegetal agonitza: no se li presenta relleu generacional (el jovent mira cap a un altre cantó, lluny dels sacrificis que reclama el camp); i, a més, la realitat sembla demostrar que són poques les polítiques que creuen fervorosament en la defensa de l’horta.

Amparo, com altres, sent en carn pròpia la reculada de la comunió amb la terra, però és coratjosa i per això capitaneja la supervivència del seu territori. Perquè no consentirà mai, com canta el poeta Marc Granell a L’arbre vell, convertir-se en l’última veu d’un paradís que porta el nostre nom.