Amparo planta oliveres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa... També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra.

Ara Amparo enceta projecte: ha plantat oliveres, una varietat grega desconeguda per aquestes contrades. Pla, somni o deliri: fer oli. Un oli que encara no té recipient, però sí nom. Es dirà La Gaiana, en homenatge a sa mare, també llauradora. En aquests moments busca cooperativa que li l’envase. I n’està dissenyant les etiquetes. I ha iniciat els tràmits per a la Certificació ecològica. I ha rodejat els cultius amb plantes aromàtiques i un “rebostori” d’insectes per protegir-los. I espera i desitja que tot isca bé, perquè ja no hi ha marxa enrere. No n’hi pot haver.

Segons son pare, el d’agricultor és un dels oficis més sabut: meteoròleg, botànic, geògraf, entomòleg, arquitecte, astrònom... Però sense cap necessitat de títol acadèmic. Així i tot, el projecte d’Amparo és dels escassos experiments que es duen a terme en el món mig desmaiat de l’horta valenciana. I dic desmaiat perquè el nostre patrimoni vegetal agonitza: no se li presenta relleu generacional (el jovent mira cap a un altre cantó, lluny dels sacrificis que reclama el camp); i, a més, la realitat sembla demostrar que són poques les polítiques que creuen fervorosament en la defensa de l’horta.

Amparo, com altres, sent en carn pròpia la reculada de la comunió amb la terra, però és coratjosa i per això capitaneja la supervivència del seu territori. Perquè no consentirà mai, com canta el poeta Marc Granell a L’arbre vell, convertir-se en l’última veu d’un paradís que porta el nostre nom.