Una Plaça que és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 OCTUBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No es podia haver triat un nom més suggestiu i bonic: Plaça del Llibre. És a dir àgora, fòrum, pessic de ciutat que, durant uns dies, esdevé regne de les narracions de paper. Un oasi de tranquil·litat, freqüentat per visitants que hi passegen amunt i avall, fullegen tota classe de textos, en compren, tenen accés a les activitats d’animació lectora, es relaxen amb els concerts, riuen amb les propostes per a les criatures... I és que la Plaça del Llibre és una vitrina anual de la literatura en valencià, incloent-hi també el camp de la il·lustració i l’editorial; un acte de difusió i foment de les nostres lletres; una festivitat que s’ha anat consolidant amb èxit, any rere any, gràcies a totes les persones que s’hi han implicat. És la major exhibició del treball, creativitat i qualitat del sector professional del llibre. I en són desenes els exemples que es poden localitzar a les casetes d’aquest mercat de la imaginació i la fantasia a l’aire lliure.

Així i tot, el 2013, la primera edició de la Plaça del Llibre es va fer en un lloc tancat, a l’edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània. Per què? Perquè  manava el partit de Rita Barberà i es veu que no els atreia la lectura, i molt menys en valencià. Però uns anys més tard, quan una onada de vent refrescant va sobrevolar la nostra terra, les editorials van eixir al carrer i, per fi, la Plaça del Llibre es va muntar on li pertocava: al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de València. Hui en festegem l’onzena edició i les autoritats actuals n’han tornat a defugir el compromís; l’esdeveniment ha hagut d’emigrar i buscar-se un altre espai. Gràcies a la implicació de la Universitat de València, l’ha trobat: el magnífic Jardí Botànic.

En l’actualitat, vivint en el món que vivim, hi ha poques coses que il·lusionen més que topetar-se amb molta gent junta celebrant pacíficament l’art d’escriure en la nostra llengua. Si els governants són incapaços d’entendre-ho, cal recordar-los-ho: allà on s’exhibisca cultura en valencià, siga de la forma que siga, sempre hi haurà ulls per contemplar-la, esperits per delectar-se’n i aplaudiments per enaltir-ne el camí.

Ens veiem a la nostra Plaça del Llibre?

De l'amor i la guerra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 OCTUBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A la vora de la piscina, dos parotets fan l’amor. Bé, no sé si aquests insectes de l’orde dels odonats ho expressarien d’aquesta manera. És possible que parlaren d’emparentar-se, de procrear, de continuar l’espècie. Així, a seques. Sense sentiments pel mig. Perquè els sentiments són, quasi en exclusiva, cosa nostra. O això s’encabota a creure la humanitat. Per aquesta raó ens sentim espècimens formats d’àtoms d’empatia i de generositat. Des que naixem, ens eduquen per ser tot tendresa i permetre un dia donar ales a un capvespre perquè ens erice la pell; a un desig anhelat perquè ens paste el cor; a paraules toves perquè ens humitegen la mirada. Són tants els instants que ens reblaneixen l’ànima, que podem afirmar que vivim submergits a tothora en un embolcall d’emocions. I és que en realitat, deixant de banda l’arquitectura científica dels nostres cossos, som, per damunt de tot, baüls carregats de sentiments que es mouen per la vida.

De vegades, però, aquests brancatges de passions, si són mal entesos, també ens paralitzen, ens torcen i ens duen a declarar escenaris de guerres organitzats per les nostres consciències (ben sovint, cruels i implacables) per salvar fronteres, religions, patrimonis... Com des de fa una eternitat arreu de tot el món. Com des de fa uns anys a Ucraïna. Com des de fa dècades a Israel i Palestina. Perquè, partint de l’amor, hi ha qui arriba a odiar i acaba oblidant els bellíssims referents inicials i justificant la violència en qualsevol forma. Algunes passions nostres ens poden portar a activar les enemistats i a obligar-nos, amb el pas del temps, a situar-nos en un terreny volcànic que entrara en erupció tard o d’hora. Després, un bon dia, passades les batalles i les ràfegues d’agressivitats, ens mirarem les mans i descobrirem que les tenim buides; que ja no ens queda cultura, ni esperança, ni bellesa de l’existència. Tan sols, de vegades, l’orgull de la supervivència. Res més que això. Tan miserable com marcit. Perquè, passe el que passe, només serà una minúscula victòria plantada sobre un cos fet de destrucció, ganes de venjança i improbable reconciliació. Un present i un futur sobre un cos inert de mort.