El millor cambrer del món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 21 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Voldria parlar d’un home excepcional, mestre i deixeble, erudit i modest. Voldria parlar del millor cambrer del món. Almenys, d’un dels més excel·lents.

Tots coneixem gent de l’hostaleria eficient. Tanmateix, el meu cambrer té dos mèrits afegits: és amable sense ser embafós, i és discret sense ser invisible. No sé si la simpatia fina i l’elegància són assignatures incloses als estudis que formen professionals però, en el cas que no ho foren, s’hi haurien d’impartir de seguida perquè constitueixen una targeta de presentació imprescindible.

El local on l’expert desenvolupa la seua tasca és un lloc concorregut en què un vesper de cambrers i cambreres s’espavilen per parar taules, preparar consumicions, reclamar plats a la cuina i, entre una cosa i l’altra, atendre la clientela. Tot d’una, al bell mig d’aquesta activitat frenètica, ell: l’home que somriu, que et saluda i espera resposta, que s’expressa amb veu de vellut sense alterar-la mai, que t’aclareix els dubtes gastronòmics, que és honest en la informació i que s’aplica a assessorar-te segons els teus gustos. És, en definitiva, allò que anomenem un professional de primera. Un entre tants, perquè, contemplat de més a prop, el món laboral n’està ple.

Ben mirat, podríem haver elaborat una laudatio a la més excelsa conductora d’autobús, a la metgessa més atenta o a l’electricista més detallista, perquè cada dia topem amb persones que, emparades en el bon quefer i la paciència, revelen passió pel que fan, ens enllustren la quotidianitat i ens acosten a una societat anhelada.

 Lamentablement, però, per vergonya o deixadesa, poques vegades els fem arribar els nostres aplaudiments, i tot queda en silenci. Per aquest motiu els celebrem i sentim que són doblement especials; perquè, a pesar d’habitar un anonimat impertorbable, brillen intensament. De la mateixa manera que ho fan les estrelles que, desconeixent que són la llum en la foscor, no deixen mai de resplendir per damunt de tot. 

Rebuigs

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 7 DE MAIG DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Passejant per la Fira del Llibre, em crida l’atenció una exposició: el Saló dels rebutjats. Dins, obres artístiques descartades en el seu moment per qui les va encomanar. Sorprén el gran nombre de peces que s’hi presenten. És possible desbancar tant de talent com si res?, em pregunte. Tanmateix, de seguida m’aclareixen que pot ocórrer que la proposta de l’artista agrade al contractant però que no l’accepte perquè no quadra amb l’objectiu empresarial.

Em delecte contemplant els dibuixos un a un: m’enlluernen tots els estils i totes les temàtiques arremolinats en aquesta meravella de traços! Si m’hagueren dit que es tractava de treballs de tal o qual nom celebrat, m’ho hauria engolit perquè, tot i que cada imatge porta una nota explicant el motiu pel qual es va declinar l’encàrrec (s’allunya de les expectatives, no correspon a...,), costa de creure que aquestes joies s’hagen hagut de retirar de la taula de negociació per acabar en la foscor d’una carpeta.

M’arriba la frustració de l’artista en analitzar el seu fracàs i em fa pensar en la quantitat de rebuigs que acumulem en la nostra existència. Paraules de perdó que ens requereixen hores de lligar però que, una vegada dites, no ens restitueixen el lloc en el cor de l’altre. Detalls elaborats que créiem que enamorarien, sense cap repercussió perquè el destinatari ni els ha apreciat. Sacrificis titànics per a alimentar una relació que, després, hem hagut d’aparcar perquè quan l’hem necessitat no hi ha hagut reciprocitat.

Tot ésser humà guarda en un calaix de la memòria les negatives que el món li ha anat obsequiant; un armariet de desaires compost d’iniciatives impregnades d’esperances que quasi ningú no ha sabut valorar. Però caldria recordar que una acció, de qualsevol índole, duta a terme amb honradesa però menystinguda, no és un projecte inútil. A tot estirar, és un projecte a deshora, desubicat, perquè el seu èxit, ben sovint, no depén de la mà de qui l’ha creat sinó de la mirada de qui l’hauria d’haver rebut. Per això, quan tornem a visitar l’habitació dels rebuigs, que ho farem, ens caldrà ser pacients, pouar la confiança en nosaltres i repetir-nos, una vegada i una altra: “Demà ho tornaré a intentar”.