dissabte, 19 d’octubre del 2019

Perla

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 12 D'OCTUBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No heu percebut, aquestes últimes setmanes, un silenci resinós que s’adhereix a l’esperit? No vos ha faltat, en algun moment del dia o de la nit, en la solitud d’un camí o en el guirigall d’una festa, una alenada d’aire transparent?  Els especialistes afirmen que aquestes sensacions són pròpies d’un fenomen que engul les ganes de viure i apaga l’alegria. Es diu tristesa.
Perla, em saludava Llorenç Giménez sempre que ens trobàvem. Les dues síl·labes, embolcallades com una mocadorada d’octubre en un somriure dolç i una mirada que cruixia de bon humor, t’esborraven de soca-rel la remor grisenca del dia a dia. Dissolta en aquell núvol, jo em deixava caure sobre el balancí que formaven les seues paraules i m’abandonava al bressoleig de les anècdotes que contava, encadenades les unes a les altres, en una lletania deliciosa.
Llorenç estava fet de paraules. Rondalles, acudits, històries de tota mena, contes i embarbussaments li corrien per les venes i li alimentaven el cos de fantasia. Per si no en tenia prou, qualsevol fet que li acabara d’ocórrer o li arribava a les oïdes, ell el trenava amb tal o qual llegenda per donar vida a un espectacle de mots. Perquè Llorenç era, per damunt de tot, un artista de la llengua. I un recitador de la memòria de poble.
Parlar amb ell et situava en el registre lingüístic que la majoria oblida quan abandona la infantesa i que, tanmateix, resulta vital per a consolidar una societat amable: aquell en què la llengua, qualsevol llengua, serveix per parlar de sentiments nobles, per atraure sense violència, per aliar-se sense cadenes, per estimar. Per a ell, tots i totes érem perles i et feia sentir exactament així, com un ésser especial que mereixia tota la seua atenció.
Malgrat els homenatges de diferents sectors de la societat, l’enyor i la ràbia continguda que sentim per la seua pèrdua ens prem el cor i ens paralitza el pas. Però Llorenç no ha marxat perquè ens quedem inclinats de pena. Hem de reprendre la rondalla allà on la va haver de deixar. Per mantindre’n en alt el llegat, hem de tornar a acostar a grans i menuts, les aventures sucoses dels éssers màgics que habiten les nostres llars, i hem de vigilar que ressone pertot arreu el nom de l’home bo que somreia a la terra i a la gent.
Descansa en pau, amic, però no deixes de xiuxiuejar-nos les paraules màgiques, aquelles amb les quals ens feies creure que no hi haurà mai cap esperit dolent capaç de véncer la bondat. 

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Som horta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 DE SETEMBRE DE 2019
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

En realitat, sóc poca cosa: un grapat de pedres i quatre herbes. Alguns m’anomenen terra, així, en minúscula, per diferenciar-me de l’altra, la Terra, la gran, la que va cedir innocentment el seu ventre fa milions d’anys perquè uns éssers volubles l’ocuparen, sense imaginar que esdevindrien el corc que li rosegaria les entranyes.  
Jo, per si de cas, em quede amb la terra en miniatura, la dòcil, la que es deixa abordar. Hi ha qui, en un excés de sensibilitat als meus encants, em diu horta. M’agrada. Aquesta paraula vibrant com l’aigua que em recorre les artèries, em remunta lluny enrere quan els humans començaren a rascar-me el llom, ara una passada ara una altra, i jo, agraïda, hi vaig voler correspondre. Des d’aquell instant, vam teixir una simbiosi única en aquest racó de món. El mèrit, això sí, ha sigut només dels homes i dones que segle rere segle s’han sacrificat per extraure’m la saó. Les onades de cavallons, els arraps dels canals, l’alenar dels animals acoblat a l’alé cíclic de les estacions són l’obra dels qui van suar per esculpir-me.
He sigut horta que ha alimentat, i horta que ha protegit. No solament he atret la corbella i el cabasset; en mi també s’han acomodat cabanyes, barraques i masies, que han arrecerat existències duríssimes, endolcides pels xanglots de raïm penjats dels canyissos. Ignore quanta gent m’ha habitat però en tinc la memòria coberta d’empremtes inesborrables. He fet créixer milers d’arrels amb la suor de cada aixada, amb les llàgrimes de vi primerenc de cada bota i amb les gotes d’aigua de les botiges a l’ombra, davall de les figueres. També amb la saliva dels crits de fam i desesper quan el cos se m’ha assecat. Sóc poca cosa, però els braços de qui em treballa han sabut fer-me deessa generosa. Per ells continue viva.
I ara, alguns individus intenten retallar-me la cabellera de branques que fa poc espolsava aire perfumat pertot arreu, i pressionar-me el cor davall capes d’asfalt. Sóc vella i la sé llarga: no cal que m’amagueu que hi ha qui cantusseja, fregant-se les mans de pura golafreria, que horta rima amb morta.
Tanmateix he sentit tambors convocant a la resistència. De nit, veig les fogueres que vigilen les alqueries centenàries i m’arriben veus de joves i no tan joves que defensen, amb cants i mots, la meua dignitat. Són la força de les causes nobles i la seua lluita va carregada de raons.
Sóc horta. Simplement. El futur no em pertany.
El vostre, però, sí.