Parlem de l'oratge

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa anys que ens ho conten, com qui xiuxiueja una història de por a poqueta nit a unes criatures apardalades. Ens han aconsellat que respectàrem l’entorn, que reciclàrem, que estalviàrem aigua i que deixàrem en pau la flora i fauna dels rius, mars i boscos. En una paraula: que tinguérem cura de la Terra perquè si no, vindria la bèstia i ens cruspiria a mossets, cremaria les llars i destruiria, una a una, les nostres esperances.

Fa dècades, amb més insistència des de fa uns mesos, que els experts en canvi climàtic ens han marmolat perquè entenguérem que la cosa estava calenta. Molt calenta. La humanitat, però, bajoca i de mitja neurona gastada, ha escoltat les faules dels especialistes en medi ambient fent-se la il·lusió que eren rondalles per a bressolar-nos en les llargues hores de foscor, i s’ha escarxofat en el sofà de comoditats universals mentre reguinyava, disgustada, que allò era exagerat, que només consistia en una moda i que ja veuries com tot aniria bé, perquè sí, perquè, al remat, tot passa.

Però, en un tancar i obrir d’ulls, el món ha canviat. El planeta ha sucumbit a una pandèmia mundial, amb repercussions que encara estan per establir perquè ignorem com ha afectat el nostre ego el fet d’haver viscut en carn pròpia un confinament i haver contemplat ciutats, autopistes, aeroports, cels, serralades, platges, illes i continents, buits d’éssers humans. Ja no es tractava de les epidèmies de l’edat mitjana (que lluny que ens resulten!) ni de les dels antípodes de països pobres (més lluny encara); ara ha ocorregut davant de la porta de casa. De la nostra casa! I això, pensem, no fa gràcia.

Aquests dies comentem les temperatures fora mesura, la gent vulnerable que mor deshidratada, els incendis que devoren biografies senceres, els animals socarrats vius, els territoris perduts que no tornarem a veure verds, els refugiats climàtics que prompte serem, i ens sorprenem quan ens avisen del futur i ens diuen que d’ací a poc recordarem aquesta xafogor asfixiant de hui com una frescoreta amable. I jo em pregunte de quina manera superarem el desastre i a què estem disposats a renunciar per limitar la tragèdia.

Què farem per salvar-nos? Parlar de l’oratge?

Fora del temps

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No vos ha passat, alguna vegada, abstraure-vos del món? Em referisc a la sensació estranya de notar que, mentre el temps continua avançant i els gestos no s’aturen, tu romans petrificada, com apartada de l’explosió de vida que genera qualsevol segon o minut. Divendres passat em va ocórrer. Al tanatori. Perquè divendres passat vam perdre un amic.

Els obituaris no han parat de lloar Vicent Ahuir i recordar que era un economista brillant dedicat a la política municipal; un home desbordant de vitalitat i valors, reconegut pertot arreu. Destaquen, a més, que fou el primer alcalde nacionalista de l’Horta nord. Dit així pot semblar poca cosa però denota una creença ferma en la defensa de la seua terra i la seua llengua i una capacitat remarcable per bastir un projecte valencianista d’envergadura. Divendres vam rememorar les múltiples ocasions en què el vam escoltar presentant-nos alguna iniciativa o advertint-nos d’alguna batalla política pròxima. Va treballar des de molts fronts i va forjar-se un currículum que justificava de sobra l’allau de persones que ara li retien homenatge.

Tanmateix, enmig del vaivé de tanta gent, vam copsar que la raó per la qual al tanatori no hi cabia ni un pensament més, era perquè Vicent, per damunt de tot, era el nostre amic. Simplement. Dolorosament. Perquè no hi ha res pitjor que haver de deixar anar qui t’estimes. La impressió que han quedat en suspens, per sempre més, converses i mirades compartides, quotidianitat, salutacions en la llunyania o abraçades punyents... esdevé un enorme pesar al cor.

És cert que Vicent duia temps allunyant-se de la realitat, però de la mà de la seua família, sobretot de Carme, la seua dona, hem sabut d’ell cada dia i ha format part de la tripulació d’aquest vaixell que és la vida diària. El retorn impossible amb què fantasiegem, ens en reporta el riure sincopat trenat amb alguna idea nova que ja li bullia al cap, i una brisa amable ens fa voleiar la cortina de llàgrimes.

Vicent, amic benvolgut, com dir-te adéu? Sempre has format part de les nostres existències i sempre en formaràs part. Confia en nosaltres: des d’ara, ens ocuparem de llaurar la teua memòria pels camins de la terra estimada que ja t’acull.

Sense ponts

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 2 DE JULIOL DE 2022
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Feia temps que volia veure la sèrie danesa BORGEN. Me n’havien parlat molt i m’havien comentat les similituds que hi podria detectar amb el món de la política actual, tant de la internacional com la de proximitat. Justament per això, perquè intuïa la quantitat d’embolics, traïcions i pactes contra natura que m’hauria d’empassar, durant aquests complicadíssims anys pandèmics no trobava mai el moment d’afegir-me més tortura a la que ja vivíem. No obstant això, fa unes setmanes vaig claudicar i em vaig submergir en la magnífica recreació de les vicissituds d’un govern danés fictici. El meu temor, però, estava justificat: tot el que hi ocorre és un calc, pam amunt pam avall, del que succeeix per aquestes latituds.

Els pilars del relat són dos. Bé, en realitat, un: el poder. D’una banda, el poder polític que sempre acaba legitimant el vals dels partits amb les seues coalicions que, a fi de traure algun benefici, no dubten a sacrificar el soci o la sòcia. (De què em sona?). D’altra banda, el poder dels mitjans de comunicació, de les cadenes de televisió i diaris que es presten al joc de la immoralitat, i del periodisme que lluita contra tot i contra tots per enarborar la veritat. El poder polític i el poder mediàtic es passen la vida perseguint-se, esquivant-se o associant-se segons les necessitats d’un o l’altre.

A més, la sèrie tracta temes que per ací també ens mantenen l’ai al cor: la relació d’un estat paternalista i una nació groenlandesa rica en ressentiment cap a qui la té sotmesa; l’ecologisme i el preu a pagar per la seua defensa; les diferències culturals o religioses que costen d’assumir; els abusos dels qui governen...

Des de fa uns dies, però, he abandonat la pantalla; la crua realitat em té segrestada. Massacre a Melilla. Emigrants desarmats. Policies assassinant impunement la seua desesperació. I el president de l’executiu espanyol felicitant els agressors pel treball ben fet sense que la veu li tremole per les joveníssimes víctimes, per les famílies destrossades, pels països mendicants espoliats per les grans potències, pel poble saharaui, l’altre immolat...

Les barreres, totes les barreres, amputen futurs. No seria hora de construir ponts?