Què em queda de tu? El desig desesperat de voler recordar-te cada dia de la meua vida.


Què seria d'aquesta tristesa que em retorna la teua pell de porcellana, mare? 


Què seria de mi si no t'enyorara tant?

Força

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 17 DE SETEMBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Admire sense reserves la gent forta. No em referisc als King-kong de gimnàs unflats d'anabolitzants, ni als exhibicionistes de platja o als emprenedors exitosos. No solen interessar-me ni la força dels músculs ni els comptes bancaris sanejats si no és perquè gràcies a ells, de vegades i amb molta bona voluntat, aconseguim millorar la vida de les persones necessitades.

No, els éssers humans que em deixen bocabadada o amb llàgrimes als ulls solen ser discrets fins a ratllar la invisibilitat. Viuen entre nosaltres, presoners també de la velocitat, vicis i virtuts del nostre món, i el seu comportament no denota de cap de les maneres la seua extraordinària capacitat per nadar riu amunt, sortejant totes les adversitats que presenta la navegació de la vida.

Parle de l'ancià vacil·lant que arrossega el carro de la compra tan buit com el seu portamonedes i els seus afectes. Parle dels pares que vetlen el fill malalt i que, juntes les mans, teixeixen amb tenacitat el fil de l’esperança. Pense en l'adolescent que descompta hores de son per estudiar perquè tot en ell l’empeny a buscar respostes més enllà del lloc on els seus pares han quedat atrapats. Em referisc a qui acull un familiar a sa casa seua barata l’alegria de rescatar-lo del pou; a l'emigrant abatut que continua caminant cap a l’horitzó perquè a la seua esquena tot ha perdut sentit i ha esdevingut ombres de dolor. Evoque qui ha perdut el treball però no la dignitat; aquella que s'alça cada matí per foragitar el buit que l'assetja; l’altre que s’alimenta de records feliços perquè és l’últim flotador per mantindre el cap fora de l’aigua de la desesperació; el de més enllà que busca el seu lloc al món, malgrat que aquest l’estigme, el violente i el rebutge.

Aquestes persones, microscòpiques en el paisatge de les nostres societats però gegantesques en tenacitat, són les que pinten el mapa secret dels afectes. No ens hauríem de deixar enlluernar per la falsa brillantor de l’espectacle mediocre a què vivim sotmesos sinó buscar l’autèntica heroïcitat que habita les nostres cases, carrers i ciutats. És aquesta gent perseverant qui hauria de conduir el carro de la història per enfortir-nos amb el seu exemple i per fer fugir  les bèsties que pretenen sotmetre’ns impunement a canvi de créixer ells i la seua avarícia.

De moment, però, permeten-nos respirar al seu costat cada dia i deixem que el seu coratge, com un perfum, ens impregne la pell i la voluntat.

Vesprada de tristesa que envernissa les galtes i encapota el cor. Dolor que no hauria mai d'arrapar les mirades. Estima a dolls.

Salvatge

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 3 DE SETEMBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

En done fe: el salvatge existeix. Al principi no n’estava segura del tot i sempre que creia entreveure’n algun espècimen corria a amagar-me per poder-lo vigilar millor, protegida per una cortina o el tronc d’un arbre. A força d’estudiar-lo i d’haver de patir-ne el comportament, em vaig anar fent a la idea que sí, que el salvatge no és cap llegenda urbana. Aquest animal viu entremesclat entre el veïnatge i tan a prop de nosaltres que, ben sovint, ens esguita amb les seues males maneres. Parle del salvatge que de matinada brama als quatre vents, del qui arruixa les plantes del balcó mentre l’aigua cau sobre el cap dels transeünts, del qui mata la conversa perquè crida més que ningú, del qui orina en un arbre, va amb bicicleta en contrasentit, eructa davant de la parròquia en ple, posa música a tot volum, parla als fills a crits, llança papers a terra, pinta grafits sense permís, o deixa la bossa del fem a la vora del contenidor.

Parle del salvatge que tu i jo coneixem de sobra; el d’anar per casa.

T’acompanya. Sempre. Te’n vas, ell hi va. En tornes, ell també. No te’n pots desprendre perquè el trobes pertot arreu. És com una ombra que s’ha acoblat a la teua o com una sangonera que se t’enganxa al dit i que no pots fer desaparéixer ni sacsejant la mà amb tota la còlera del món. No importa que vages al nord o al sud, que siga hivern o estiu, que siga dona o home. El salvatge té la capacitat per anar transformant-se i és capaç d’adoptar diverses nacionalitats, sexes o edats. Per això resulta tan complicat anul·lar un salvatge d’anar per casa. En canvi, és extremadament senzill localitzar-lo i identificar-lo. Tan sols has d’obrir la porta de casa per detectar-ne un. O dos. O cent. El salvatge d’anar per casa és extraordinàriament immutable a les mirades de reüll, insensible a les súpliques, fidel a les seues expectatives i amb una consistència de marbre en les seues actituds. No respectar les normes de comportament de la societat a la qual pertany sol ser el seu objectiu vital. Rebutjar l’autoritat i la veritat, també. I la moderació, si pot.

Corruptes de barri, sangoneres de caixa B, lladres d’escala i salvatges d’anar per casa. Aquesta és la societat que tenim. No ens en podem queixar: el zoològic complet.

Només m’anima pensar que, ben mirat, som les persones civilitzades qui tenim la clau d’aquest reducte de bàrbars. Confiem-hi; no hi ha qui es resistisca a una bona d’educació.