Agafes un parell de cares morenes, d'ulls negres i cabells de betum; hi afegeixes un bon esclat de riure fresc instal·lat permanentment en el bon humor; hi deixes caure unes gotes oloroses de patriotisme fervorós i unes llàgrimes de saber encuriosit; ho remates tot amb bona cosa d'abraçades i de complicitats... I ja teniu dibuixada la meua família. 
La fórmula? Màgica, de tan senzilla.

Sovint, massa sovint, l'esforç que dediquem per atendre els altres, no té resposta. Sacrifiquem temps, comoditats, tranquil·litat per fer costat a les persones que ens necessiten. Evidentment, quan la situació pesarosa es resol, no passem factura per la nostra dedicació altruista; tanmateix, esperem, de retruc, un somriure de felicitat, una abraçada silenciosa, unes paraules d'agraïment. Sé, però, que en la majoria dels casos no arriben. No ho oblidem la pròxima vegada que algú ens deixa el muscle per plorar, es manté despert per escoltar les nostres penes o ens ajuda a aconseguir un somni.

El libro del PPt

Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí, y le dijo con gritos y gestos prehistóricos que se largara. Como fuera o fuese que el animal no le entendió, díjose de hablarle a golpes de voz secos, y lo intentó: "Che-tu-par-dal-en-cá-stás-a-sí?". Y la bestia, subyugada por aquella melodía lingüística, quiso imitarlo y respondió: "En-cá-com!". "En-ca-com"? El valenciano prehistórico, ofendido por la chulería de su antepasado, no pudo mandarle a freir espárragos porqué ya no era la estación y decidió cambiarlo por otro alimento más antiguo que la corteza terrestre. Le atizó una expresión salida de su mente fantasiosa y llena de símils: "Pos-vés-ten-a-fer-l'ar-ròs!" que, con el paso del tiempo y la adquisición de la cultura en esta parte del Mare Nostrum, dió lugar a la gentil invitación "Pos-vés-ten-a-fer-a mà" i a la confección de un arroz prehistórico que ha llegado hasta nuestros días.


Y con eso tenemos explicado el origen de la lengua y el de la paella de la parte oriental de esta nuestra nación española. 


Firmado: PP valenciano.

Rússia? Itàlia? Àustria? No. València.
La bellesa del món està ací mateix.

Ella sap que el meu amor és infinit. I la memòria eterna. 
Però la vida, la meravellosa vida, la maleïda vida, no.

Si l'ésser humà sol mimetitzar-se amb l'entorn, què es podia esperar del poble valencià, si vivim en el "golfo de València"!!!

Obsolescència programada: una rentadora, un microones, un Rajoy, un rellotge, un Papa, un alcalde corrupte, una bicicleta, una màquina d'escriure, un assessor cuiner, un ascensor, un Aznar amb la seua bom Eta, un mòbil, un govern del PP en ple.

Ànims, que hi ha recanvi!

Hi va haver un cúmul de mots assolellats, barrejats amb una miqueta de terra bruna i olorosa. En acabant, es van obrir dues magranes i els seus grans vermells es van enfilar cap a l'horitzó de ponent i s'instal.laren en un capvespre sense fi. Cada gota d'aigua es va enllaçar a una alga i una estora de mar reposada va cobrir el paisatge. Les aromes ataronjades van perfumar el vel turquesa que baixava del cel i els homes i les dones van entonar l'himne que els agermanava. 
En aquest moment, va nàixer el meu país. 
En aquest moment, naixia jo.

Milers de pors i de dubtes. Només una certesa: sé que no moriré mai.

Corrent

He trobat un corrent d'afecte circulant per les meues venes. Es dirigeix, irremeiablement,  a la teua mar.

Escletxa de llum

No tingues por. Busca refugi en els meus besos arquejats, que jo esquinçaré la nit a mossos i et duré l'alba.