Societat civil valenciana

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 20 DE GENER DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

El seu somriure té la textura del cotó-en-pèl, la mateixa que posseeixen les històries que ha escrit al llarg d’una extensa i excelsa carrera literària. Mercé Viana ha bressolat generacions senceres amb els seus contes i la seua poesia. Té una nòmina envejable de títols i reconeixements que la situen ben amunt del firmament dels noms que caldria reverenciar, no solament per les seues qualitats humanes i intel·lectuals excepcionals sinó, sobretot, per la generositat a l’hora d’implicar-se en l’època que li ha tocat viure. Perquè, a més de representar de manera brillant la paraula escrita en valencià, Mercé s’ha dedicat a impulsar projectes pedagògics innovadors i obrir camins en la didàctica de la llengua. I ha invertit temps i esforços, molt de temps i quantitats ingents d’esforços, a fer escola. Literalment. Escola progressista, d’aquelles que desperten curiositats i animen a explorar el món.

Ara, Mercé Viana està a punt de rebre una altra distinció. Al meu entendre, ben especial. La Fundació Bromera pel Foment de la Lectura, entitat sense ànim de lucre i referent en el món cultural valencià, li concedeix el seu guardó anual en reconeixement a la seua llarga i fructífera vida professional. I ens n’alegrem enormement. En primer lloc, perquè es tracta d’una dona admirable que, des de la calidesa humana, ha encapçalat iniciatives dirigides a millorar la funció de l’ensenyant i de l’ensenyament. En segon lloc, perquè pensem que sí, que aquest és el camí.

En l’ambient crispat i hostil en què vivim darrerament, cal felicitar els representants de la societat civil que es desviuen per la concòrdia. Cal aplaudir qui es mou a les antípodes de l’agressivitat i de la confrontació, defensa una ciutadania sensible i llança missatges de reflexió i de pau.

Són les persones com Mercé Viana o les institucions com el col·legi públic Mas d´Escoto, també premiat per la Fundació per la seua tasca a favor del foment lector i l´ús del valencià, els qui s’haurien d’emportar les mirades dels governants i del poble. Ens són imprescindibles. Sense tantes excel·lències no podríem aspirar a avançar en la construcció d’un món més just.

Per això, enhorabona a Mercé Viana i al Mas d’Escoto però, sobretot, felicitacions a la societat civil valenciana per ser capaç de generar al seu si exemples tan potents de compromís social. Es mereix, ens mereixem, tanta honradesa i, alhora, tanta esperança. 

L'antídot

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 6 DE GENER DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És sabut que la cultura és la base de l’educació i que, independentment que tracte temes universals o banalitats quotidianes, que versione biografies anònimes o fets històrics, és una guia per a la nostra existència. Ens submergeix en mons on evolucionem sense necessitat d’oxigen perquè ells són l’aire que alimenta la mirada i l’enteniment. Aquest regal entranyable és el que configura una ciutadania amb recursos per entendre, reflexionar i decidir.

La nostra societat, ara per ara, sembla refractària a qualsevol immersió intel·lectual. Les estadístiques ho confirmen: llegim poc, ignorem el cinema, el teatre, la música en viu, els debats... Què ens queda si passem de puntetes davant de l’expositor dels nostres artistes, si fugim de les aromes que perfumen els pensaments? Una experiència eixuta, sense els regalims de fantasia que endolceixen la vida, on acabarem abduïts per la boira lletosa del no-res.

Els agents implicats en aquests serveis es queixen de la manca d’ajudes, del feble reconeixement i de la quasi nul·la resposta del públic potencial. Resultat: llangueixen llibreries, sales de concerts, festivals, i se soterren projectes.

Més enllà dels recents esforços de les institucions públiques, hem d’aplaudir qui intenta revertir aquest erm descoratjador des de la societat civil. Em referisc a les associacions formades per persones que, de manera desinteressada, ideen activitats culturals per a qui les vulga gaudir. Parle de l’Àgora de Tavernes Blanques o de l’Ateneu de Bétera, exemples admirables entre els centenars de col·lectius que malden per dibuixar horitzons nous presentant novetats literàries, projectant pel·lícules, organitzant festes per als menuts...

Un bon dia, un grapat de veïns i veïnes van posar en comú temps i esforços. Era hora d’arrancar la maquinària que buscava suplir els cràters intel·lectuals creats per dirigents polítics gens avesats a consumir productes que induïren a la reflexió. Les seues convocatòries són colps de puny amables, alés frescos encabotats a capgirar la mediocritat i a oferir altres paisatges que ens sacsegen les bastides de les creences. Són anhels per a excavar túnels que ens permetran trobar la porta d’eixida a tanta ignorància.

La cultura és l’antídot al fanatisme. És el territori on habita la tolerància i on creix la llavor de les minúscules però transcendentals revolucions. I allí és on hauria de trobar-se una ciutadania que es vol lliure.