El moc

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 10 DE NOVEMBRE DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Porte un temps en què de vegades zigzaguege entre dos corrents: l’aclaparament immobilitzant i unes ganes de lluita immenses. La paràlisi temporal em ve de l’allau secular d’immoralitats per part d’individus que pretenen dirigir la societat sense sotmetre’s a les lleis de la decència. Sovint pense que només canvien els rostres i que cognoms i clans no es mouen ni es mouran mai d’on sempre han estat. Per contra, les ganes d’eixir al carrer i dir-hi la meua, procedeixen de la barbaritat de situacions injustes que dominen la vida diària, on queden atrapats éssers que sí que compleixen amb el compromís social però que es veuen subjectes a criteris absurds o tendenciosos de jutges, banquers, empresaris o administracions.

Ara mateix navegue una altra vegada entre tempestes. I tot per un humorista. Insistisc: un hu-mo-ris-ta. Per això m’he posat a escriure.

Resulta que l’home munta un esquetx en el qual es moca. Cap objecció. Però va i el recipient que ha de recollir la viscositat és l’anodina bandera d’un estat. A l’instant, veus vitrificades de la Història el catapulten a la categoria d’agent desestabilitzador i de dimoni sulfúric.

Parlem clar: un moc és un moc. Té poques aplicacions i menys adoradors, i no crec que n’hi haja per desempolsar les casaques antigues com està fent algú. Un drap és moltes més coses. Serveix per netejar vidres o cosir titelles que es burlen de déus i pàtries. Un drap es pot llavar, retòrcer; fins i tot, besar. Sí, besar draps pot ser una afirmació d’amor. Ja veus.

Aleshores, per què algú s’ha sentit ofés pel fet que un hu-mo-ris-ta deposite un moc en un tros de tela quan d’altres hi depositen baves i no ens estirem els cabells, ni pressionem per tancar locals o amenacem el personal amb insults? Per què aquest algú no s’obri en canal quan un polític pega mos a l’erari públic, la banca forceja amb un govern democràtic o un sacerdot aixopluga criatures davall la sotana?

L’artista que ha sublevat els ànims és un simple professional. És un hu-mo-ris-ta que treballa per traure els colors a la societat, però no el foc roig de la vergonya que portem gravat a la cara la majoria sinó l’arc iris dels drets humans que són els que ens han d’acolorir l’existència. Ser lliure no és viure en un món monocolor ni minicolor; és créixer en una torre de Babel de models de sentir. La resta, l’obsessió per matar veus, és propi d’una mentalitat viscosa. Igual d’inútil i repugnant que un moc.