Ningú no naix odiant

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Em costa entendre com alguns que es diuen valencians abominen dels sons i les paraules que des de fa segles espurnegen per l’atmosfera d’aquest racó de la Terra. Séquia. Marjal. Penya-segat. Horta. El nostre món: un territori planer i muntanyenc, sec i humit, farcit d’arena, de pinedes i de vegetacions corals que fa temps va invitar-nos a instal·lar-nos-hi i a construir arquitectures pròpies i racons singulars. I tot, arruixat per la llengua que parlem. 

On va la corda, va el poal. A cabassos. A cau d’orella. D’afegitó. Vos sonen aquestes expressions privilegiades, senyors polítics que desitgen entaforar-les en la capsa dels idiomes morts? No vos resulten deliciosament arrapades al terreny? No vos venen ganes de deixar-vos-en seduir? No? Sospite què ocorre als assaltants lingüístics: ignoren per complet els tresors literaris que portem moltes vides parint i acumulant en la llengua que tant i tant i tant detesten. Rondalla. Faula. Assaig. Romanç. Auca. O si no, si coneixen la nostra cultura i això no els ha estimulat cor i esperit per estimar-la amb fervor, és que tenen un avenc enorme en algun punt del seu passat. 

Només ens calen unes poques grafies i un accent per escriure el nom de la llengua que ens fa de vehicle a fi de travessar la història. A canvi, el valencià ens ofereix desenes de combinacions i milers de mots per acreditar cada ésser viu o material, saludar el veïnat, plorar les pèrdues, xiuxiuejar declaracions d’amor, cantar, comentar el dia a dia, reproduir sentiments de ràbia o d’alegria, transferir tradicions a les criatures. Per això, cavallers malaltissament obsessionats en la desaparició del nostre parlar, aneu on aneu no aconseguireu escapar de l’eco d’allò que tant menyspreeu. 

Com deia Nelson Mandela, ningú no naix odiant; són els altres qui t’ensenyen a fer-ho. Més valdria que vos netejàreu les mans de fang i renunciàreu a buscar la decapitació del valencià a base de votacions confabulades i de menyspreus institucionals. Pareu de carregar contra ell i voler convertir-lo en enemic; ja heu vist que no funciona. Assumiu-ho d’una vegada. Mentrestant, continuarem vivint en/per/amb la nostra llengua per Herència. Arrels. Lligam. Germanor. Lleialtat.

M'agraden les vostres llengües

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

M’agrada el francés. Amb ell vaig aprendre a llegir i escriure; més tard, a teixir amistats, compartir la meua visió de la vida o declarar el meu amor. Em va acollir de menuda i m’ha permés volar amb Le petit prince; submergir-me en Madame Bovary o deixar-me acaronar per la veu de Moustaki. 

M’agrada el castellà. És la llengua de l’adolescència que em va abocar a un paisatge diferent però igual d’apassionant que el meu originari. El seguisc als mitjans de comunicació; m’entretinc jugant amb els accents que l’evolució li ha forjat, i sóc seguidora confessa de Delibes. 

Pel meu recorregut de vida, m’interessen l’anglés i l’euskera; m’apassiona l’italià; em captiven els diferents dissenys dels alfabets; i estic segura que encara sorgiran nous universos de sons i paraules que em commouran.

Però la meua llengua és el valencià; no com a resultat d’una imposició, sinó per anhel personal. La silueta d’un idioma no són només els vocables que el formen sinó també, prioritàriament, tot allò que amb el pas del temps te l’acosta tant que acaba adherida als batecs del cor: l’entorn, les persones que t’acompanyen en el passeig o en les tempestes de la vida, les tradicions, la història, les converses a la fresca, les frases fetes, els refranys, els noms i els malnoms, les receptes de les iaies, els versos per descriure albes i capvespres...

No maniobraria mai per tal que una llengua desapareguera i que arrossegara, en la caiguda, una civilització sencera; no blasfemaria sobre els seus tresors idiomàtics donat que és una manera de propiciar el menypreu a qui la parla; no la miraria amb mals ulls perquè una llengua és l’obra d’art harmoniosa de com una comunitat relata la seua presència al món. 

No lluitaré mai contra cap llengua. Sí, però, contra els patriotes d’anar per casa que pretenen silenciar la meua i que confabulen per convertir en cadàvers les llengües minoritzades. Per aquestes latituds, ho acaben d’intentar. Però els hem recordat, una vegada més, que no aconseguiran el nostre desnonament lingüístic. Que el valencià és la nostra casa. Que la nostra casa no es toca. Ara bé, té les portes obertes de bat a bat. A tothora. Per això, si volen, endavant: hi seran sempre benvinguts.

L'Horta suplica

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 MARÇ DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Estirada a la vora de la mar, llança al cel braços i dits suplicant ajuda. Ni tan sols el seu color verd esperança aconsegueix revitalitzar-li l’ànim. “L’horta agonitza”, diu un llaurador de llarga travessia. I me’l crec. Des de fa temps, assetjada pels voltors del capitalisme, a la nostra terra li costa més que mai alçar el cap i respirar: tènues subvencions de les institucions, discret relleu generacional, i la creença, la destrellatada i perillosa creença d’una part de la societat, que l’horta ha de ser una mena de parc temàtic que s’ha de mantenir viu per poder passejar-hi, recrear-se en el canvi estacional o ensenyar a les criatures que les taronges o les carxofes no es cultiven en els supermercats. Pobre paisatge! Li faltaven ara els atacs a la Llei de l’Horta. Tanta poesia i narrativa sobre com els il·lustres llauradors i llauradores anteriors s’han dedicat a guanyar-se les garrofes a vora séquia, i mira tu a quin punt hem arribat! Quant els queda als camps conreats de sol a sol per famílies que encara hi habiten abraonades per pura supervivència o adhesió centenària? Quant els deu quedar, si el govern valencià menysprea l’oceà de cavallons que ens proporciona marees de deliciosos aliments, i acaba de regalar un bon pessic d’aquest racó del món als filisteus de sempre perquè hi construïsquen sense mesura? I és que continuen havent-hi pirates amb corbata disposats a massacrar séquies, camins i hectàrees de tradicions per promoure un model de civilització que formigone la nostra identitat i ens cimente el dret a perdurar agermanats amb la natura. 

Així i tot, per a moltes persones, som un país ric en orgull i dignitat que, des de diferents fronts, pot allunyar l’agricultura de la sepultura. Perquè, conscients de la nostra fragilitat davant d’allò que el planeta és capaç d’aplicar-nos, ens sentim cada colp més i més abocats a salvaguardar l’entorn, que és com dir la vida. Una pena que cap dirigent de fang no entenga que formar part d’una terra implica no sols estimar-la, sinó també respectar i ajudar generosament a qui porta segles atorgant-li i atorgant-nos vida.