Jo

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 26 DE MAIG DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

D’una banda, l’univers sencer. Tot ell. Amb els milers de milions de galàxies, planetes, energies diverses i detonacions residuals del Big Ban.

De l’altra, la Humanitat, així, amb majúscula, per ser un ens enormement complex que abasta una diversitat tal d’individus i de batecs de cors passats i presents que caldria un altre univers per allotjar-ne les mutacions.

I entre la nebulosa de l’espai infinit i l’amalgama extraordinària de cèl·lules: JO.

JO habita un fragment microscòpic del Temps de tots els Temps. És dèbil, tot i que prové d’un exercici de força atòmica. Té arrels i fidelitats, i s’esforça per estimar qui l’envolta. Perquè JO és noble o, almenys, pretén ser-ho. I comparteix. Obsequia. I s’apunta a les escalades més agres fins arribar al cim, i torna a començar. Per pura generositat. No, ningú no reprotxarà mai a JO que no s’esmerce a socórrer els altres, a alleugerir-ne les renúncies o a rescatar-ne la desmemòria.

Però, de vegades, JO oblida una de les germanors més elementals: la bondat amb un mateix. És a dir, la manera que té de veure’s, d’analitzar-se i de tractar-se. Ho fa amb el mateix microscopi amb el qual vigila la resta de conciutadans? Amb la mateixa tolerància? Per què, sovint, és el seu jutge més sever? Allò que JO  disculpa en els altres, esdevé transgressió imperdonable en el seu comportament, i s’acusa de les pitjors maldats: no és tan divertit com aquell, ni tan brillant, astut o interessant. I enveja aquell tors de déu, aquella cintura de vespa, aquells ulls cendrosos. Està convençut que tot allò que li aniria bé, està fora d’ell. Pitjor: fora del seu abast. I plora. I entra en l’univers de l’autoodi, moneda de canvi per a la submissió.

Prou!, s’anima un bon dia. He de recuperar l’orgull de ser qui sóc. Però, que difícil! Si l’ésser humà ni tan sols ha sabut construir la manera per dir-s’ho! Com pot un mateix ordenar-se que s’ha d’estimar? Estima’m? A mi, estime jo? Quina persona gramatical ha de convocar JO perquè es presente JO, li anegue la caixa toràcica d’amor tebi i diga: Tot jo m’estime, JO estima JO? Encara no ho sabem. El que sí que intuïm, però, és que hem d’estimar JO per arribar a estimar més enllà. 

Sent com som fragments de temps i espais nostres i dels altres, passem la vida maldant per unir-los i construir-nos una identitat satisfactòria i generosa. Disposem de moltes vies per aconseguir-ho. Moltes. Però d’una sola andana des d’on partir: JO.

Segona vida

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 12 DE MAIG DE 2018

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Voldríem rescatar cada minut compartit amb vosaltres, absències estimades, cada gest, cada paraula, cada silenci. Voldríem gaudir novament d’aquelles mirades còmplices cuinades amb un bull de riures de primavera o de l’instant en què l’abraçada paralitzava els sotracs que pretenien destruir-nos. Pagaríem el que fóra per acumular amb golafreria, els fragments diminuts del patchwork que va conformar la nostra història amb vosaltres, ara que només sou habiteu en el nostre pensament.

Però no podem.

El temps, el maleït temps, poleix els records fins a aprimar-los i convertir-los en fràgils vitralls d’allò que un dia va resplendir de fermesa i felicitat. I descobrim, amb un dolor primari, que la distància s’estira sense remei, i que cada vegada ens costa més convocar-vos. Retenim tan poc, ben pensat, d’allò que ens semblava etern. El gran focus de llum blanca que és la nostra memòria va perdent força amb el desgast de les estacions, i acaba il·luminant només uns primers plans, unes imatges arrapades dolorosament al cor, un somriure, alguns racons íntims...

A pesar d’això, o justament a causa d’això, continuem viatjant enrere per reunir-nos de nou amb els qui ja no ens acompanyen en la claredat de la realitat.

I ens esforcem per salvar-ne el que la marea de l’oblit involuntari comença a esborrar. Ens desesperem intentant localitzar les imatges que un dia ens van trasbalsar i que ara, absents ja els protagonistes, som incapaços de visionar amb nitidesa. I ens distraiem puntejant retalls de converses que ens marcaren la direcció del camí a seguir, o ens enervem retocant els mots que vam amollar quan no tocava, l’amargura que vam destil·lar quan era l’hora de segregar amor.

Quants bocins d’un món, ara desaparegut, que són perquè viuen en nosaltres! Hem esdevingut depòsits de pensaments de boira que traiem a passejar cada colp més sovint, i són aquestes trenes etèries les que retenen a la vora del present la memòria dels qui van marxar.

Recordar és tornar a passar la brotxa untuosa sobre la paret ja pintada de la vida; és el rent que afegim a la massa dels records servits des de la llunyania dels anys. És atorgar una nova oportunitat. I nosaltres la volem sencera per a oferir-vos-la, amors del nostre pensament.

Perquè recordar-vos és tornar a creure que allò que fou i que tant vam estimar, continua compartint amb nosaltres el temps, l’aire, la vida. Una segona i anhelada vida.