E oberta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per fi, ha començat el curs escolar. Poc ha faltat perquè el professorat hi arribe tard el primer dia, donat el desastre de l’adjudicació de places al setembre. I ha estat a un pèl que les directives no tingueren els horaris enllestits, pels canvis de Conselleria d’ultimíssim moment en alguns lots d’hores. A fi que el caos no fora majúscul, els claustres, com ja és costum, s’han arromangat perquè les classes arrancaren a temps, i cada estudiant ja ocupa el seu pupitre amb la il·lusió intacta que caracteritza l’inici de tot projecte.

Però per si ens havíem quedat amb ganes de més marejols, ara el govern ens informa del pas següent de la seua política educativa: anar a pel valencià. Adverteixen que la nostra llengua, igual que totes les altres, ha de ser enriquidora, no conflictiva ni imposada. Per això, una de les mesures urgents que adoptaran per millorar la situació de la llengua que tant estimen és suprimir-la en aquelles àrees del territori valencià on es parla sobretot castellà (i on, ergo, faria més falta). El motiu, insisteixen, és que són zones que no la necessiten. Això, òbviament, no afectarà les altres propostes lingüístiques. A quin sant! Ni al castellà, ni al francés, llatí, grec o anglés. Per què? Imaginem que per ser eines de comunicació de tot Ademús, el Toro o Villena, per posar només uns pocs exemples de bilingüisme profund. I com s’explica que un partit prenga la terrible resolució de fer desaparéixer una llengua cooficial del programa educatiu de l’alumnat de tots els nivells, és a dir, d’intentar esborrar-la definitivament de la societat? Perquè, tal volta, no és la llengua dels dirigents; o perquè el que diuen i decideixen sobre el valencià és com si ho hagueren de dir i decidir sobre el swahili. O el francés de Quebec. És que no hi trobe més explicació. Perquè aprendre i conéixer la llengua del lloc que t’acull no és imposició; és cultura. I educació, herència, estima...

I ara què fem? Reclamar justícia. Però abans, reclamar respecte. Per la nostra llengua, que demostren cada dia que no és la seua. Per la nostra història. Per aquesta terra que, encara que la menyspreen, avançarà sempre amb la cara ben alta i la E ben oberta. 

El mateix crit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al Marroc, un terratrèmol suspén milers de vides. A Líbia, un huracà: 7 000 víctimes i 10 000 desapareguts. Persones mortes, ferides, òrfenes, sense llar... Les imatges que ens n’arriben ens deixen l’ànima esgarrada. Durant els primers instants, bull la informació que va delimitant les zones i la magnitud de l’horror, i el planeta sencer es confessa disposat a rescatar, proporcionar aliments i consolar. Sembla que les tragèdies ens fan eixamplar el cor perquè hi tinguen cabuda tones d’empatia i d’estímuls envers les persones afectades.

Això no obstant, no tot el món és tan solidari. Lamentablement, hi ha qui considera que la seua existència minúscula està més necessitada d’atencions que qualsevol altra cosa. Un exemple: el rei del Marroc, que quasi resideix fora del seu país, va tardar una eternitat a pronunciar-se i, quan ho va fer, va ser a través d’un simple comunicat. Per desgràcia, aquesta classe de comportament es veu pertot arreu. Sempre ocorre que, superats els primers moments d’angoixa d’un drama, quan la informació comença a repetir-se i no s’acobla a la velocitat de la llum a la qual exigim ara les notícies, una part de la humanitat, avorrida o ressentida, s’espolsa runes i cendres, i es desentén de la situació per recuperar el seu aire diví d’anar per casa. És així com les xarxes socials, on al principi dominen les paraules d’ànims als territoris violentats (siga una guerra, l’esclat d’un volcà, un tsunami o un atemptat), al cap d’unes hores es veuen inundades per comentaris racistes i xenòfobs, és a dir, per la franja de la població convençuda que tot fet té raça, nacionalitat o religió. Aquesta gent es creu amb permís per abocar-hi els insults (que en la seua quotidianitat emet amb la boca xicoteta), les ideologies feixistes, les frustracions personals i tot un programa de violències verbals dignes de ser tractades per un exèrcit d’advocats.

Però no hem d’oblidar que els gemecs dels éssers humans destruïts no tenen credo, ni llengua adjudicada, ni necessiten traducció. De l’est o de l’oest, del nord o del sud, són el mateix clam de desesper. Un clam que, qualsevol dia, en qualsevol circumstància, podria ser el del nostre propi i fràgil univers.