El mateix crit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al Marroc, un terratrèmol suspén milers de vides. A Líbia, un huracà: 7 000 víctimes i 10 000 desapareguts. Persones mortes, ferides, òrfenes, sense llar... Les imatges que ens n’arriben ens deixen l’ànima esgarrada. Durant els primers instants, bull la informació que va delimitant les zones i la magnitud de l’horror, i el planeta sencer es confessa disposat a rescatar, proporcionar aliments i consolar. Sembla que les tragèdies ens fan eixamplar el cor perquè hi tinguen cabuda tones d’empatia i d’estímuls envers les persones afectades.

Això no obstant, no tot el món és tan solidari. Lamentablement, hi ha qui considera que la seua existència minúscula està més necessitada d’atencions que qualsevol altra cosa. Un exemple: el rei del Marroc, que quasi resideix fora del seu país, va tardar una eternitat a pronunciar-se i, quan ho va fer, va ser a través d’un simple comunicat. Per desgràcia, aquesta classe de comportament es veu pertot arreu. Sempre ocorre que, superats els primers moments d’angoixa d’un drama, quan la informació comença a repetir-se i no s’acobla a la velocitat de la llum a la qual exigim ara les notícies, una part de la humanitat, avorrida o ressentida, s’espolsa runes i cendres, i es desentén de la situació per recuperar el seu aire diví d’anar per casa. És així com les xarxes socials, on al principi dominen les paraules d’ànims als territoris violentats (siga una guerra, l’esclat d’un volcà, un tsunami o un atemptat), al cap d’unes hores es veuen inundades per comentaris racistes i xenòfobs, és a dir, per la franja de la població convençuda que tot fet té raça, nacionalitat o religió. Aquesta gent es creu amb permís per abocar-hi els insults (que en la seua quotidianitat emet amb la boca xicoteta), les ideologies feixistes, les frustracions personals i tot un programa de violències verbals dignes de ser tractades per un exèrcit d’advocats.

Però no hem d’oblidar que els gemecs dels éssers humans destruïts no tenen credo, ni llengua adjudicada, ni necessiten traducció. De l’est o de l’oest, del nord o del sud, són el mateix clam de desesper. Un clam que, qualsevol dia, en qualsevol circumstància, podria ser el del nostre propi i fràgil univers.