Estiu cru

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 AGOST DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ramona no té vacances. Ben mirat, Ramona no té pràcticament res; no té família o, almenys, la que se li coneix no la visita quasi mai ni se l’emporta als seus pisos de la ciutat o als apartaments d’estiu. No té diners, perquè viu d’una minsa pensió, resultat del matrimoni amb el difunt Vicent, que li dona just per travessar de puntetes la setmana, comptant cada euro i disgustant-se quan s’ha de desfer d’algun bitllet. No té amistats íntimes que li podrien fer companyia quan baixa al carrer i ocupa el “seu” banc durant hores, sola, intercanviant quatre paraules amb algú del veïnatge, però amb cap confident a qui explicar-li la seua existència esfilagarsada. No té ningú per comprar-li la barra de pa o llegir-li algunes pàgines de les novel·les històriques que tant l’encisen.

Ramona, però, sí que té una cosa, i en abundància. De fet, hi ha poques persones que la guanyen: Ramona té anys. 81, en concret. Ramona té 81 anys i viu sola.

La trobe al lloc de sempre, vestida amb la mateixa roba negra desgastada que també usa a l’hivern, amb un fullet de propaganda a la mà que li fa de ventall, adreçant somriures a tort i a dret per intentar atrapar algun rostre que s’acoste a preguntar-li com està, si ha anat la persona de l’ajuntament que li tira una mà, què ha dinat hui...“Bon dia, Ramona!”, la salude. I es fa el miracle. Se li il·lumina la mirada i em devora amb els ulls mentre conta que està bé (no et dirà que està marejada), que ha eixit perquè a casa s’avorria (no perquè sent pànic d’estar-hi sola), que havia quedat amb..., que el fill li ha promés que... I m’estic una bona estona sentint com recita la biografia novel·lada que s’ha construït.

És agost. El poble està buit. Els quatre gats que anem amunt i avall, acabem concentrats al mateix supermercat i a la mateixa terrassa de l’únic bar obert. Ramona, des del balcó de casa, ens mira. Sé que anhela desesperadament que arribe setembre; per a ella, per a les persones que fan en solitari la travessia del feliç mes de vacances, serà el moment de tornar a sentir que formen part de la col·lectivitat, del grup humà que les acompanya i anima. Encara que, en realitat, quasi ningú, ni ací, ni allà, no les espera.