Per tu.
Pels passos ferms que encara no han fet camí.
Per les llunes futures, arrecerades darrere de les nostres mirades.
Per l'amor que ens balla al cor, que serà l'aire, l'aigua i la paraula.
T'estime. Sempre més.

No pararem

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 16 DE MARÇ DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Sé que el meu últim article també versava sobre el tema de la dona. No tinc per costum repetir-me però hui necessite reprendre el fil del que publicava fa uns dies. Per què? Per molts motius.

En primer lloc, per la celebració del Dia de la dona, el 8 de març, amb unes manifestacions multitudinàries que han inundat els carrers de les ciutats clamant contra les injustícies grans i minúscules que patim una gran part de la societat. A València ha sigut una demostració pacífica de força i coratge que ha superat la d’anys anteriors i no oblidarem fàcilment els milers de veus exigint igualtat de drets i oportunitats per a la dona.

En segon lloc, per haver presenciat una vegada més, astorades i impotents, com la violència contra nosaltres ha continuat com si res, amb més agressions i més assassinats. Uns malànimes han considerat justificat agredir les seues companyes, guiats i sostinguts per un còctel d’incultura, masclisme, brutalitat, permissivitat i silencis, adobat amb tesis de dreta i d’ultradreta.

Finalment, en tercer lloc, pel Partit Popular, qui, desatenent el clam universal a favor dels drets de les dones, oferia una negociació bruta, mesquina i inhumana a les dones emigrants sense papers: si estàs embarassada, t’allarguem l’estada en aquesta terra de bondat, a condició que quan parisques, ens quedem el teu fill. En acabant, t’expulsem. Sense vergonya. Sense empatia. Amb una crueltat insuportable. La dona com a fàbrica d’éssers humans; l’emigrant com a esclava.

En comparació, El conte de la criada de Margaret Atwood sembla una cançó de bressol. De segur que l’autora, que va recrear literàriament l’ambient asfixiant de l’explotació sexual femenina, s’estremiria davant dels propòsits del senyor Casado, desitjós de representar una societat del segle XXI. Aquest personatge ha demostrat que ignora què se sent quan naix una criatura. Les persones decents sí que ho sabem i plorem a la sola idea de veure’ns forçades a renunciar a qui acaba d’abandonar les nostres entranyes. Com és possible que es defense una idea tan aterradora? Com pot creure, Casado, que algú renunciaria als fills? Ni per tot l’or del món! Ni per un miserable permís de residència! Ni tan sols per un grapat de màsters de veritat! O no?

Enteneu ara per què necessite totes les paraules per repetir fins a l’extenuació que ens volem vives i lliures, que no pararem? Enteneu per què el 8 de març no s’acaba mai? Perquè juntes, ho podem tot.

Tantes com n'hem sigut

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 2 DE MARÇ DE 2019

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Paraules d’un altre temps que ressonen fresques en l’aire del nou mil·lenni. Guerreres de primera línia o damisel·les rebels d’alcova. Lluitadores descarnades de carrers i pancartes. O discretes, de boca a oïda.

Tantes com n’hem sigut, i que dolorós que se’ns fa el silenci que prové de les planures de la història. Els segles han vist passar moltes dones de pensament just que han quedat expulsades de la memòria del temps. Humiliades davall del brocat corcat de les imposicions masculines, ens han abillats amb colors deslluïts: gris mediocritat, groc inoperància, negre rendició. Goles femenines lligades a cudols i enfonsades a l’oceà de la desmemòria. Durant existències senceres. Aquelles pioneres de la llibertat van assumir reptes i van bastir somnis de llana gruixuda; es van alçar com ones encrespades contra l’amenaça, i en van sofrir les conseqüències: anul·lades, i bandejades del record.

Però la nostra paciència és similar a la de qui ve d’una travessia llarga i assumeix que l’horitzó és llunyà, sí, però immòbil, i algun dia hi arribarà. Amb esforç, anem restituint la llum sobre el nom de les dones que ens han precedit: pensadores, artistes, polítiques, científiques... A pesar dels intents de cosir-nos l’esperit als sudaris masculins, recuperem allò que els seus intel·lectes van parir en un món que les abominava i les va emmudir.

Tantes com n’hem sigut, i continuem preguntant-nos en quin moment el patriarcat es va erigir com a únic model de societat? Què seria de l’univers si les dones haguérem governat la nostra parcel·la de vida? Des d’èpoques immemorials, hem donat besos i arraps, abraçades i dentades; hem sigut comunes, extraordinàries, miserables i potents; i ens han agredit amb mil estratagemes, però ens mantenim en peu. Hem sobreviscut a la fredor que ha intentat recloure’ns a les cuines on es coïa la desesperança. No som espills clivellats; unint solituds, teixim la corda que ens trau del pou de l’ostracisme.

I ara ens presentem davant del món per dir que convoquem a esgarrar les ombres que han pretés engolir-nos; que no enyorem cap paradís perdut perquè encara l’estem construint; i que el nostre pas és imparable, que les dones que ens marcat el camí no han mort i les que ens asseuran a la taula del futur ja han nascut.

Per cada mà alçada contra nosaltres, mil punys al cel. Per cada boca tapada, clams i riures als llavis. Tantes com n’hem sigut i en som... Endavant.

Sabem on anem.