dilluns, 10 de desembre del 2012

Sospir

Vaig estirar el braç i vaig palpar l’aire del cel. Vaig allargar una mà i trobí l'amor. Vaig moure un peu i un grapat de minúsculs silencis va cascavellejar. Una baldufa de sentiments va giravoltar i va escampar esquitxos de pau al meu voltant. Em vaig recollir damunt del llit i vaig sospirar. Podia continuar dormint: estava en casa.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Dol

La mire als ulls. El seu dolor flueix barrejat en llàgrimes afilades que li arrapen el rostre. Se m’estova el cor en un mar de pena i la realitat esdevé irreal. L’abrace tot bressolant-li el plany infinit, en silenci, muda, perquè no sé com s’eixuga el desesper. Amb els seus cabells negres li pinte núvols de tempesta, i el vermell dels seus llavis aguaita darrere l’horitzó com un sol esperançador. 

Hi ha dies que no són bons. I hores que ja no tornen. I segons que maten la vida.

dissabte, 24 de novembre del 2012

Llum

Per si hui algú no l'ha vist, tinc un trosset de sol guardat en una capseta blava. L'he pescat aquest matí mentre el rei passejava per damunt de la mar. Com que no sóc de mena cruel, a mitjanit l'alliberaré. Si veieu, de sobte, una claror resplendent que il.lumina el vostre paisatge, serà ell. O l'amor que teniu a la vora.

dijous, 22 de novembre del 2012

ACOSTAR-SE AL PRECIPICI

Qui de nosaltres, una vegada complits molts anys, major, pròxim, al nostre torn, a la vellesa, se sent plenament satisfet de la manera com ha viscut o viu la relació amb els seus pares ancians? No tenim, a partir d'una certa edat respectable, una mena d'identificació quasi palpable amb les persones que només viuen ja pendents de les engrunes d'afectivitat dels familiars? Tu, persona activa, indepe
ndent, et trobes un bon dia esperant el bes del fill o de la filla, que ja no arriba amb la mateixa freqüència, enyorant aquells moments interminables de confessions mútues, anhelant recuperar el seu interés quasi exclusiu per tu. I jugues a creure que l'amor és el vostre lligam indestructible. I certament ho és. I jugues a imaginar futurs compartits novament. I certament ho seran.
Tanmateix, de vegades, enmig de la nit dels teus 50, 60 o 70 anys, se t'obri just en el centre del pit un forat ple de solitud, que inunda, ni que siga un segon, una fam d'afecte, de carícies i de paraules tendres tenyida d'una tristesa insuportable. Per això, l'endemà, abans que els teus pares, ancians i invàlids, et reclamen, te'n vas corrent per abraçar-los, per envoltar-los de vida i fer-los saber que no patisquen, que tu, el seu fill, la seua filla, els construiràs amb paciència i amor un port d'afectes ben sòlid on podran amarrar el seu vaixell fràgil abans de l'últim viatge.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Silenci de paraules

Em sobren les paraules. Totes. No en vull ni una. Ja no em serveixen. Ja no em serveixen per cridar justícia, ni per demanar clemència. Em sobren les paraules i elles ho saben. Insisteixen, se m'estavellen contra els llavis, s'espenten en la gola, s'esmunyen sobre la llengua per a quallar a l'exterior. Tanmateix, jo prem els llavis amb força i les engul, una a una. Totes. 
Només un udol de dolor infinit se m'ha instal•lat a la gola i retruny més enllà de l'univers. Només un gemec ensordidor, que m’arranca les entranyes i el cor de pena.
Hui, no em sentireu cap mot que suplique per la vida dels innocents. De moment han mort. Igual que els infants de Palestina.

dilluns, 12 de novembre del 2012

Tinc dos amors.

Tinc dos amors. 

L’un és reposat i granat com les fulles desmaiades de la tardor; l’altre és bramul dels vents i remolí de torrents.
L’un fa germinar en mi llavors de serenitat; l’altre m’arrossega en el seu corrent i m’empeny lluny de les ribes prudents. 
Els dos em tenen engafetada a les seues mirades brunes i als seus cabells de carbó llampant.
No lluiten entre ells pel meu amor. En són els custodis i l’escorten ensems, amunt i avall de les nostres existències.

Tinc dos amors amb els quals, de vegades, toquem campanes de guerra, i bravegem, i lluitem. Tanmateix, en les nostres ressaques de vençuts, reconstruïm a colps d’abraçades i de perdons, els bastiments dels nostres cors ensorrats. 

Tinc dos amors que són el gibrell dels meus plors i que m’han filat records i emblanquinat penes. Pel seu enreixat tendre, ascendeixen els meus infortunis cap al cresol diàfan. 

Tinc dos amors, ja ho he dit, que m’esperen cada dia per tafanejar el futur i riure’s de la fredor de la solitud. Mentrestant, jo, com un delta a la vora de la mar dels seus afectes, m’alimente de les petxines d’estima que la seua marea m’atorga.

Tinc dos amors que són la meua vida. 
I una vida que és dels meus dos amors.
I un filament d’eternitat per a estar amb ells.

dimecres, 7 de novembre del 2012

S'estimen. Molt. Més que molt. Compartixen les seues vides i els seus projectes. Han trobat un pis que han convertit en un oasi de pau. Treballen i, quan tornen a casa, es barallen per contar-se les anècdotes del dia. Van a comprar i preparen el sopar... i el dinar per l'endemà. Aprofiten per posar la rentadora i fer el bany. Reflexionen sobre la seua economia i decidixen la compra de la planxa no
va. Des del sofà, en pijama, veuen una pel·lícula antiga d'aquelles que arranquen llàgrimes impossibles de parar. Reguen les dues plantes del balcó, comproven la porta d'entrada, apaguen els llums. En el gran llit, acaben parlant de tindre fills. Ho faran, de segur; ara, però, volen aprofitar la seua intimitat. Lligen en silenci amb els cossos junts. Es desitgen bona nit, apaguen els llums. Es tornen a dir que s'estimen i que són la raó per la qual desitgen viure, i s'abracen tan com poden. I, així, posseint-se mútuament, s'adormen. Han de descansar perquè demà, ell i ella encetaran un nou futur; demà, ell i ell encetaran un nou futur; demà, ella i ella encetaran un nou futur.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

A LES VIDES PERDUDES


No vos coneixia. No sé com éreu ni per què lluitàveu. Hui, només m'han arribat els vostres noms. I la vostra mort. I tinc el cor escaldat de tant de dolor, i els ulls em bateguen de la ràbia continguda. 

Gose dir que éreu persones honestes, pares de família, germans, fills d’altres persones honestes com vosaltres que van haver de morir i renàixer moltes vegades al llarg d
e la vida.

Vosaltres no heu venut la vida en el mercat d’aquells qui hi renuncien per força, per vergonya o per amor. No. No han estat les ombres d’un pecat allò que vos ha mort: vos anaven a arrancar la vostra llar de les mans. Era la vostra empremta, sòlida i amable, feta a colps de moltes albes gebrades. Però ni el sostre que vos ha aixoplugat del terror de la vida, ni les parets que vos han mantingut units, ni el tros de terra que conservàveu per als fills, han pogut evitar que el verí dels qui governen vos rosegara la vida. I vos han obligat a morir. Vos han exterminat com si fóreu uns corcons. Vos han espentat a pujar a la barca que davalla cap als inferns, aquella que només té lloc per a un navegant.

Desitge que el marbre de les vostres tombes aixafe el cor dels innobles que vos han dut a la vora del precipici. Que no hi haja pau per als seus turments, ni perdó per a les seues paraules.

Mentrestant, si ens ho permeteu, tindrem cura dels vostres records. D’aquells que ens parlen de vosaltres com d’uns bons homes, uns bons veïns, uns ciutadans d’anar per casa. Per la vostra casa.

divendres, 26 d’octubre del 2012

L'IMBÈCIL

Això és la història d’un imbècil. Perdoneu, d’entrada, l’expressió, però sóc del parer que les coses són el que són independentment que l’ésser humà hi deixe caure una capa de vernís moral o les maquille amb tones d’eufemismes. Bé, doncs, el que deia. Açò és la història real d’un imbècil. No ve al cas informar-vos de la seua nacionalitat, ni del color polític del seu cervell, ni tan sols de la tonalitat de la seua pell. El que compta, ara i ací, és que és un autèntic i implacable imbècil. Podríem canviar-li l’etiqueta i anomenar-lo cretí, pallasso, o cuc ronyós. Tant se val; el resultat sempre serà el mateix. Aquest energumen és un personatge que s’ha fabricat una enorme cova de pedra que du sempre al damunt perquè, allà on vaja, el seu credo tinga eco, i pensa que diu veritats absolutes que han de modificar el pensament i l’actitud vital dels descreguts. Pobre infeliç! 
I parla dels traumàtics embarassos per violació, i diu que Déu els vol fins al final; parla d’avortaments, i afirma que les dones s’hi negarien si contemplaren una ecografia; parla d’una diputada del partit contrari, i s’excita pensant en veu alta què li faria per callar-li la boca; parla d’amor i comprensió i, embolicat en faldons negres, abusa de menors; parla de pàtria i llibertat, però només es refereix a la seua; parla de sacrifici i solidaritat, i cobra d’un treball que no fa; parla de justícia, i ataca el poble amb armes; parla de futur, i continua assegut en un tron de cartó pedra; parla d’un únic amor cuirassat, i condemna i ajusticia tots els amors que volen lliures.
Aquest imbècil és alhora rei, ministre, president, enamorat, pare, amant, fidel, religiós, infidel, traïdor, lladre, absol pecats, parla per nosaltres, regeix vides, controla exèrcits, vagareja per la vida buscant banquets on restaurar la seua gana de poder desmesurada. 
I mentrestant, els que no som estúpids, contemplem, esporuguits i atordits, la representació que l’imbècil ens ofereix, una vegada i una altra, mentre des la butxaca del seu uniforme, aguaita, captiva, la clau de les nostres existències que un dia, innocentment, li vam lliurar.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Res més.

Papallona. Pa-pa-llo-na. I al cor li creixen unes aletes minúscules que l'eleven i el transporten. Vermell: esclat de magranes en la boca. Xiuxiuejar: es confessa el vent. Mandonguilla: boleta de riures saltarins. Llesca: carrer acabat d'arruixar. 
Aquesta és la meua llengua. Cada paraula és un corrent d'aigua on s'hi mullen, barrejats, tots els sentiments: el toll menudet que conserva una bella g
rafia que ja no és; el torrent que afaiçona formes noves; la mar que arrecera antics mots perlats... Vinc d'una llengua d'aigua i de terra, alhora mullada i seca, alhora viatgera i arrelada. I ella és la que m'atrapa i em gira de l'inrevés, la que m'exposa al món, la que ha esdevingut el cordó umbilical que m'unix, indefugiblement, amb tot allò que vull ser i que vull que siga. I em sent immensament rica per posseir-la. No em cal res més per ser. Ni per estar.
No em cal res més, ministre Wert.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

TE QUIERO, JOSÉ IGNACIO WERT

Queridísimo José Ignacio, quiero confesarte algo: te quiero. Como lo oyes. Perdona mi franqueza, querido, pero no puedo esconderlo por más tiempo. Supe de ti por primera vez cuando te descubrí, hace tiempo, a través de la radio. De inmediato me enamoró tu voz portentosa, tus argumentos feroces y tu mano izquierda (con perdón). Pero fue cuando te me apareciste, aquel
 día, al lado del presidente, convertido ya en ministro de educación, cuando mi corazón se rindió ante tu rostro varonil y tu sonrisa sarcásticalojusto. Que presencia, ¡por los clavos de Ikea! Que manera de razonar más zoqueta, de soliviantar las masas diciendo sandeces, de enemistarte con todos con tu verbo agraciado. Sí, soy consciente de que te puedo perder antes de empezar, pero déjame intentarlo. Tengo en contra, dos factores. Uno, que soy una madre de las que llamas izquierdistas radicales y antisistemas, de las que el próximo jueves convocan los paros estudiantiles. Dos: que, además, cágate Ignacio, soy valenciana; quiero decir, que mi lengua, lo siento vida mía, no es el castellano. Pero no te preocupes, puedo hacer, si me lo propongo y tú estás a mi lado, como Josemari: en la intimidad podría hablar español. ¿Qué te parece? 

A favor. tengo sólo un argumento: te quiero. Sí, José, te quiero... te quiero señalar con el dedo, para que todos sepan quién es el individuo que salpica la sociedad civil con sus venenos viciados de césar trasnochado. Te quiero... resaltar que sólo eres lo que ha salido de la máquina de las elecciones una vez digeridos los votos. Te quiero... avisar que te estás quedando solito y que hasta el rey de los elefantes va por ahí preguntando por ti. Te quiero... aconsejar que salgas inmediatamente de Narnia y que vuelvas al siglo XXI de las libertades individuales y colectivas. Te quiero... recordar, finalmente, señor ministro y truhán, que, hagas lo que hagas y digas lo que digas, siempre, siempre, siempre, nos tendrás delante para responder a tus ataques a la única ley que acatamos y a la única religión que servimos: nuestra libertad. La de todos y todas.
Para todo eso, y más, te quiero, cachoministro.

divendres, 12 d’octubre del 2012

WERT I ELS INDIS BONS

Por Dios, ministro Wert! Mira que anunciar-ho com qui anuncia l’arribada del Seté de Cavalleria: “Vamos a españolizar los alumnos catalanes! Iahiiiii!”. Açò no pot ser, home de Diosh! Que es creu que se n’ha d’anar amb Colom a conquerir algun continent? Imaginem que divendres, vosté i la seua gentil esposa, celebraran, amb una bíblia a la mà, el dia del Descubrimiento, però 
no calia que entrara fins aquest extrem en la situació, senyor Corregidor, que som civilitzats, home, i se suposa que les invasions i/o submissions hui en dia s’aconseguixen a base de diplomàcies, i no de crits estil Follies Bergères!


Tots sabem, José Ignacio, com va anar la història fa uns segles: els espanyols cultes i magnànims van anar a estirar les cames a l’altra punta de l’Atlàntic i es van trobar, por todos los santos!, uns peluts amb les croquetes a l’aire i coberts de plomes. A contrapèl, els civilitzats, en nom de la decència, van intentar-los cobrir la mandolina i intubar-los l’amor i la generositat, però aquells pillets desagraïts els van escopir en la seua armadura. “Por Diosh!”, es va alarmar algun beat alhora que clavava els budells d’un dels guilopos en pilotes en la seua espasa. “Por Diosh!”, van repetir tots els col·legues que es divertien d’allò més foradant panxes, i cors, i nadons, i ancians. I van anar convencent aquells hyppies, que eren uns degenerats, uns renegats, i també... i també... ah, sí, i també uns separatistes, independentistes i destructors del reino sagrado de su majestad. Però tot això, de bon rotllete, eh?

Quan finalment els perroflautes americans van sintonitzar l’emissora correcta i van entendre que els homes cultes i magnànims tenien la raó i la mala hòstia de la seua banda, van acceptar humilment deixar-se recompondre el cervell pels cirurgians sanejadors que arribaven, plens de pau, del continent europeu, bressol, com tots sabem, dels drets de l’home, de la dona d’algun expresident i dels boys del PP. Ah! Cal recordar que a aquesta festorra també s’havia apuntat la banda dels faldons, que es van posar les botes repartint hòsties. Així com sona. I no exagere ni pruna.

Passen els anys, desfilen guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i un bon dia s’alça el teló. Què s’hi veu? Un continent sencer, bonic com una verge que acaba de parir, convertit en residu: residu d’una bella terra orgullosa dels seus orígens, però segrestada, violada i empeltada d’odi.

Senyor Wert, no pretenga repetir la història d’un genocidi amb nosaltres. No ho permetrem. Estarem vigilants, i no ens sotmetran. I vosté ho sap, Pepe, per això està tan rabiós. Mire, de col·lega a col·lega, li recomane que deixe estar de forfollar somnis eroticobèl·lics a costat d’una nació que li desagrada. Dedique’s a conéixer i entendre els pobles del món, començant pels seus veïns més propers, i després, màxima autoritat educativa, emperador de la saviesa i de la bondat, quan tinga els peus escaldats de ballar les nostres danses populars, la llengua inflamada de cantar en les nostres llengües, i el cul pelat de tantes cadires escalfades escoltant la narració de la nostra història, l’autèntica, aquella que vosté i els seus mamelucs ni saben, ni accepten, aleshores, senyor José Ignacio Wert Ortega, ministre d’una educació sectària, intolerant i xenòfoba, només aleshores tindrà el cor i la boca nets per poder dirigir-se als nostres xiquets i xiquetes.

Mentrestant, mut i a la gàbia.

dijous, 27 de setembre del 2012

M'ho acaben d'anunciar. És una gran alegria que vull compartir amb tots vosaltres. D'ací a unes setmanes, a les llibreries "ANIMALS!". Espere que vos agrade.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Vol

M’acabe de cosir les pàgines d’un llibre a l’esquena. Concretament les d'un Dickens. Digueu-me extravagant, si voleu; no m'importa. Quan has descobert la bellesa, ja no pots viure sense les ales de la fantasia.


dimarts, 18 de setembre del 2012

Primer dia

Primer dia de classe-classe. Amb tot l'alumnat, de tots els colors i de totes les formes, desenes i desenes, passant de curs amb 9 suspeses, atapeïts a l'aula, somrient il·lusionats o afirmant que "me a-burro"; anotant, fins i tot, les comes o "no he "tragut" l'"estuche". Vaja, la llibreta, tampoc."; i jo, repetint 25 vegades les mateixes ordres, descobrint al segon els rebentaclasses, sense especialistes per als casos particulars, sense tecnologia audiovisual, sense diners per a fotocòpies, sense baixes cobertes...


Moral, necessite molta moral; a poalades, a cabassos, a quilos, a tones, a mans plenes, a dojo, a manta... Si algú no me'n proporciona ràpidament, no sé si tindré forces per continuar el curs escolar d'aquesta manera... On es compra la il·lusió?

dijous, 13 de setembre del 2012

Restes

És el que queda de l'adéu. És l'abraçada que no es tornarà a formar. És el silenci sepulcral de les paraules. No conec un exili pitjor. La solitud, senzillament, s'hauria de prohibir.


dimarts, 11 de setembre del 2012

Hui no estaré a Barcelona, ni podré assisitir a la manifestació més gran que s'haja celebrat mai en defensa d'un estat català. No voré onejar els milers i milers d'estelades, ni m'exaltaré amb els seus crits d'independència, ni podré acompanyar els ancians, els joves, els xiquets, els gremis de totes les classes, els partits polítics i els sindicats, les diferents confessions religioses, els intel·lectuals i els emigrants, els de dalt i els de baix, els de més enllà i els de més ací... Tanmateix, des de ma casa, sé que m'arribarà el seu clam de llibertat. Igual que li arribarà a tot Espanya, vulga o no.


Hui no estaré amb vosaltres, germans del nord, però no importa: jo també sóc filla del rei Jaume.

dilluns, 3 de setembre del 2012

Si fóra el cas...

Crec que m'acostumaria, si fóra el cas, a ensenyar la melodia de la meua llengua a tots els forasters de pas. Em podria fer l'ànim, fins i tot, de redibuixar els contorns llustrosos de la nostra mar, netejant-la de mort i d'insults. Crec que, arribat el moment, m'esforçaria per bufar sobre els boscos encesos per esborrar les boires groguenques de l'aire. Vetlaria, n'estic convençuda, per atrapar l'alé d'esperança que s'esmunyiria dels nostres llavis. Si es donara la circumstància, m'emborratxaria amb els salts d'alegria dels nostres ancians, els crits de victòria dels silenciosos i les abraçades sentides dels més prudents. Escoltaria la música que travessaria camps i muntanyes, giravoltaria sobre els llacs, es batria en duel contra el vent dels cingles, per arribar a la plaça conservada intacta en la nostra memòria des de fa segles, a l'hora convinguda, per unir totes les goles i entonar el cant de la llibertat retrobada.


Crec que m'acostumaria, si fóra el cas que tornàrem a nàixer, a veure onejar en el firmament, per damunt de la nostra terra recuperada, quatre barres i un estel.

dijous, 30 d’agost del 2012

Fidelitat moribunda

Ahir vaig tornar de vacances i me'l vaig trobar igual que quan me'n vaig anar: en un racó del món, pràcticament sol, embolcallat en draps bruts i pudents i amb un aspecte malaltís que inquieta. Sembla que tothom el fuig, ara que l'agonia ja és tan evident. No sé què fer: de vegades a mi també m'agradaria oblidar-me del meu país miserable.


dimarts, 14 d’agost del 2012

Digestions públiques

Hem vist de tot: estirades de cabells en pseudoprogrames televisius, el punyet histèric de Ruiz Mateos, el dit de Mou..., però això no. Això sí que no! Un residu humà, un excrement, una caca..., en definitiva, una merda com un cabàs, això no es fa. Mira que amargar-li la partida de tennis a l’expresi Camps. Diuen que quan l’honorable va veure aquell monticle de Nocilla, se li va posar una cara de merda d’oca (amb perdó). I no m’estranya perquè, damunt, el cagalló no duia cap nota, arribava a pèl, un cagallonet anònim, solitari, perdut enmig d’uns vestuaris immensos d’un selectíssim club de tennis d’una ciutat d’efemèrides permanents.


Sembla ser que aquest palau de les raquetes té entre els seus clients molts elements del PP, ben arregladets de butxaca la majoria si tenim en compte que la quota del club de divines costa 24.000 euros anuals. Per tant, tots sospiten que l’ofrena prové d’algun mig home del partit de Francisco que ha volgut recordar-li que després de les seues cagades contínues, ara no és més que un residu punxat amb un pal.

Certament, Camps ha passat per la vida política merdejant. Certament, ha sigut un xurrimandusca beat que ens ha submergit en les aigües pudentes i florides de les clavegueres de la política valenciana. Però, així i tot, cavallers, arrear una castanya de trufa enganxosa, en plena mandíbula, de manera desprevinguda, quan un va impol·lut, vestit de comunió, a la seua cita diària amb les esfèriques, això és una traïció. I a més, altament perillosa. Què passaria si, a partir d’ara, tothom es dedicara a enviar missatges així d’explícits als seus enemics? No correríem el perill de deixar les farmàcies desproveïdes de laxants? I què hauria de fer la policia? Conservar les proves? On? En carpetes?

Estic convençuda que, davant d’atacs com aquest, un es deu penedir de moltes coses i deu desitjar tornar recte amunt i començar de nou; però les coses van com van. La vida, com la digestió, corren indefugiblement en línia recta i de dalt a baix, i sempre acaben, et poses com et poses, fora de tu. Al descobert.

Ja ho va advertir la gran Rita Barberà en plenes Falles a qui pretenia rebentar-li uns petards en tots els morros: “¡Y una mierda!”. Doncs això. Alcadessa dixit: a fer tots i totes una digestió generosa.



Nit d'estiu. A la terrassa d'un bar, uns mascles juguen al truc entre renecs i insults escampats als quatre vents, malgrat l'hora ja avançada. Acompanyats pels glops de conyac i el fum de cigarrets, filosofen sobre algunes jugades de futbol. De sobte, un s'alça la samarreta fins a les aixelles i es refrega, una vegada i una altra, l'enorme panxa, unflada com un meló d'Alger dels bons. Gire el cap per no marejar-me i, de sobte, la meua mirada tropessa amb la pancarta que han penjat fa un parell d'hores: "Bous al carrer: bé d'interés cultural". I pense que aquesta és l'autèntica ànima del poble valencià.


Vomite.

Aquesta nit necessite dir-vos que, malgrat tot i alguns, em sent un ésser humà privilegiat que camina sobre una terra generosa; que allarga la mà i cull pomells d'amistats; que pot contemplar, un dia rere l'altre, el sol funambulista sobre la ratlla de l'horitzó; que riu tant com volen els llavis; que conserva en els baguls de la memòria sospirs de besos i records de vellut, i que navega sovint en la barca, menuda però segura, de fidelitats eternes.


No em tornaré a perdre pels senders fangosos de les rancúnies. No em trobareu més abocada als penya-segats del passat.

Només el goig per l'instant que ara és; només l'anhel de saber que demà tots continuareu amb mi.

Diversos testimonis, que a hores continuen ingressats en un centre hospitalari, alguns en estat de xoc, afirmen que ahir de vesprada, a la ciutat de València, van vore un jove, d'aspecte corrent que, de sobte, esquivant el segureta unflat com una roda de tràiler, entrava, amb aire indiferent i mirada relaxada... en una llibreria!!!


Durant els primers minuts de confusió, alguns clients de la botig...a, plena a petar de professors i altres gremis marginals, atònits davant la irrupció violenta d'aquell monstre, van estar temptats d'arrear-li al perol amb les seues bosses de mà, en una actitud d'autodefensa perfectament entenedora. Tanmateix, una de les caixeres, s'interposà entre la bèstia i els ciutadans permanentment retallats, en un intent de salvaguardar aquell exemplar en via d'extinció. Mentre avisaven les foques de l'ordre públic, la jove dependenta va intentar comunicar-se amb ell. De primera, el xicot, acorralat contra una paret tapissada de bíblies fosfos (última moda al Vaticà) la va mirar amb la mateixa expressió que un bou embolat amb els ulls fregits pel foc contempla el fava descervellat, destrellatat i desneuronitzat que li acaba d'encendre les torxes. La treballadora, però, tement que aquell ésser desconegut i, per tant, de segur, violent, malfaener i deslleial, destrossara la botiga dels seus amos que tan generosament li regalaven els 600 euros mensuals a canvi de la seua activitat laboral les 24 hores al dia, la treballadora, dic, intentà, més xula que un rei caçador furtiu o un president rescatat dincògnit, comunicar-se amb l'animalet. Després d'uns quants intents en què l'adolescent lector no va reaccionar davant dels "guai" "mola, nano?" o "stàs fumat?", llançats a crit pelat des de la distància, finalment va ser una antiga professora (ara, prof, per les retallades) qui, amb el pensament posat en les paraules del gran pensador del segle XXI, Cotino, va arremblar l'ecografia d'una embarassada que es trobava al local i, alçant-la per damunt del seu cap, començà a avançar, sola davant del terrible perill, (com sempre havia treballat, tot s'ha de dir) cap a la mort i cridant no eres un montre eres un ésser humà. El jove, pàl.lid davant d'aquell descobriment, es va rendir i va caure agenollat en braços de la prof que, immediatament embolcallada pels aplaudiments, abraçades, besos, pessics i porrades dels assistents i de les foques de l'ordre públic, va afirmar, plorant democió, que sempre havia sabut que hi havia hagut joves que llegien d'amagat però que mai de la vida es pensava que se'n trobaria un de cara, com acabava d'ocórrer.

Quant a l'especimen de lector, els agents se l'emportaren d'immediat i el van restituir al centre d'internament de jocs electrònics d'on havia escapat.

dimecres, 1 d’agost del 2012

Si les circumstàncies anteriors al meu naixement hagueren sigut unes altres, jo, a hores d'ara, podria ser australiana o tindre la pell negra o competir en les olimpíades o ser amant de les plantes o figurant de cinema o odiar la gelatina o treballar de perruquera o no tindre el graduat o exercir de presidenta... Però les coses van anar com van anar, i el dia que els meus pares es van conéixer, ja estava escrit en el cel que seria valenciana, d'esquerra, universitària, que mataria per un entrepà de truita i que fugiria dels escarabats.


I quan me mire a l'espill, em rebota un cúmul miraculós de partícules d'atzar.

dimarts, 17 de juliol del 2012

Va voler llançar els seus dits de cotó per enfonsar-los en les cabelleres vivaces de les herbes. Va buscar les branques dels arbres per sacsejar-les i fer-ne caure perles de pluja. Com un orfebre meticulós, va disposar sobre el cel els noms de totes les joies que havia conegut. De sobte, però, va udolar. El seu crit va ressonar com un plany universal que es va esmunyir sobre les roques cendroses de les muntanyes.


Quan va comprendre que el seu món havia mort, el vent va embogir.

diumenge, 15 de juliol del 2012

Matinada. El dia espenta l'obscuritat. Els ocells esgarren el silenci. El vent mou la cortina. La llum m'incendia els ulls. Tot canvia. Res no queda enganxat eternament al perxer del temps. L'esperança viu.


dilluns, 9 de juliol del 2012


Són les 11 de la nit i ja vos dic que hui no dormiré: estic terriblement preocupada. Ahir vaig sentir en diverses ocasions un malestar a l'alçada de l'estómac que anà pujant, a mesura que passaven les hores, al pit, a la gola i, finalment als ulls. Al principi vaig pensar que es tractava d'un empatx de clòtxines i caragols amb salsa que acompanyaven la paellota que els amics i jo ens havíem engoli...t. Tanmateix, quan la migdiada i la digestió van passar, aquesta mena de dolor fosc va continuar prement-me les costelles sense mirament. Vaig fer els meus exercicis de rexalament, vaig respirar profundament l'olor dels pins no cremats i em vaig forçar a badallar unes vint vegades. Res de res. Com més s'acostava la nit més dolor sentia repartint-se pel pit. Malgrat el pànic que ja marcava cada un dels meus moviments, em vaig esforçar per repassar, un a un, els conflictes que m'ocupen habitualment la vida, però no en vaig detectar cap que explicara aquesta sensació terrible que m'oprimia el cor. I va ser quan ja tenia un peu dins del cotxe per eixir volant en direcció a l'hospital, quan, tot d'una, el vaig veure: el meu quadern de professora, on recollia tota mena d'anotacions sobre les meues classes. Vaig entendre a l'instant que allò que m'impedia respirar, allò que enfosquia sense remissió les meues vacances tan immerescudes era la certesa de saber que encara faltaven molts dies, moltes setmanes, fins i tot, mesos, per tornar a veure els meus estimats, adorats i venerats alumnes. Vaig saber que, senzillament, m'estava morint d'enyor.

Són les 11 de la nit. Agonitze de tristesa, i el record dels meus estudiants tan i tan evocats em perseguix.

El psiquiatra està de camí.

dissabte, 7 de juliol del 2012

El govern acaba de decretar retallades molt severes en l'amor a partir d'aquesta mateixa nit. D'ací a unes hores,


Article 1. Els pares tindran dret a 3 abraçades mensuals als fills. En el cas (impossible, siguem realistes) que un xiquet o adolescent reclame insistentment més mostres d'afectes, caldrà negociar-ne el préstec en el Banc dels Afectes amb seu a Berlín.

Article 2. Les parelles s'absti...ndran de malbaratar llengua i saliva en els seus intercanvis bucals i es limitaran a picotejadetes seques i rítmiques. Cal ser previsors i conservar per a futures necessitats tot el catàleg de mossegades, "xupetons" i pessics.

Article 14. Si les circumstàncies ho permeteren, l'autoritat nacional recomana que cada comunitat de veïns mancomune els besos, "refregons" i tota mena d'alegries corporals per tal de crear una caixa de resistència.

Article 28. Les manifestacions d'estima i adoració per un mestre, un professor d'institut o un professional del sistema sanitari públic quedaran completament al marge de la llei. Si la necessitat d'expressar-los el nostre amor es fera insuportable es recomana agarrar-se els sous i comparar-los amb els dels ensenyants i metges de la res pública: els seus estan extremadament unflats.

Article 37. Les efusions pròpies de natalicis, premis de loteria, aprovats pelats en mates, soterrars de sogres, etc. hauran d'aprofitar les restes de festes postisses anteriors (nit de cap d'any, nadal, sant joan...) i reciclar abraçades i colzades còmplices.

Article 114. També s'ordena que quan passe una figura de sant, verge o alcaldessa popular, el ciutadà gaste amb trellat les paraules fervoroses. Es recorda que un "Redéu!!!" ben col.locat és més que suficient per mostrar el sentiment que t'inflama el cor o qualsevol altra viscera.

Article 2456. L'autoritat anuncia finalment que, donat el sacrifici que el país ha d'assumir, seria més que patriòtic implantar l'activitat de voyeurisme en cada finestra, forrellat o cortinatge. Així milions de ciutadans podrien estalviar en manifestacions amoroses i la despesa en amor es concentraria en ben pocs. El president, com a cap de la nachió i Gran guia eshpiritual, serà el primer a sacrificar-se nit i dia. Tot per la pàtria, la prima, i la pruna i la lluna vestida de dol...

Madriz de mish amores, 7 de juliol del 2012.

divendres, 6 de juliol del 2012

Podrien condemnar-me pel que estic a punt de confessar, però no m'importa. Sabia que tard o d’hora ho hauria de fer, i hui, finalment, ha arribat el moment. El fatídic i ara ja irreversible moment: he mort el meu company de pis.


No, no, no vull consol, ni engrunes de pietat, ni perdó instantani basat en la confiança cega que molts teniu en mi. Estalvieu-me la vergonya d'haver-vos d'explicar les c...ircumstàncies que m’han dut a la certesa que, esborrant un fragment de vida del mapa, recuperaria la felicitat perduda. No ha estat una decisió d’última hora. Els meus pensaments han estat captius, des de fa setmanes, de l’operació que havia d’alliberar-me i alhora condemnar-me.

Aquesta davallada als inferns, però, la faré sola. M’ho meresc. Hui he llevat la vida a un ésser viu i no me’n penedisc: no suporte els escarabats.

dimarts, 3 de juliol del 2012

Són les sis de la matinada: ulls oberts, cor esgarrat. Repasse una vegada i una altra les imatges en roig de les últimes hores i no puc deixar de pensar que fa temps que som un poble maleït, vençut, humiliat, que camina cec, dirigit per llàtzers de terres forànies que ens volen muts. Aquests gossos que duen segles assenyalant-nos el camí a seguir són els mateixos que ens han volgut fet creure que el nostre naixement fou una aberració de la Natura i que el nostre viatge només arribarà a bon terme si renunciem a tot allò que vam veure, sentir i patir abans que ells arribaren. Saben que la nostra obediència cega és la seua supervivència i es preocupen bé d'alimentar els nostres instints més bàsics per mantindre'ns ocupats les mans i els cors, no fóra cosa que descobrírem un bon dia, en una clariana de lucidesa enmig del nostre bosc de foscor centenària, que som gegants que procedim d'una estirp de cavallers i de senyors de cases reials, i que la nostra testa, orgullosa, està guarnida per una corona groga i vermella.


Mentrestant, però, ells continuen buidant-nos de vida.

Hui s'han endut l'esperança.

Al meu xicotet país de mar i muntanyes, els gossos de foc han devorat el verd.

diumenge, 1 de juliol del 2012

Sóc un país de cendra amb el cor encés d' odi.

dijous, 28 de juny del 2012

En la meua fantasia de dona intel·ligentíssima, cultíssima, llegidíssima, admiradíssima i, per què no, bellíssima i riquíssima, em veig sempre rodejada per múltiples rams de flors de tots els colors i olors. En la meua realitat de dona treballadoríssima, hipotecadíssima, estressadíssima, rebentadíssima i, per què no, indignadíssima però rebeldíssima, no veig ni la tija d'un cocoter. Pena de vida, redéu!


dimecres, 27 de juny del 2012

Hui, dia de sentiments a flor de pell. Per diversos motius. Amb diverses persones. En llocs diferents.


És curiós com al final del recorregut, de vegades dolorós, de vegades amé, al remat, a l'últim revolt, en l'últim adéu, tot allò superflu pel qual una vegada t'hi vas jugar la vida, l'honor i la paraula, desapareix d'immediat, engolit per la nostàlgia que ja aguaita els ullals esmolats, i el que roman, senzillament, lúcidament, inequívocament, són les persones. Ni més ni menys. Les persones. És a dir els amics.

dimarts, 26 de juny del 2012

I quan creus que ja queda poc de marge per la cultura i l'educació, apareixen aquests adolescents meravellosos, estudiants de quart d'ESO, i es graduen, rodejats de familiars i professorat orgullosos, i tot són abraçades i fotografies i brindis en record dels dies d'estudi aïllat, de les classes a primera hora d'un fosc matí d'hivern, dels fracassos injustos, de les complicitats al pati, dels riures sufocats, dels debats, dels descobriments, dels plors compartits... I enmig de la festa els observes i, malgrat el maquillatge, la roba i els gestos excessius, els reconeixes, un a un, tal i com els has vist al llarg d'aquests quatre anys: seriosos, divertits, tímids, lluitadors, pesats, nerviosos, flegmàtics, irresponsables, solidaris,... però, per damunt de tot, cada un i cada una a la seua manera, somiadors.


Que el saber vos descobrisca camins nous i que els vostres cors nobles vos conduïsquen a bon port. Ara comença de veritat el viatge.

diumenge, 24 de juny del 2012

Pacient d'uns 25 anys, modern, parlant amb senyora fisioterapeuta, de la comarca i dels pobles, de coneguts que tenen en comú, de malnoms, de parts del cos fracturades i de remeis i exercicis per redreçar-les, d'aparells que poden ajudar-hi, de dies i hores per concretar cites, de tipus de vestimenta que ve bé dur a rehabilitació... i tot en valencià, correcte, carregat de localismes tendres, de frases fetes centenàries, de fonemes únics i irrepetibles, entonat com un cant inconscient a la pàtria... Se m'ha eriçat la pell del cos i del cor.


I he pensat:"D'on redimonis han tret els fills i néts de Felip V que som valencianonanos?"

dilluns, 23 d’abril del 2012

Feliç Sant Jordi

"...el món està atapeït de cretins que tenen una gran cultura...També passa el contrari, gent que no té cultura o molt poca, sap anar per la vida i es fa valer i estimar gràcies a la seva intel.ligència. Però quan totes dues van juntes, Germinal, quan la cultura i la intel.ligència s'amistancen, la persona que té aquest do fa de la seva cultura un jardí prodigiós pel qual passeja, observant-la, i mentre en gaudeix, amb la seva intel.ligència... treu conclusions que li permeten prendre una decisió o una altra, i així replantar el jardí que no para de florir." (Memòria d'uns ulls pintats, Lluís Llach)
Feliç sant Jordi. Malgrat tot, continuarem cultivant arbres del saber i parterres de mots tendres.

diumenge, 15 d’abril del 2012

El rei Dumborbó

No heu entés res. Res de res. De veritat vos heu pensat que un autèntic rei es pot partir el cul així com si res? Que no sabeu que aquesta gent està vigilada i protegida cada segon del dia i de la nit? Mireu, en realitat es tracta d'un teatret que ha hagut de fer el sobirà. Per què? em preguntareu. Fàcil: per cobrir l'escàndol de Marichalao i su Froilan, el qual es va clavar una bala entre els dit...s del peu per ordre de sa tia Cris per tapar el temeta de l'Urdanga, que, al seu torn, va haver de fer el muntatge de Noos per despistar les revelacions sobre el paper del rei en el colp d'estat, el qual s'ha prestat a operar-se unes quinze vegades per distraure l'atenció de la plebs sobre la malaltia de la Leti, la qual, amb els seus looks i retocs estètics pretén marejar la perdiu perquè les masses nacionalistes i desagraïdes de les colònies perifèriques no s'encarnissen sobre el seu Flipe, el qual tem que, a aquest pas, la corona acabe en mans d'Helenita, la qual no deixa de preguntar-se per què dimonis sa mare no obri la boca, la qual, preocupada per les incidències hospitalàries del seu clan, ha eixit volant cap a Grècia, autèntic cementeri d'elefants, un dels quals va avisar els seus germans africans, els quals van preparar l'escenari perquè el rei es partira la crisma el dia i l'hora acordat: 14 d'abril.
Veieu com les coses no vénen mai perquè sí?

divendres, 6 d’abril del 2012

Sobre la taula hem deixat oberts cinc llibres de poesies: tres de l'Estellés, de mots durs i feridors, per si l'enemic es posa pesat, i un parell de Martí i Pol, cas d'haver de lluitar contra cors més tendres. Davant, una capsa plena de llapis, pinzells i un pot immens on hem atrapat els colors de l'Arc de Sant Martí per si necessitem fer parlar les parets de les ciutats. També hem arreplegat totes les veus escampades pels nostres pobles i les hem reunides en un sol clam. Tenim presents les memòries dels avantpassats que hi volen dir la seua, i les biografies i les obres dels literats que han forjat les pàgines de la nostra literatura. A més, sense preveure-ho, han comparegut els maulets, embolicats en la nostra senyera, i s'han assegut davall de les oliveres centenàries que vigilen el pas del temps. Tenim convocats els vents de Mallorca, les neus dels Pirineus i els trons del Montgó. Han anunciat la seua presència els antics reis de la nostra Confederació, eterns senyors d'aquestes terres; els vells republicans d'aquesta València resistent, i els pescadors de l'Albufera que ens prestaran les seues xarxes de plata. De la mateixa manera, confluiran al nostre voltant les veus càlides d'estima de Raimon i d'Ovidi.
Formem un exèrcit valent forjat en la humiliació de les batalles perdudes i de les terres expoliades i socarrades. I, tanmateix, en aquesta esplanada del Puig regna un silenci sever i alhora esperançat. Ens mirem. Unflem el pit ostentosament i tots a una comencem a marxar, a clamar la nostra identitat, a recordar noms perduts, a escriure i a cantar ben alt en la nostra llengua quasi extingida. I així procurem tornar a la vida els nostres orígens i aquells que els van apadrinar.
Allà baix, l'enemic, com un fardatxo rabiós, manté en alt la nostra sentència a mort.
Comença la resistència. Comença l'última batalla contra l'oblit.

dimecres, 4 d’abril del 2012

Dret com només ho sap fer un digne capità de navili, les cames robustes fortament plantades sobre la fusta humida, el viril tors de marbre, la mirada perforant l'horitzó, i les mans, apèndixs musculosos d'uns braços tallats en la mateixa escuma de la mar, així navega Ell, l’home que ens va regnar, el nostre ninot indultat d’enguany. Per l'Albufera. En una barqueta de pescador. Vestit com una verge a punt de pecar.

Però, a ell, el Gran Timoner occidental, últim guerrer d'una estirp de combatents orgullosos que van acceptar tots els sacrificis pel seu poble, a ell no li importa que els oceans braus on ha hagut de lluitar no fa ni quatre dies ara hagen esdevingut un llac mans, ni que les armes verinoses i rebuscades que va usar per desfer-se dels enemics s’hagen reduït a una simple perxa. No, no l’espanta la caiguda. Ell ha sigut un tauró de les mars braves, una balena assassina criada entre tempestes, un autèntic monstre aquàtic que ha sabut nadar entre totes les aigües. I ho enyora, és clar que sí, ho enyora tant que el cor se li encén de desig i el cap se li inflama de propòsits.

Tanmateix, el nostre Simbad voga amb la perxa pessigadeta entre els dits, camisa blanca com una vela, rostre bru de mariner treballat pel vent i el sol, somriure confiat als llavis. Està convençut que tard o d’hora tornarà a ocupar el tron de Neptú en terra. Només cal clavar ben fonda la perxa, arrossegar i avançar. I repetir el gest tantes vegades com calga. Clavar-la on pugues, sense miraments, i moure’s, clavar-la profundament i moure’s. Tornarà a construir el seu imperi, ho creu fermament, encara que la majoria dels seus antics aliats ja han escampat el poll i han buscat altres protectors; encara que tothom fa com si no recordara ni el seu nom, ni el seu rostre de dàtil, dur com la panxa de la nau que evita que s’enfonse en les fangoses aigües valencianes.

Xapotejant entre joncs i canyes, les llises, els ànecs i les garses, contemplen bocabadats aquella estranya criatura desballestada que solca el seu llac i pensen, ben endins seu, que encara que vestisca de blanc com un cigne o s’esforce per esmolar-se el bec i semblar dolç com un capvespre, aquella anguila que viatja a la deriva no deixarà mai de ser l’animaló viscós i esmunyedís que, tanmateix, tard o d’hora, acabarà entre les xarxes dels humils pescadors de veritats.

.

dimecres, 28 de març del 2012

Faig vaga.
Per poder respirar a ple pulmó i no intoxicar-me més amb el verí dels vostres despropòsits.
Per alçar els ulls al cel i veure volar les fantasies i les esperances.
Per agafar de la mà el present i acompanyar-lo al futur.
Per fer brillar somriures als adolescents.
Per pintar de verd les mirades dels ancians que han travessat la vida amb esguards foscos.
Per obrir un pot de riures i vessar-lo sobre les ferides de la vida.
Per invitar el meu paisatge ha tornar a vestir-se de festa.
Per parlar amb els meus avantpassats i escoltar la seua respiració pausada.
Per poder escriure als núvols els noms d'aquells que van morir per la terra.
Per tornar a besar, a acaronar, a abraçar tots els cossos que el meu cos desitge.
Per obrir les fronteres de l'ànima.
Per tornar a creure que som únics.
Per tornar a creure en mi.
Per creure en mi.
Per mi.

dimecres, 14 de març del 2012

Hui he vist un ancià assegut en un banc. Lentament, menjava un tros d'entrepà sense llevar l'ull de les quatre bosses que l'envoltaven. No sé què m'ha impressionat més, si la seua solitud aclaparadora enmig de tanta gent que anava i venia sense vore'l o la mirada que m'ha llançat. Hauria jurat que ens coneixíem. Deu ser que sóc vella amiga de les vides perdudes.

dissabte, 10 de març del 2012

Estimadíssim enemic...

No he sigut mai persona de conflictes; he preferit el pacte i, fins i tot, la retirada prudent, a la guerra declarada. He fugit de les aglomeracions, dels moviments sobtats i dels personatges violents. He sigut l’antítesi de la princesa guerrera, de la ninja cruel o de la pirata intrèpida i sempre m’he considerat la menys indicada per dur endavant una guerra, ni que fóra dialèctica.

Tanmateix, aquesta descripció del meu caràcter, diguem-ne, apocat, acaba de passar a la història. I tot, gràcies a les declaracions d’un individu fosc com el seu cognom que, a més, resulta ser cap superior de la policia valenciana.

L’altre dia, el tal Antonio Moreno, va qualificar els estudiants mobilitzats d”enemics”. Enemics! Quan el vaig sentir, el cor se’m va parar. Si l’”enemic” era l’adolescent que estudiava i que reclamava en el carrer el dret a formar-se, a progressar, a ser lliure,... Per totes les gaites de Fraga! JO tenia l’enemic a casa! JO convivia amb ell, nit i dia! De sobte, Joana d’Arc, la nació sioux i tot l’exèrcit de Napoleó junts, em van semblar una partida de Sims en comparació amb la meua valentia! En un tancar i obrir d’ulls vaig fer una anàlisi del perill que em tenallava ja la gola.

Des de fa uns vint anys tinc l’enemic a casa que em vigila sense descans i coneix a la perfecció els meus punts dèbils, les meues frustracions i els meus fracassos; que sap on guarde les llibretes del banc, les joies i el xocolate amb ametlles; que coneix els meus horaris, la meua edat autèntica i la quantitat exacta de les meues cremes; que entra a casa de matinada, ix del llit a l’hora de dinar i passeja per la casa descalç; que no veu el desordre, ni la brutícia, ni la nevera buida... A més, aquest enemic que tinc hostatjat de franc des de fa dècades, és tan cabut i tan insolidari i tan perillós, que és capaç d’estar dues nits desvetllat per engolir-se un llibre que l’ha enganxat; viatjar quilòmetres per consolar un amic; regirar biblioteques per trobar l’article que li han recomanat; socarrar línies telefòniques debatent sobre la vida; tancar-se amb altres enemics per elaborar estatuts de sindicats, regles d’or de convivència o esmenes a projecte universals; sofrir violència i insults en nom d’uns ideals; deixar-se la vida en la defensa d’una pel•lícula o d’una lectura; donar suport a totes les idees que algun dia, n’està convençut, canviaran per fi el món; omplir-me de tendresa quan percep que vaig a la deriva. Aquest enemic íntim que m’ha furtat les hores de son, que m’ha segrestat la llibertat des que va nàixer i que em reclama fins a l’últim alé és el mateix enemic que he abraçat per protegir-lo, que he vetlat quan els dimonis del món l’han despertat, que he acaronat per alleugerir el dolor de les espines de la vida. És el mateix enemic que des de fa vint anys m’assetja a cada segon i li n’estic agraïda, em violenta amb la seua espontaneïtat i me’n meravelle; m’ataca amb els seus somnis impossibles i em fa volar d’il•lusió.
No vull, senyor Moreno, que el toque. No vull que el perseguisca, ni que l’agredisca, ni que li marque la joventut igual que els seus avantpassats en l’ofici van marcar la vida als de la meua generació.

L’enemic que vosté més ha de témer no és l’adolescent que camina davant de tots construint camins i refent ponts. L’enemic més temut, senyor Moreno, és aquell que té la mirada del conformista, el rostre gris de la claudicació i la boca podrida del silenci.

En la casa on el meu enemic i jo convivim en pau, l’enemic, senyor Moreno, és vosté.

dissabte, 25 de febrer del 2012

I demà tornarem a traure les cadires als carrers, i hi seure'm tots junts per enraonar de la vida i compartir-ne les penes i les alegries; per confessar-nos els dubtes i calmar les pors; per invocar els avantpassats i invitar-los a fer-nos companyia. I quan la nit embrute els carrers de foscor, ens ajudarem els uns als altres a alçar-nos i ens posarem a recer fins que torne a nàixer un nou dia.

dijous, 23 de febrer del 2012

Carta oberta a un votant del PP

Benvolgut votant del PP, has vist la que has armat? Has vist les imatges terrorífiques de xiquets i xiquetes nostres, valencians de la terreta, com t’agrada cantar a ple pulmó, agredits, emmanillats i empresonats, com autèntics delinqüents juvenils? Que no hi tens res a veure? Fals. Rotundament fals. La culpa de tot el que està passant és teua. És teua, votant del PP.

Tu vas decidir, el 22 de maig del 2011, que els polítics marcats per la corrupció, el xantatge, la insolidaritat i la prepotència agafaren la direcció de la nostra societat i ens sotmeteren a la seua voluntat. Sabies que havien violat totes les lleis escrites i morals, tots els pactes de cavallers que sostenen una col•lectivitat digna i tolerant? No? És possible, perquè el teu problema principal, votant del PP, no és que sigues un col•laborador de la ruïna moral de la nostra societat, sinó que eres un autèntic, deplorable i compulsiu analfabet polític. No et preocupes de descobrir la veritat amagada entre línies o darrere de somriures falsos o entre pupil•les dilatades. No. Només t’alimentes del que la pantalla de televisió et vomita al damunt, retalls de realitat retocada que enguls amb desinterés. I et deixes anar. Creu-t’ho, votant del PP, la informació plou sobre les societats lliures. Algunes se n’amaren i el seu intel•lecte s’unfla de llibertat i de respecte; d’altres, però, se’n posen a recer en les catacumbes més fosques i esdevenen grups humans cecs que moriran desorientats. A tu, la humitat a penes et mulla el cervell desert d’idees i, per tant, d’iniciatives. Tu, votant del PP, ens has dut al món lil•liputenc de la mediocritat.

Algunes veus t’han fet dir el que volien; alguns ulls t’han fet veure el que t’han projectat; alguns braços t’han portat on els seus ja t’esperaven. I tot per a què? Perquè tu el faces el treball brut; perquè sigues la sabata que camina, el genoll que es doblega, la mà que treballa, el cor que renuncia, la boca que calla... Però no el cap, votant del PP. Tu no penses i, per tant, no entens. I t’avorrixes. I abandones la teua parcel•la de decisió en mans dels vencedors que ja et saben sotmés per sempre.

Ah, si t’hagueren empapussat, des de menut, amb molles de veritats universals, amb gots a vessar d’ideals, amb safates farcides de reflexions i de crítiques generoses... No hauries arribat a desertar del pensament. Hauries aportat la teua versió de la vida al debat que s’instal•lava en la nostra societat. I t’hauríem escoltat, hauríem errat junts, hauríem aprés tots i, en acabant, hauríem decidit en quina direcció continuàvem construint el nostre futur.

Que si podries rectificar? Home, per culpa teua ens esperen uns anys de penitència, cert, però és clar que encara estàs a temps. A temps de saber el perquè. A temps de reflexionar el com. A temps de decidir el quan. Només et cal, votant del PP, localitzar entre el verí que t’han inoculat durant tants anys el teu pensament més diàfan i allunyar-lo de l’eixam on habita la ignorància i la deshonra. Després, busca el territori de les veritats. Nosaltres t’hi esperem.

dijous, 16 de febrer del 2012

Em declare culpable.

Culpable d'estimar la vida en llibertat. Culpable de voler ensenyar a volar. Culpable d’inculcar riures en els menuts, dignitat en els adolescents, fermesa de criteri en els majors.
M’autoinculpe d’haver subministrat les eines per construir un món millor; d’haver ensenyat a col•locar bombes d’alegria en els cors, disparat bales de judicis respectuosos entre cella i cella, obert escletxes en les ments d’acer.
Culpable d’incitar a la revolta dels qui escolten amb atenció, dels qui lligen, dels qui reflexionen, dels qui canvien de parer però no de jaqueta, dels qui encara se sorprenen de la vida.
Em declare culpable de clamar als quatre vents que el meu cos és meu; el meu sexe és meu i que els meus afectes tenen permís per visitar tots els temples de l’amor.
M’acuse de fomentar el combat respectuós contra les religions que violen l’esperit i les ideologies que castren la individualitat.
Responsable i única culpable del mal causat als corbs que han usurpat la meua terra verge, a les mans intencionades que l’han incendiat, als ullals sagnants que l’han esgarrada.
Culpable de ser la veu antiga i rocallosa de la humanitat que repetix l’eco de les batalles guanyades a la ignorància dels governants, a la prepotència dels qui es creuen història, a la violència dels covards.
Hui sóc culpable de la teua vergonya.
Culpable de la teua deshonra.
Culpable de la teua condemna.

dissabte, 11 de febrer del 2012

Temor

Cada cèl•lula del nostre cos pertany als avantpassats.
Som el resultat d’existències que ens han precedit i que han maldat per dominar els senders feréstecs de la humanitat per nosaltres.
Som una continuïtat, un tot; però també som una marca irrepetible en el camí del temps, uns grans de vida única en l’univers de la mort.
Som l’arca on dormen les llegendes i les tradicions que han reptat fins a les nostres oïdes des del silenci del passat.
Som el bagul dels mots gastats que romanen protegits en el fons de les nostres goles.
Som la botella de vidre que conté les ones mil•lenàries que l’arena ha xuclat.
Som la bossa de seda que resguarda en la foscor les llavors que ens han alimentat.
Som la capsa multicolor dels riures i de les victòries.
Som el taüt del dolor que no hem pogut soterrar.
Som l’esperança d’aquells que moriren desesperançats.

I jo, del futur, el que més m’esglaia, és oblidar d’on vinc.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Estimat Ovidi...

Estimat Ovidi,
Ja sé que ens vas deixar la teua casa perquè en tinguérem cura mentre tu feies vacances, però, mira, Ovidi, les coses han anat malament per ací, molt malament, i t’he de dir que aquella terra fecunda d’horta, de cims emboirats i d’ones ha esdevingut un desert que arrecera les pitjors bèsties que mare ha parit. Aquells corcons que tant t’enutjaven, ja han posseït la casa sencera. Hi van entrar tots: cucs, sangoneres, fardatxos, paràsits que han ocupat les parets de la teua llar i, des de dins, la roseguen i l’esmicolen sense descans. Nosaltres fem el que podem, Ovidi: hem estacat els murs per mantindre’ls ferms i protegir-nos de l’obscuritat infernal que ens assetja, hem adobat l’hort i hem tornat a plantar oliveres al jardí erm que els llimacs han envaït, però tenim la mort a casa, amic, i no vol anar-se’n.
És cert que no ens falten mans per lluir, desbrossar, rastellar i acolorir la teua llar però l’enemic és poderós, Ovidi, i cada vegada ens és més difícil existir. Així i tot, les nostres veus malden per esgarrar el silenci imposat i llancen a la claror del cel la perversitat i el malefici que cobreix aquest país. Ens han malferit l’esperança, Ovidi, ens han violat el passat i han intoxicat el nostre aire però, ben bé que ho saps, som un poble gentil i pacient. Et promet que algun dia aplacarem els musells nauseabunds de les guineus que ens volen rendits, rebrotaran les arrels de la nostra terra i de la nostra llengua, i un capvespre, nosaltres, els teus amics, els teus hereus, obrirem novament la teua casa polida.
De moment, però, el camí és llarg i fatigós, i el teu cos feble. No tornes, Ovidi. Encara no. Que les algues de la nostra mar continuen bressolant-te, amic meu, poeta i lluitador, i que les ones t’arreceren de les flames de l’oblit. Nosaltres, mentrestant, continuarem fent guàrdia davant la porta del teu record, Ovidi.
Ho repetiré una i mil vegades, si cal: sóc una bona professional, complidora i preocupada pel meu alumnat, estúpidament servicial, devota de les hores extraordinàries no retribuïdes ni agraïdes, especialista en el que calga per cooperar en el que calga, addicta a les reunions de grup, de nivell, d'etapa, de cicle, de família i de barri, i tot, a canvi d'un salari retallat i d'una consideració familiar, política i social majoritàriament nefasta. Tanmateix, aspire a continuar treballant en el que més m'agrada, és a dir, l'ensenyament. Això, sí, en unes condicions dignes, per a mi i per al meu alumnat. He lluitat, lluite i lluitaré per aquests drets elementals que uns energúmens il.letrats, sostinguts per uns ídems, intenten arrebassar-nos. En aquesta situació sense precedents i extraordinàriament greu, estic disposada a usar totes les armes al meu abast per defensar el que queda del nostre patrimoni educatiu abans que la situació siga irreversible. Per això lamente profundament que, damunt de la que ens està caent al damunt, s'utilitze, com a argument per paralitzar algunes de les nostres accions, que la nostra postura "perjudica" la qualitat de l'ensenyament. Perdoneu si hi insistisc: no sóc jo qui perjudica, no sóc jo qui atempta contra la cosa pública: és el Partit Popular. No dispersem les nostres forces.

dimecres, 1 de febrer del 2012

La rebaixada fulminant dels salaris l'obligà a recórrer a la solució més dràstica. Ja no podia mantindre la casa on havien nascut els seus fills; l'havia de vendre i buscar un pis més econòmic. Quan va entrar a la immobiliària, va sentir que les llàgrimes li enterbolien la mirada. Tanmateix, van ser les paraules insolents del comercial qui li feren esclatar el plor i la ràbia:
-I què preferix, camps o costa?

dijous, 26 de gener del 2012

Vos diria, aquesta nit, que estic immensament afligida; que, de sobte, he sentit el terror i la ira dels qui van perdre la guerra; que la meua tolerància ha fet fugina; que mastegue la humiliació com si fóra ferro rovellat.
Vos diria, aquesta nit, que vull arrancar les meues arrels d'aquesta terra de bandits; que he perdut la brúixola que em guiava en el mapa de la concòrdia...
I cride, i brame, i rebente l'aire amb colps de puny.
Sé, tanmateix, que demà m'alçaré, i exiliaré el dolor, i convocaré els meus avantpassats i els diré que torne a estar amb ells, per ells i com ells, en primera línia de combat, i obriré la porta i un dia més, m'esperarà, inalterable com fa segles, la voluntat de sobreviure del meu poble.

dilluns, 23 de gener del 2012

Ho he decidit de sobte aquesta vesprada. Anhelava anar-me'n, viatjar, volar lluny d'ací. Ja sé que no era moment d'abandonar les meues obligacions familiars, laborals i socials, però necessitava carregar-me d'energia; tornar a creure que l'impossible és possible; que el món sencer m'espera amb els braços oberts; que la fantasia i la il·lusió sempre guiaran la meua vida; que els amics m'adoren; que encara puc véncer en tots els camps de batalla; que sóc immortal, especial, única...
Aquesta vesprada, he viatjat amb els ulls tancats.
Durant unes hores, he tornat a tindre 20 anys.

diumenge, 22 de gener del 2012

Ja sé que en moltes ocasions, massa, hem demostrat que som un poble de vençuts, de figues molles covards, d'estirajaquetes, de panxacontents en venda, de ramat d'ovelles, disposades a buidar-nos de llet a canvi d'una carícia al llom... Però en la història de cada poble hi ha moments que esdevenen pilars del futur, instants i accions que ens rellancen al camí de la vida. Quan, a més, resulta que el pas endavant el donen no els dirigents sinó els dirigits, només ens queda preguntar-nos si l'existència no seria més digna i més feliç sense totes aquestes panxes i carteres unflades a costa dels nostres sacrificis. Hui, milers de veus han ressonat pels carrers de València. Passe el que passe a partir d'ara, per a tots nosaltres, el silenci ha deixat d'existir.

dilluns, 16 de gener del 2012

No tots els morts són iguals

I un bon dia, tu, ésser viu, busques el teu cor i no el trobes, i t’adones que ja eres ésser cadàver. La mort no sap d’habilitats socials i, fanàtica com és amb el seu treball, segresta vides a l’instant, sense compassió ni mesura. Hermètica, no atén paraules i et separa d’allò que vas ser, sense preocupar-se per farcir d’esperança el buit que has creat. És realment inhumana la mort. Tanmateix, de vegades, la mort és amiga: quan un cos clama per fugir, empaitat per un dolor descomunal o quan el sofriment del cor esmicolat suplica un desenllaç imminent. No seré jo qui jutge la mort; no hi pot haver judici a allò que és un tot sense escletxes. Tanmateix, sí que m’atorgue el dret de jutjar els morts. Els morts no són essències fantasmagòriques creades del no-res; els morts són residus de vius, són el que roman d’una existència real, amb plena implicació en les altres existències que han confluït en el nostre entorn.

Ahir va morir un individu que duia moltes vides reclòs en un infern sense eixida: la dels ressentits i dels venjatius. Durant dècades es va ocupar personalment de facilitar la vida a la mort, i la va invitar ben sovint a visitar els seus compatriotes, gent humil, treballadora, indefensa però compromesa amb la llibertat i el futur del seu país.

Tant va ser el desesper del personatge per sadollar-se de la sang dels seus enemics, que la mateixa mort, espantada per aquell odi sense remissió, va decidir deixar-lo de costat i esperar que ell mateix s’ofegarà en les seues baves endimoniades. I se’n va allunyar durant molts anys, esperant, inútilment, el penediment del monstre que no va gosar mai violar la seua memòria amb el record de les víctimes innocents que ell mateix havia sentenciat.

Ahir, la mort, apressada, va tornar i el va atrapar. Amagats en la profunditat dels plecs de la pell caduca, els ulls de l’home continuaven refulgint d’odi i de fredor. Com en els primers temps. Com sempre. Però la mort no se’n va adonar perquè tenia molta pressa i no se li va ocórrer preguntar-li com havia conservat aquella amargura durant tants anys. Li va tancar els ulls, i uns quants es van commoure, no per qui era, ni pel que era o havia sigut, sinó perquè havia esdevingut un respectuós i pacífic ésser cadàver.

Tanmateix, la resta del món va sospirar i va cridar ben fort que el que ens calia resguardar, no era l’última imatge que l’univers tindrà de nosaltres, sinó l’empremta d’allò que vam ser i fer en la nostra vida, que serà la que quedarà encallada, per sempre més, en l’oceà de la memòria de la humanitat, com un monòlit permanent al nostre pas per la vida dels altres.

Que descanse en pau, senyor Fraga. Ara, el record de la seua vida està en les nostres mans.

diumenge, 8 de gener del 2012

Demà ens alçarem, com sempre, quan la nit encara serà fosca. Com cada dia, ens arreglarem, desdejunarem i ens dirigirem al nostre centre de treball. Treballarem, com des de fa dècades, amb ganes. Ensenyarem al nostre alumnat, l’escoltarem, contestarem les seues preguntes, aclarirem els seus dubtes. I, seguint el nostre caràcter, ens enfadarem amb nosaltres mateixos per no haver-ho fet millor, per no haver sabut proposar més exemples, per no haver preparat més exercicis de reforç, més activitats lúdiques, més projeccions, més dossiers, més jocs... Quan acabe les classes, com tenim per costum, ens quedarem una hora llarga per parlar amb la junta directiva, amb el departament d’orientació, per omplir documents, revisar carpetes, reunir-nos amb companys, atendre editorials... Tanmateix, no retallarem ni una paraula de les nostres explicacions aclaridores, no rebaixarem ni un segon l’esforç titànic que dediquem als adolescents, no defugirem les famílies que ens busquen per abocar-nos el seu desesper, no reduirem les paraules d’encoratjament al nostre alumnat.

Ensenyants retallats i indignats, vos desitge una feliç tornada a les aules.