Tinc dos amors.

Tinc dos amors. 

L’un és reposat i granat com les fulles desmaiades de la tardor; l’altre és bramul dels vents i remolí de torrents.
L’un fa germinar en mi llavors de serenitat; l’altre m’arrossega en el seu corrent i m’empeny lluny de les ribes prudents. 
Els dos em tenen engafetada a les seues mirades brunes i als seus cabells de carbó llampant.
No lluiten entre ells pel meu amor. En són els custodis i l’escorten ensems, amunt i avall de les nostres existències.

Tinc dos amors amb els quals, de vegades, toquem campanes de guerra, i bravegem, i lluitem. Tanmateix, en les nostres ressaques de vençuts, reconstruïm a colps d’abraçades i de perdons, els bastiments dels nostres cors ensorrats. 

Tinc dos amors que són el gibrell dels meus plors i que m’han filat records i emblanquinat penes. Pel seu enreixat tendre, ascendeixen els meus infortunis cap al cresol diàfan. 

Tinc dos amors, ja ho he dit, que m’esperen cada dia per tafanejar el futur i riure’s de la fredor de la solitud. Mentrestant, jo, com un delta a la vora de la mar dels seus afectes, m’alimente de les petxines d’estima que la seua marea m’atorga.

Tinc dos amors que són la meua vida. 
I una vida que és dels meus dos amors.
I un filament d’eternitat per a estar amb ells.