ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV
Tot
va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món
si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien
fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.
En
aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud
enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma
especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes
experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me
una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho!
L’animal,
però, es va apostar a la meua porta amb els ullets negres rastrejant-me de cap
a peus, immutable al fet que jo ni l’olorava. Durant setmanes, em va vigilar a pesar que m’esforçava per deixar-li clar,
dia rere dia, que no m’interessava gens ni miqueta. Ni això la va parar. Al
contrari: com més l’evitava més augmentava les seues mostres d’afecte amb mi.
Com era possible? No notava el meu rebuig cap a ella i els seus? Errava en la lectura
dels meus crits? Malinterpretava els meus gestos d’impaciència? Si fóra així,
no hauríem de concloure que Negra té l’olfacte d’una post de planxar?
Però
un bon dia, sense saber amb exactitud ni com ni per què, vaig abaixar la
guàrdia. Emocionada pels mèus i roncs contra les meues cames, per aquella tendresa
que em feia somriure, li vaig acaronar lleugerament el llom. Fou la meua perdició:
la resabuda de set vides acabava de trobar l’escletxa que porta en línia recta
al fons del cor. I per allí es va infiltrar.
No
vaig tardar a convéncer-me que no hi havia millor partit per a mi que deixar-me
estimar per aquell animal sigil·lós que amolla pèls a grapats, independent, d’un
egoisme exasperant i posseïdor d’una capacitat de comunicació facial copiada de
la millor esfinx. A canvi d’un plat de cereals diari, d’aigua fresca, visites
al veterinari, raspalls especials, caixa privada, manta d’hivern i estora
d’estiu, ella m’ofereix un minúscul musell d’ònix negre que sembla que olora
els meus pensaments, i una veritat absoluta que m’ha ajudat a il·luminar una
miqueta l’inframón dels sentiments humans: quan algú t’ignora ostentosament, quan
et fa sentir invisible, no perdes l’esperança. Has de saber que darrere de la immutable
màscara de desinterés, hi pot haver ocult un autèntic remolí d’amor i amistat. Sí, l’hi pot haver. O no. En
done fe.