dimecres, 29 d’agost del 2018

Negra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 18 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

Tot va començar amb una gata negra rondant per davant de casa. Res de l’altre món si tenim en compte que l’empatia i la dedicació d’una part del veïnatge n’havien fomentat l’aparició d’una xicoteta colònia.
En aquell moment, jo no requeria de cap companyia que m’allunyara d’una solitud enganxosa, ni desitjava reconciliar-me amb la Natura a través de cap karma especial. Més encara; jurava als quatre vents que, després d’unes quantes experiències doloroses amb gossos i hàmsters, mai de la vida tornaria a agenciar-me una mascota; encara menys un felí de barri. Ni pensar-ho!
L’animal, però, es va apostar a la meua porta amb els ullets negres rastrejant-me de cap a peus, immutable al fet que jo ni l’olorava. Durant setmanes, em va  vigilar a pesar que m’esforçava per deixar-li clar, dia rere dia, que no m’interessava gens ni miqueta. Ni això la va parar. Al contrari: com més l’evitava més augmentava les seues mostres d’afecte amb mi. Com era possible? No notava el meu rebuig cap a ella i els seus? Errava en la lectura dels meus crits? Malinterpretava els meus gestos d’impaciència? Si fóra així, no hauríem de concloure que Negra té l’olfacte d’una post de planxar?
Però un bon dia, sense saber amb exactitud ni com ni per què, vaig abaixar la guàrdia. Emocionada pels mèus i roncs contra les meues cames, per aquella tendresa que em feia somriure, li vaig acaronar lleugerament el llom. Fou la meua perdició: la resabuda de set vides acabava de trobar l’escletxa que porta en línia recta al fons del cor. I per allí es va infiltrar.
No vaig tardar a convéncer-me que no hi havia millor partit per a mi que deixar-me estimar per aquell animal sigil·lós que amolla pèls a grapats, independent, d’un egoisme exasperant i posseïdor d’una capacitat de comunicació facial copiada de la millor esfinx. A canvi d’un plat de cereals diari, d’aigua fresca, visites al veterinari, raspalls especials, caixa privada, manta d’hivern i estora d’estiu, ella m’ofereix un minúscul musell d’ònix negre que sembla que olora els meus pensaments, i una veritat absoluta que m’ha ajudat a il·luminar una miqueta l’inframón dels sentiments humans: quan algú t’ignora ostentosament, quan et fa sentir invisible, no perdes l’esperança. Has de saber que darrere de la immutable màscara de desinterés, hi pot haver ocult un autèntic remolí  d’amor i amistat. Sí, l’hi pot haver. O no. En done fe.

divendres, 10 d’agost del 2018

Racons de la pena

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 4 D'AGOST DE 2018
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV 

No hauríem de parlar mai de la mort. No s’ho mereix, ho sé. Quan una nit de gener em va tocar trobar-la de cara i ens va descarregar la dalla amb la seua força definitiva, vaig prometre’m que la silenciaria, que no li donaria el goig de barrejar-la amb la meua saliva, que no m’impregnaria més les paraules amb el seu alé parasitari. Però la mala pècora viu de nosaltres i s’estova en les nostres existències sense cap mirament pel desesper de les víctimes i dels seus familiars. Ací i allà, engrapa presents, futurs i juraments eterns, i se’ls emporta per no tornar-los mai. Mai: quin sospir de paraula per a un absolut tan infinit! 

En l’espai d’unes poques hores, he perdut dues persones que estimava. Dues dones, amigues intel·ligents, treballadores, cultes, i dolces, com només arriben a ser-ho els éssers humans especialment generosos amb els altres.  Cadascuna amb la seua manera d’enraonar i de viure, em van ensenyar que el rostre de la bondat sempre somriu i que es mantindrà somrient mentre el tinguem ben a la vora dels ulls per donar llum als records que desfilen, una vegada i altra, entre els vapors del dolor.

Estimada Rosa; benvolguda Lola, la meua xica, promet que intentaré portar-vos en la meua veu i en cada vivència que m’atorgue el cor. No miraré enrere ni al futur; vos retindré ací, amb mi, ara, en el meu present que compartiré amb vosaltres perquè no conec una altra manera de retornar-vos als paisatges que vau conéixer, d’oferir-vos l’instant fugisser però viscut i de sentir-vos al meu costat, entre els batecs de les parpelles de cada un dels dies que estan per nàixer.

En aquest matí d’estiu que s’encabota a il·luminar els atzucacs de la pena, m’adone que, a pesar de la mort, la vida tira endavant, i que aquesta és la victòria més dolorosa i alhora esperançadora que posseïm. Que a pesar de l’aflicció, el vent insolent continua alçant les cortines per deixar al descobert els cossos abandonats a la recerca d’un descans. Que malgrat les llàgrimes que enterboleixen la resplendor del sol, el cel, d’un blau avariciós, s’entreté una vegada i una altra a esquivar els núvols. I que encara que vos reclamem amb totes les nostres forces, el món lluita per ancorar la quotidianitat còmoda d’un fil encetat en els albors de la Humanitat, un fil que algú va anomenar Vida.
La vostra, amigues inoblidables, caminarà eternament per l’horitzó entelat del nostre enyor.