Hivern

ARTICLE PUBLICAT

DISSABTE 26 DE NOVEMBRE DE 2016

AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diuen que en un plec del món existeix un país on la vida és tan efímera que fins i tot les flors s’han rendit a la mort. Per això mantenen els pètals premuts davall les tones d’enderrocs que soterren el paisatge circumdant.

Aquesta terra, llunyana en el temps però propera en l’espai, té un nom que un dia va centellejar en el firmament de les civilitzacions: Síria.

De bellesa museística, anhelada per uns i bandejada per altres, jau sobre una vora de la Mediterrània, com un cos violentat, a l’espera que alguna generositat li restituïsca la dignitat. Afirmen que allí, la Natura, ancorada des de fa segles en les ombries de les serralades, vol marxar lluny a la recerca de camps adobats d’alegria on plantar les llavors. Igual que la seua gent.

Fa anys que el poble, assetjat, es va convéncer que per sobreviure li calia seguir el camí d’espines i, de moment, l’èxode no ha parat.  Ni tampoc el sofriment de famílies senceres abocades a l’exili o a la mort. Molts futurs han quedat balancejant-se eternament entre els solcs dels camps d’aigua; d’altres romanen enganxats als fils d’aram d’alguna frontera infranquejable.

Les bombes dels criminals d’un costat i de l’altre han soterrat els parcs, l’olor de resina i els crepuscles; també els somriures infantils. Síria, bressol de la Humanitat, ja no té qui engronsar: els infants han deixat de ser-ho. Quan l’horror se t’instal·la a les pupil·les, quan la degradació humana et llepa els llavis i t’hi deixa baves amargues, la vida t’ennegreix el calendari fins al vol de l’últim full.

Síria ha esdevingut un silenci horitzontal que s’alimenta de vent desolat; una boca que escup les súpliques d’un poble ancestral que no entén com, ni per què. Milions de peus refugiats repunten els camins polsegosos de tot el país com si, amb els seus passos diminuts, pretengueren rejuntar les costures d’una terra esgarrada. Però, qui tornarà a cosir Síria? Qui n’esfilagarsarà les vores del dolor? Ja no queden costureres en aquell infern de crits i sang; elles també han desaparegut. I ara tot el país es tapa les vergonyes del sofriment amb els pocs arraps que els hem permés conservar.

És tardor, primavera o estiu al món sencer; hivern infinit a Síria. N’ha fet via l’alegria, també l’esperança. Amb la mirada suplicant, la terra de ningú ens allarga els braços.

Bressola’ns com antany, Síria, i fes fugir els monstres que ens enfosqueixen els cors i ens enceguen la mirada.