dimarts, 29 d’abril del 2014

Aquest matí, una mare que m'estime molt, parlant de la visita que acaba de fer a la seua filla que està acabant la carrera lluny de casa, i després de contar-me anècdotes de com s'ha adaptat al país, com és el pis, la felicitat que respira, com d'independent l'ha trobada, etc... ha exclamat, amb tota una simfonia de sentiments en la veu:
"Ella està bé i és feliç, però ja no és meua, M.Jesús. Ja no és meua".
Res. Les mares som així de formidables: som capaces de renunciar al nostre major tresor perquè justament és el nostre major tresor.

dilluns, 28 d’abril del 2014

El viatge ha acabat; per fi, arribe a casa. Òbric la porta i de seguida note el dolor al bell mig del pit. Agafe el telèfon i m'hi abrace amb totes les meues forces. Una onada de tristesa em fa dir el teu nom en veu alta. 
Mare, ja no m'esperes.
Jo a tu, sempre.

dilluns, 14 d’abril del 2014

Donada la situació extrema de misèria, cabreig, humiliació i desig de venjança del poble valencià, conversa de hui en tots els bars, jardins, entrades de supermercats, portes de centres escolars, gimnasos, cuines i llocs de bon fer, bon pensar i bon actuar.
-Anem a per la tercera?
-Tassa de café? Cervesa?
-No, home, no, República!
-Ah.

I així passem la vida. I la història.

dimecres, 9 d’abril del 2014

Hi ha paraules-alba, que et desperten els ulls i l'ànima. 
També hi ha paraules-ona, que et bressolen les penes; paraules-mòmia, que et paralitzen l'alegria, paraules-tija, que et redrecen les il·lusions o paraules-llavis, que et besen el cor. 
Les meues preferides, però, són les paraules-sal, aquelles que diluïxen el gel del rancor, que fonen la ràbia, que obrin el somriure i impulsen l'abraçada. 
En són poques, però ho són tot.
Per favor.
Gràcies.

dimarts, 8 d’abril del 2014

diumenge, 6 d’abril del 2014

Hui he atropellat un gos amb el carro de la compra. I és que no em lleve Aguirre del cap.

dijous, 3 d’abril del 2014

Agafar un glop d'aire, donar-li forma amb la boca i llançar-lo de nou a l'univers. Així naixen els mots. Així es creen les llengües. 

No podreu mai emmudir l'alé del vent.

dimecres, 2 d’abril del 2014

Contes de la vida




Pàgines arrugades, empremtes de dits de xocolate, lletres diluïdes enmig de gotes capritxoses... Els contes de la infància van esdevenir, un dia, els mapes dels nostres primers anys de vida. Vam travessar amb ells aquell pont gegantesc que separa la a de la b; vam aconseguir completar l’infinit trencaclosques de les síl·labes; vam desenroscar les primeres frases i, vencedors, les vam llançar a l’oceà blanc del nostre quadern. Quanta puresa en aquelles narracions, quanta brillantor en els nostres ulls! Ho admetíem tot: la màgia, la sorpresa, el misteri. Ho donàvem tot: la franquesa, el riure, el crit. Res no era impossible en aquell univers de mots que giravoltaven, s’unien, respiraven, apareixien i desapareixien. Va ser allí on molts de nosaltres vam trobar allò que ens perfumà l’ànima per sempre més: l’alegria de saber-nos acompanyats d’altres éssers humans que també caminaven a la recerca de la felicitat.
 
Alguns haurien de tornar a llegir els contes de quan eren menuts. Haurien d’escorcollar en l’armari de la seua memòria i recuperar aquells instants en què esdevenien aventurers o monstres enamorats, i lluitaven per salvar el món de les misèries de la vida. És possible que allí, entre les seues pàgines consumides àvidament, acaben retrobant allò que les persones de bé han sabut conservar: la innocència dels primers passos, la innocència de la mirada àvida de realitat. La innocència.

2 d'abril. Dia internacional del llibre infantil