dissabte, 27 d’octubre del 2012

A LES VIDES PERDUDES


No vos coneixia. No sé com éreu ni per què lluitàveu. Hui, només m'han arribat els vostres noms. I la vostra mort. I tinc el cor escaldat de tant de dolor, i els ulls em bateguen de la ràbia continguda. 

Gose dir que éreu persones honestes, pares de família, germans, fills d’altres persones honestes com vosaltres que van haver de morir i renàixer moltes vegades al llarg d
e la vida.

Vosaltres no heu venut la vida en el mercat d’aquells qui hi renuncien per força, per vergonya o per amor. No. No han estat les ombres d’un pecat allò que vos ha mort: vos anaven a arrancar la vostra llar de les mans. Era la vostra empremta, sòlida i amable, feta a colps de moltes albes gebrades. Però ni el sostre que vos ha aixoplugat del terror de la vida, ni les parets que vos han mantingut units, ni el tros de terra que conservàveu per als fills, han pogut evitar que el verí dels qui governen vos rosegara la vida. I vos han obligat a morir. Vos han exterminat com si fóreu uns corcons. Vos han espentat a pujar a la barca que davalla cap als inferns, aquella que només té lloc per a un navegant.

Desitge que el marbre de les vostres tombes aixafe el cor dels innobles que vos han dut a la vora del precipici. Que no hi haja pau per als seus turments, ni perdó per a les seues paraules.

Mentrestant, si ens ho permeteu, tindrem cura dels vostres records. D’aquells que ens parlen de vosaltres com d’uns bons homes, uns bons veïns, uns ciutadans d’anar per casa. Per la vostra casa.

divendres, 26 d’octubre del 2012

L'IMBÈCIL

Això és la història d’un imbècil. Perdoneu, d’entrada, l’expressió, però sóc del parer que les coses són el que són independentment que l’ésser humà hi deixe caure una capa de vernís moral o les maquille amb tones d’eufemismes. Bé, doncs, el que deia. Açò és la història real d’un imbècil. No ve al cas informar-vos de la seua nacionalitat, ni del color polític del seu cervell, ni tan sols de la tonalitat de la seua pell. El que compta, ara i ací, és que és un autèntic i implacable imbècil. Podríem canviar-li l’etiqueta i anomenar-lo cretí, pallasso, o cuc ronyós. Tant se val; el resultat sempre serà el mateix. Aquest energumen és un personatge que s’ha fabricat una enorme cova de pedra que du sempre al damunt perquè, allà on vaja, el seu credo tinga eco, i pensa que diu veritats absolutes que han de modificar el pensament i l’actitud vital dels descreguts. Pobre infeliç! 
I parla dels traumàtics embarassos per violació, i diu que Déu els vol fins al final; parla d’avortaments, i afirma que les dones s’hi negarien si contemplaren una ecografia; parla d’una diputada del partit contrari, i s’excita pensant en veu alta què li faria per callar-li la boca; parla d’amor i comprensió i, embolicat en faldons negres, abusa de menors; parla de pàtria i llibertat, però només es refereix a la seua; parla de sacrifici i solidaritat, i cobra d’un treball que no fa; parla de justícia, i ataca el poble amb armes; parla de futur, i continua assegut en un tron de cartó pedra; parla d’un únic amor cuirassat, i condemna i ajusticia tots els amors que volen lliures.
Aquest imbècil és alhora rei, ministre, president, enamorat, pare, amant, fidel, religiós, infidel, traïdor, lladre, absol pecats, parla per nosaltres, regeix vides, controla exèrcits, vagareja per la vida buscant banquets on restaurar la seua gana de poder desmesurada. 
I mentrestant, els que no som estúpids, contemplem, esporuguits i atordits, la representació que l’imbècil ens ofereix, una vegada i una altra, mentre des la butxaca del seu uniforme, aguaita, captiva, la clau de les nostres existències que un dia, innocentment, li vam lliurar.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Res més.

Papallona. Pa-pa-llo-na. I al cor li creixen unes aletes minúscules que l'eleven i el transporten. Vermell: esclat de magranes en la boca. Xiuxiuejar: es confessa el vent. Mandonguilla: boleta de riures saltarins. Llesca: carrer acabat d'arruixar. 
Aquesta és la meua llengua. Cada paraula és un corrent d'aigua on s'hi mullen, barrejats, tots els sentiments: el toll menudet que conserva una bella g
rafia que ja no és; el torrent que afaiçona formes noves; la mar que arrecera antics mots perlats... Vinc d'una llengua d'aigua i de terra, alhora mullada i seca, alhora viatgera i arrelada. I ella és la que m'atrapa i em gira de l'inrevés, la que m'exposa al món, la que ha esdevingut el cordó umbilical que m'unix, indefugiblement, amb tot allò que vull ser i que vull que siga. I em sent immensament rica per posseir-la. No em cal res més per ser. Ni per estar.
No em cal res més, ministre Wert.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

TE QUIERO, JOSÉ IGNACIO WERT

Queridísimo José Ignacio, quiero confesarte algo: te quiero. Como lo oyes. Perdona mi franqueza, querido, pero no puedo esconderlo por más tiempo. Supe de ti por primera vez cuando te descubrí, hace tiempo, a través de la radio. De inmediato me enamoró tu voz portentosa, tus argumentos feroces y tu mano izquierda (con perdón). Pero fue cuando te me apareciste, aquel
 día, al lado del presidente, convertido ya en ministro de educación, cuando mi corazón se rindió ante tu rostro varonil y tu sonrisa sarcásticalojusto. Que presencia, ¡por los clavos de Ikea! Que manera de razonar más zoqueta, de soliviantar las masas diciendo sandeces, de enemistarte con todos con tu verbo agraciado. Sí, soy consciente de que te puedo perder antes de empezar, pero déjame intentarlo. Tengo en contra, dos factores. Uno, que soy una madre de las que llamas izquierdistas radicales y antisistemas, de las que el próximo jueves convocan los paros estudiantiles. Dos: que, además, cágate Ignacio, soy valenciana; quiero decir, que mi lengua, lo siento vida mía, no es el castellano. Pero no te preocupes, puedo hacer, si me lo propongo y tú estás a mi lado, como Josemari: en la intimidad podría hablar español. ¿Qué te parece? 

A favor. tengo sólo un argumento: te quiero. Sí, José, te quiero... te quiero señalar con el dedo, para que todos sepan quién es el individuo que salpica la sociedad civil con sus venenos viciados de césar trasnochado. Te quiero... resaltar que sólo eres lo que ha salido de la máquina de las elecciones una vez digeridos los votos. Te quiero... avisar que te estás quedando solito y que hasta el rey de los elefantes va por ahí preguntando por ti. Te quiero... aconsejar que salgas inmediatamente de Narnia y que vuelvas al siglo XXI de las libertades individuales y colectivas. Te quiero... recordar, finalmente, señor ministro y truhán, que, hagas lo que hagas y digas lo que digas, siempre, siempre, siempre, nos tendrás delante para responder a tus ataques a la única ley que acatamos y a la única religión que servimos: nuestra libertad. La de todos y todas.
Para todo eso, y más, te quiero, cachoministro.

divendres, 12 d’octubre del 2012

WERT I ELS INDIS BONS

Por Dios, ministro Wert! Mira que anunciar-ho com qui anuncia l’arribada del Seté de Cavalleria: “Vamos a españolizar los alumnos catalanes! Iahiiiii!”. Açò no pot ser, home de Diosh! Que es creu que se n’ha d’anar amb Colom a conquerir algun continent? Imaginem que divendres, vosté i la seua gentil esposa, celebraran, amb una bíblia a la mà, el dia del Descubrimiento, però 
no calia que entrara fins aquest extrem en la situació, senyor Corregidor, que som civilitzats, home, i se suposa que les invasions i/o submissions hui en dia s’aconseguixen a base de diplomàcies, i no de crits estil Follies Bergères!


Tots sabem, José Ignacio, com va anar la història fa uns segles: els espanyols cultes i magnànims van anar a estirar les cames a l’altra punta de l’Atlàntic i es van trobar, por todos los santos!, uns peluts amb les croquetes a l’aire i coberts de plomes. A contrapèl, els civilitzats, en nom de la decència, van intentar-los cobrir la mandolina i intubar-los l’amor i la generositat, però aquells pillets desagraïts els van escopir en la seua armadura. “Por Diosh!”, es va alarmar algun beat alhora que clavava els budells d’un dels guilopos en pilotes en la seua espasa. “Por Diosh!”, van repetir tots els col·legues que es divertien d’allò més foradant panxes, i cors, i nadons, i ancians. I van anar convencent aquells hyppies, que eren uns degenerats, uns renegats, i també... i també... ah, sí, i també uns separatistes, independentistes i destructors del reino sagrado de su majestad. Però tot això, de bon rotllete, eh?

Quan finalment els perroflautes americans van sintonitzar l’emissora correcta i van entendre que els homes cultes i magnànims tenien la raó i la mala hòstia de la seua banda, van acceptar humilment deixar-se recompondre el cervell pels cirurgians sanejadors que arribaven, plens de pau, del continent europeu, bressol, com tots sabem, dels drets de l’home, de la dona d’algun expresident i dels boys del PP. Ah! Cal recordar que a aquesta festorra també s’havia apuntat la banda dels faldons, que es van posar les botes repartint hòsties. Així com sona. I no exagere ni pruna.

Passen els anys, desfilen guerres, revolucions, monarquies i repúbliques, i un bon dia s’alça el teló. Què s’hi veu? Un continent sencer, bonic com una verge que acaba de parir, convertit en residu: residu d’una bella terra orgullosa dels seus orígens, però segrestada, violada i empeltada d’odi.

Senyor Wert, no pretenga repetir la història d’un genocidi amb nosaltres. No ho permetrem. Estarem vigilants, i no ens sotmetran. I vosté ho sap, Pepe, per això està tan rabiós. Mire, de col·lega a col·lega, li recomane que deixe estar de forfollar somnis eroticobèl·lics a costat d’una nació que li desagrada. Dedique’s a conéixer i entendre els pobles del món, començant pels seus veïns més propers, i després, màxima autoritat educativa, emperador de la saviesa i de la bondat, quan tinga els peus escaldats de ballar les nostres danses populars, la llengua inflamada de cantar en les nostres llengües, i el cul pelat de tantes cadires escalfades escoltant la narració de la nostra història, l’autèntica, aquella que vosté i els seus mamelucs ni saben, ni accepten, aleshores, senyor José Ignacio Wert Ortega, ministre d’una educació sectària, intolerant i xenòfoba, només aleshores tindrà el cor i la boca nets per poder dirigir-se als nostres xiquets i xiquetes.

Mentrestant, mut i a la gàbia.