L'IMBÈCIL

Això és la història d’un imbècil. Perdoneu, d’entrada, l’expressió, però sóc del parer que les coses són el que són independentment que l’ésser humà hi deixe caure una capa de vernís moral o les maquille amb tones d’eufemismes. Bé, doncs, el que deia. Açò és la història real d’un imbècil. No ve al cas informar-vos de la seua nacionalitat, ni del color polític del seu cervell, ni tan sols de la tonalitat de la seua pell. El que compta, ara i ací, és que és un autèntic i implacable imbècil. Podríem canviar-li l’etiqueta i anomenar-lo cretí, pallasso, o cuc ronyós. Tant se val; el resultat sempre serà el mateix. Aquest energumen és un personatge que s’ha fabricat una enorme cova de pedra que du sempre al damunt perquè, allà on vaja, el seu credo tinga eco, i pensa que diu veritats absolutes que han de modificar el pensament i l’actitud vital dels descreguts. Pobre infeliç! 
I parla dels traumàtics embarassos per violació, i diu que Déu els vol fins al final; parla d’avortaments, i afirma que les dones s’hi negarien si contemplaren una ecografia; parla d’una diputada del partit contrari, i s’excita pensant en veu alta què li faria per callar-li la boca; parla d’amor i comprensió i, embolicat en faldons negres, abusa de menors; parla de pàtria i llibertat, però només es refereix a la seua; parla de sacrifici i solidaritat, i cobra d’un treball que no fa; parla de justícia, i ataca el poble amb armes; parla de futur, i continua assegut en un tron de cartó pedra; parla d’un únic amor cuirassat, i condemna i ajusticia tots els amors que volen lliures.
Aquest imbècil és alhora rei, ministre, president, enamorat, pare, amant, fidel, religiós, infidel, traïdor, lladre, absol pecats, parla per nosaltres, regeix vides, controla exèrcits, vagareja per la vida buscant banquets on restaurar la seua gana de poder desmesurada. 
I mentrestant, els que no som estúpids, contemplem, esporuguits i atordits, la representació que l’imbècil ens ofereix, una vegada i una altra, mentre des la butxaca del seu uniforme, aguaita, captiva, la clau de les nostres existències que un dia, innocentment, li vam lliurar.