dilluns, 20 de desembre del 2010

El preu de la vida

Tenia 1 reunió interminable pendent, 4 compres ruïnoses, 2 talls al dit, 21 il·lusions mortes, 3 sopars de compromís, 14 culpes per expiar, 6 visites inajornables, 5 odis a punt d'explotar, 14 alegries per buscar, 9 temors per confirmar, 111 silencis engolits, 1014 injustícies per protestar i 87 maltractaments per denunciar.
Quan la caixera li va dir a quant pujava tot, va pensar: "Hi ha factures que no es poden abonar".

dijous, 9 de desembre del 2010

L'autorevolució

Si fóra, posem per cas, un senzill bolígraf, m'obligaria a obrir els ulls per intentar entendre aquesta actitud de rebuig que la majort part dels estudiants sent quan em veu. Si fóra pissarra, per exemple, m'alçaria, orgullosa i solemne, i encendria aquells cervells apagats amb les espurnes del saber tímid que la humanitat ha anat maquillant-me sobre el rostre durant anys i panys. Si fóra llibre, obriria de bat a bat les ales i invitaria les fantasies amputades a navegar per les onades infinites de tinta fins a descobrir les coves on niuen les llengües que bressolen la humanitat. Si fóra, podria ser, una modesta goma, ventaria, amb grans arabescos, els titubejos i la desgana, i deixaria que els regles i els escaires, còmplices de la restauració de la curiosiotat, traçaren nous camins, des de les llars fins als pupitres.

Si fóra clarió, llapis, xinxeta, estoig o tisores m'alçaria en peu de pau per demanar a l'univers que tornara a encendre totes les bombetes de raciocini que han il·luminat la història de l'ésser humà, perquè puguem continuar avançant lluny del tint fosc de la mediocritat i del vernís esvarós de la ignorància.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Dos ancians de pell cendrosa, estriada pels cavallons de la vida, seuen dificultosament a l'entrada d'una casa. Sostenen els gaiatos entre els dits deformes i xiuxiuegen entre ells. De sobte, un esclat de riure sorprenentment vivaç els llança el cap enrere, els redreça la columna, els posa llum als ulls i els fa tremolar pit, galtes i muscles...
Els mire, agraïda: hui necessitava un miracle com aquest.

diumenge, 26 de setembre del 2010

Nostàlgia

Hier encore
J'avais vingt ans
Mais j'ai perdu mon temps
A faire des folies
Qui ne me laissent au fond
Rien de vraiment précis
Que quelques rides au front
Et la peur de l'ennui... (Charles Aznavour)

Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.(Gil de Biedma)

Des de l'atalaia de la maduresa, de vegades, tot esdevé nostàlgia...

dimecres, 15 de setembre del 2010

Per què? Per què? Per què s'ha d'acabar l'estiu?

Ja està. El que havia de ser ha sigut i ja no s’hi pot fer res. Cal enfrontar-nos a la realitat del present i al temor del futur. Sí, companys i companyes: les festes del poble han acabat. I ho expressem així, amb la veu carregada de pena; i ho escrivim així, amb les mans tremoloses de pesar. Què serà de tots nosaltres a partir d’ara? Qui omplirà les nostres nits de crits d’infants noctàmbuls i de converses a brams dels seus progenitors? Qui ens despertarà amb la melodia dels quatre milions de watts dels petards que gentilment els festers ens explotaran als peus del llit? Qui es posarà, embogit, a fer sonar les campanes de l’església, a qualsevol hora del dia o de la nit, solapant les veus dels nostres invitats o provocant plors esgarrats al menut que dormia plàcidament i, de rebot, a son pare? Qui s’encarregarà, després de les cavalcades, dels bous embolats, de les paelles, de les torrades, dels discomòbils i de les vedettes, d’arruixar les calçades, les voreres, les portalades, les papereres i els fanals, amb poalades de pixum olorós i vòmits multicolors? Qui ens durà a la porta de la nostra casa un carro de la compra farcit de pots de cervesa rebentats, d’embolcalls enganxosos de papes, pipes, cacaus i condons, de puntes de cigarrets de totes les herbes dels Andes i de l’Amazònia juntes, d’entrepans esventrats, d’olives verdes, negres i tricolors, de furgadents i de paper higiènic gastats, de parracs de la Roja...



No, no hauríem escrit mai aquestes paraules tan sentides si, damunt, a més d’aquest enyor infinit, enguany no haguérem hagut de suportar l’insuportable, de digerir l’indigerible, d’acceptar l’inacceptable: a les festes patronals del nostre poble... no hi ha hagut festeres. Nyas! Com vos heu quedat? Amb els ulls al revés, no? Enteneu ara el nostre desencís? Podem acceptar que les coses bones de la vida passen i s’acaben. Podem acceptar que tot el temps que ens queda fins a les pròximes festes serà, sens dubte, més trist i més anodí que els meravellosos dies que encara ens empatxen l’estómac, el sistema nerviós i les oïdes. Podem, fins i tot, acceptar que en les festes de la parròquia no hi haja processó, ni sants, ni missa, ni oficiant. Però que no hi hagen festeres!!! Per les solapes de totes les jaquetes del Presi, això forma part de les majors tortures infligides a un poble! Què deu haver passat perquè cap joveneta haja acceptat l’amable invitació per convertir-se, simbòlicament parlant, s’entén, en verges negres per uns dies? Ja no els queden ganes de lluir el vestit de milers d’euros que la modista els ha fet expressament per a unes hores i que només podran tornar a usar en la festa de disfresses de l’any següent? Ja no els queden ganes d’aprofitar l’avinentesa per pintar la casa, comprar mobles, ampliar els banys, canviar cortinatges i, si ve de gust, reformar tot el pati d’entrada de la finca? Ja no els engresca fer sopars, dinars, sorteigs de loteries, reunions amb el sacerdot, en nom del sant de torn i dels seus acòlits? Ha sigut la crisi econòmica? L’espiritual? És culpa de Zapa? De Jimmy Jump? És culpa de la globalització, i un dia d’aquests eixirem a les processons vestides de gheises o de samurais, per posar només dos exemples? Què dimonis ocorre amb les nostres tradicions? Ni idea!



Només sabem que aquesta nit hem vist passar una verge i un crist allà dalt, solitaris, tant o més que el sacerdot que caminava darrere, cap cot, mirant de reüll la pobra representació de l’ajuntament que l’acompanyava en la seua melancòlica i solitària processó.



Permeteu-nos unes llàgrimes d’autocompassió i deixeu que païm, lentament, la idea que els bons temps han acabat. És difícil acceptar que l’endemà d’acabar les festes... comença l’hivern.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Culpable

DIA 1:
L’ombra d’un sol, groc i redó com una coca d’ou, clareja l’horitzó de tinta xinesa.
Les meues parpelles es desperten d’un salt i estiren el meu cos que, entre badall i badall, s'alça i forada les altures.
M’acullen la cortina de pluja de la dutxa i uns pantalons i una camisa vanitosos que s’encaboten a posseir-me.
Els cabells, mullats, m’enfosqueixen la visió del desdejuni, però unes gotes de llet esquitxen els meus llavis i em marquen el camí d’eixida.
La casa se’m tanca darrere l’esquena; apressadament, m’esmuny pels carrers, camí de la responsabilitat.
L’espés i tedi cortinatge d'hores de treball s’entreobri un moment i gaudisc d’un àpat agradable, però veloç.
Ja de nit, acomiade l’escenari de la meua vida laboral i encete la carrera d’obstacles que passa pel caixer automàtic, el quiosc i el supermercat.
Carregat com una mula, busque desesperadament la línia de meta d’aquella jornada i la trobe, finalment, a la cuina de casa on em prepare un mos i l’esmorzar de l’endemà i el dinar també...
Les forces se’m cauen pel forat de la pica: em quede sense sopar.
Decidisc continuar vivint de prestat.
Em gite i romanc immòbil.
Només es mouen els meus pensaments. Fins que em perd.
Somie.

DIA 9:
Clareja el cel. Em desperte d’un salt. Em dutxe amb la pluja. Una camisa m’assetja. Desdejune l’aroma dels meus cabells mullats. Patine pels carrers. Intente apartar una cortina per veure’m la vida. Més hores inertes. Cride la foscor, la meua aliada. Córrec fugint d’una gernació d’encàrrecs, de comandes i de peticions. Cuine les meues forces. Les socarre. Busque l’estora dels meus somnis i m’hi perd.
Somric.

DIA 16:
Alba. Despertar. Dutxa. Desdejuni. Camí. Responsabilitat. Dinar. Inèrcia. Compra. Cuina. Sopar. Llit. Pèrdua.
Somique.

DIA 25:
Desd...Resp...Dina...Inèr...Sop...Pèr...
Plor...

DIA 27:
Res... Inè... Per...
Mor...

DIA 30:
R...I...P...

De vegades, la rutina és assassina.

dimecres, 8 de setembre del 2010

Dies de cendres i de plors

Anem a pams: morir no és una cosa que un fa a la babalà. De moment, qui ha mort ho ha fet per a tota l'eternitat. Pots apagar-te lentament, de sobte, xiuxiuejant, cridant, sol o acompanyat. L'elecció, però, no sol ser teua; et ve imposada per les circumstàncies de la vida.

Al meu país de misèria i de misèries, els governants s'ho han agafat al peu de la lletra. "Anem a donar unes quantes lliçons al pobre poble valencià sobre maneres d’anar-se’n a l’altre barri", han pensat els lluïdors de jaquetes presidencials. Dit i fet: des de fa uns anys -llarguíssims, al meu entendre- ens han convertit en uns moribunds eterns, en uns desahuciats perennes. No hi ha dia que no ens servisquen una sessió de genocidi lingüístic, unes classes de destrucció de patrimoni, unes imatges d’ocupació d’horta. Des de totes les seues trinxeres, ens llancen missatges per incitar-nos a la nostra pròpia aniquilació. No importa que l’objectiu siga la desaparició de la nostra llengua, el barri mariner del Cabanyal, les platges del sud, l’horta del nord, la música, el teatre, les festes i els costums, la gastronomia, la toponímia i els gentilicis, les maneres de dir i les rondalles... Tot serveix per aconseguir el seu propòsit: exterminar-nos. Fer-nos fora, ajudar-nos a palmar-la, enviar-nos a criar malves, a estirar la pota, a cascar-la...

Bé, doncs, des de fa uns dies, han tornar a obrir el seu Llibre del Genocidi. Ara es tracta de socarrar el paisatge. Molt bé. Per on comencem? Ah! La Mariola? Conforme. Allà anem: enviem un boig o dos sucadets de promeses, i territori i pobles i vides arrasades. Perfecte: cada dia els situem més a prop del cementeri.



Escric amb el diccionari d’argot al meu abast. Hi ha una infinitat de mots per reflectir la ràbia que sent ara mateix, mentre la serra de Mariola agonitza, encesa, mentre la Mediterrània la contempla sense poder fer-hi res, mentre els nostres carrers es cobreixen de cendra i d’impotència... Per què han abandonat els boscos? A qui beneficia mantindre’ls bruts i ple de brossa? Qui en nega la vigilància? Per què no s’han de reverenciar igual o més que un Palau de les Arts, una carrera de cotxes o la visita d’un senyor que es diu Benefactor Universal? Prepareu-vos, ara, per assistir a la pantomima dels nostres governants quan visiten el lloc dels fets: cares llargues, ulls plorosos, paraules tan i tan sentides. Però, a espai, no vos deixeu enganyar: les seues llàgrimes no es poden confondre amb la de les víctimes d’aquest immens abandonament. No. Les llàgrimes dels nostres governants només són fruit de la ràbia: la ràbia de descobrir que, malgrat tots els seus esforços, estem disposats a netejar el mal, replantar l’esperança i tornar a créixer. Una vegada i mil.

dilluns, 23 d’agost del 2010

Fotuts i arrimats al marge

Xicots i xicotes del meu país, què vos suggereix el fet que Camps haja tirat mà a les bandes de música? A mi, moltes coses. En primer lloc, que la situació està molt fotuda, més del que pensem. Per què, Camps farceix a milions una associació creada per a la visita del Papa i deixa al descobert els músics, els bombers, les residències d'ancians, les línies en valencià...? Sí, és cert, la crisi ha trucat a totes les portes però, per què de totes les urgències, Camps ha anat a liquidar un deute de fa anys a una colla de beats quan altres sectors de la població estan a la vora del penya-segat? Només hi ha una lectura: que els membres de la "susodicha" (m'encanta aquesta paraula, és "faltona" perquè sí) associació hagen pressionat el presi. "Si no ens pagues el que ens deus, han dit, encara que siga a canvi de deixar els bombers, els ancians, els músics i els funcionaris amb el cul a l'aire, nosaltres... cantarem." Ha de ser així, perquè de l'altra manera no s'entén que un president que sempre ha fet costat a la música de les bandes, les sacrifique i es jugue, de retruc, un bon grapat de vots. Molt, molt, molt malament van les coses per a Camps. I la pregunta de Compromís en el sentit de si la Generalitat està en condicions de pagar el mes que ve el salari als funcionaris, m'ho ha acabat d'aclarir. L'Honorable i la seua banda han deixat aquest país tan endeutat que Camps ha donat l'ordre de traure diners de davall de les pedres. Això sí, no s'hi val tocar les carteres dels del PP! Pelaran el sistema educatiu, pelaran les ajudes a les biblioteques (total, qui demana llegir?), pelaran la sanitat pública, pelaran el transport públic, pelaran els mitjans de comunicació, els estudis de doblatge, els alliberats sindicals, les carreteres (quants anys, per tots els déus, sense construir cap carretera!)...

Perfecte. Mentrestant, nosaltres continuarem entretenint-nos insultant els catalans, els del Real Madrid i els emigrants. Som així de senzills, de manipulables i de primaris. Mentre tinguem una falla per cremar i un bou per socarrar, aguantarem això... i més. Només em consola saber que Josemari pot tornar a l'escena política i delectar-nos amb la seua musculatura i les seues sentències de Kung Fu madrileny.

No hi ha res com l'humor per fer front a una crisi.

dissabte, 19 de juny del 2010

Adéu a Saramago

Diuen que s'ha endut amb ell una mar i una illa, un fado, unes quantes paraules, un poble menudet, deu gotes de tinta, un grapat de cendra negra i centenars de pensaments... Però també diuen que ens ha deixat la seua veu reposada per recordar-nos que la dignitat de l'ésser humà és i serà sempre innegociable. Que el viatge siga prompte de tornada, mestre Saramago.

dissabte, 12 de juny del 2010

El primer perdó d'Adam

Per l'amor de tots els déus vertaders que agonitzen per aquesta Terra! Diuen que el Papa ha demanat perdó per totes les violacions dels seus durant dècades i dècades al llarg de toooot el planeta? Ah! Doncs, grazie mile, senyor Palpable.
Jo, que sóc molt influenciable i que passe la vida buscant patrons de comportament on enganxar-me, resulta que he intentat copiar aquest senyor que porta falda, i me n'he anat aquest matí a visitar els meus enemics. Engrescada pel ressò de les paraules del rei del Vaticà, he visitat la veïna que vaig insultar fa un parell d'anys, un company de treball al qual li he furtat l'ascens, el del quiosc que em reclama uns mil euros i una antiga amiga a la qual he fet xantatge. He trucat a la porta, m'he esforçat per posar una veueta de rossinyol melós, i he amollat les mateixes paraules per a tots, en el mateix to, i amb la mateixa sensació d'eufòria d'estar llevant-me de damunt la pesada creu de culpa...
M'esperava per part de les meues víctimes unes llàgrimes d'emoció continguda, una abraçada efusiva, una mirada rehabilitadora. Els estava oferint la meua dignitat! Era la primera vegada que JO demanava perdó, redéu, igual que ha fet el Pare! Però sabeu quina ha sigut la resposta unànime al meu sacrifici? Un ull blau, un parell de tall a les mans, un braç trencat, un peu enguixat i tres costelles fora de lloc. La meua dignitat i el meu orgull encara els estic buscant, a quatre potes, per les clavegueres del barri. Rancorosos més que rancorosos!
Després d’aquesta experiència farcida de violència i de maldat, em pregunte: Les víctimes dels Papis de l'església, què faran? Indignar-se, traure pals i navalles i furgar en les entranyes de les bèsties que els han destrossat la vida? Què mana la seua religió que facen? Un moment, plis, que consulte el seu llibre de text.... Ah, ja veig. Ací diu que han de ser pacients, comprensius, generosos, humils, complaents... En definitiva, les mateixos raons per les quals, quan eren unes criatures de pocs anyets, els van sotmetre a una tortura sexual durant dies i nits.
Doncs en prenc nota i me’n vaig a parlar de seguida amb la meua veïna, el company de treball, l’ex-amiga i el quiosquer. A veure si els puc convéncer que, ja que han rebut la primera hòstia, que ara posen l’altra galta. De la cara o del cul, això dependrà del grau de perversió.

dimarts, 8 de juny del 2010

Jo també vull aprendre a lladrar

La meua gosseta Fifí és baixeta, redoneta i blanqueta. Sembla un ouet i te la menjaries de tan mona com és. He passat mitja vida amb ella, i la seua companyia no solament m'ha salvat d'hores de solitud sinó que també m'ha ensenyat, entre altres coses, a entendre els llenguatges dels animals. Fifí, com podeu imaginar, lladra. Al principi els seus lladrucs no em deien res, però a força d'escoltar la modulació de la seua veu, la combinació d'aguts i sords, i el ritme trencat dels seus udols, estic en condicions d'assegurar que sé expressar-me en llengua animal.
Els primers temps, la idea d'entendre el que Fifí compartia amb els altres bitxos del barri em feia gràcia, perquè no podeu imaginar de què parlen les nostres mascotes. Tanmateix, al cap d'un temps, em vaig començar a avorrir i vaig perdre interés a escoltar com un lloro criticava el seu amo o com uns esquirols de la pinada veïna m’obligaven a suportar una conferència sobre el preu de les ametles.
Estava a punt d'abandonar els meus estudis lingüístics quan, un bon dia, per pura casualitat, vaig sentir aquesta dolça llengua en boca d'un... humà! Increïble! Ni en el millor dels somnis podia haver concebut que un ésser superior (com diu la meua Fifí) poguera utilitzar, així, com qui no fa la cosa, el mateix llenguatge que totes les bestioles del carrer i de les clavegueres. Qui era aquest personatge que lladrava sense parar, dia rere dia? Quin home gosava usar aquests lladrucs mortífers per dirigir-se als seus semblants, la boca plena de baves i els ulls injectats en sang? No en sabia el nom, però una rata em va informar que el coneixia de vista, que tenia un càrrec important i que estava abonat a un canal de televisió que era nou. El seguiment que li vaig fer va ser ben fàcil: l’individu apareixia dia sí i dia també en pantalla. Tanmateix, el que més m’intrigava, és que en totes les seues intervencions... lladrava. Igual que la meua Fifí! No vos repetiré ara i ací els seus grunys vehements; només vos comunicaré que anaven dirigides a uns “gilipolles” que “tanmateix” eren professors i que “aleshores” el van denunciar per parlar-los com si foren animals.
Ho vaig comentar a Fifí i a les altres bèsties, i resulta que el van convertir en el seu ídol. Des d’aleshores, si més no, tanmateix, llavors, nogensmenys, àdhuc, a les clavegueres de la ciutat només es venera un déu: el déu Aleshorus.

divendres, 4 de juny del 2010

De bitxos i altres espècies humanes

"Faré tres desitjos abans d'anar-me'n de safari nocturn. Un, que aquesta nit no em visite cap mosquit; dos, que a la matinada no trobe cap escarabat travessant la cuina; i tres, que arranquen a córrer, amb la cua entre cames, els borinots de totes les espècies, professions i partits polítics. Bona nit i bona cacera."

dimecres, 2 de juny del 2010

El lector d'alfabet

El professor va mirar l’alumne de dalt a baix i de baix a dalt, amb els ulls oberts com un mussol. El que li acabava de dir aquell mocós li havia tallat, literalment, la respiració i ara un dolor obscur com la mort se li havia allotjat a la zona del cor. Va tirar mà amb urgència de la bombona d’oxigen que tenia enganxada a la paret, just al costat del desfibril•lador que els de la Conselleria d’Educació havien enviat a tots els centres, preocupats com estaven per la quantitat d’accidents cardiovasculars que s’havien donat entre el professorat des de l’aplicació de la Reforma.
Jaume Hortolà Enguix va estar uns minuts xuclant amb fruïció el mannà que eixia de la màscara, intentant controlar els batecs del seu cor revoltat.
— Es...estàs segur de...del que dius? — va quequejar finalment l’home, en un intent desesperat per obrir els pulmons a la vida.
— Completament segur — féu el xiquet, sense la més mínima empatia per l’estat del seu educador—. Vull estudiar.
Jaume va tancar els ulls i va sospirar llargament: per què totes les desgràcies li havien d’anar a ell? No era suficient resistir cada dia, de timbre a timbre, els seus alumnes i els seus crits, les seues corregudes, els riures, els comentaris, les amenaces, els projectils diversos que s’esclafaven sobre la seua calba, les discussions entre ells, les burles, els assetjaments, els conflictes verbals, els pares, els nóvios i les nóvies, els temaris que no s’acabaven mai, les mateixes preguntes repetides per desenes de veus, i tot això durant setmanes i mesos...? I ara arribava aquest tros de xirivia que li deia que volia estudiar! La mare que el va.....
— Mira, fill — Jaume feia un esforç quasi sobrehumà per no deixar-se morir-, els teus pares ja em van explicar a principi de curs que se t’havia clavat en la perola aquesta insensatesa dels estudis, i jo, immediatament, els vaig aconsellar de demanar-te una avaluació psicològica al departament d’orientació. Te la van fer, i tu ja saps què et van dir: trauma transitori, causat per la falta flagrant i contínua d’Internet, de sexe virtual i d’amics de xat. Els teus sacrificats pares es van gastar un dineral amb l’ordinador, la playstation, la Wii i els jocs, et van fer el mòbil i l’I-pod, van cremar la teua col•lecció sencera de còmics de Tirant lo Blanch, tinc entés que fins i tot et van comprar tres mascotes i una moto com la de Dani Pedrosa. Jo personalment, en un intent d’ajudar com bonament podia els teus progenitors, vaig esgarrar en mil trossos el teu abonament a l’òpera i la targeta de la Biblioteca Valenciana. Te’n recordes de la plorera?
El xicot el va fulminar amb la mirada però va romandre mut.
— I ara, després de tot l’esforç, em dius que vols estudiar, que tot el que hem estat fent aquests últims mesos no ha servit de res? Això és el que m’estàs dient, Lluís Cardós Vicent, fill de Manuel Cardós, mantenidor de piscines, i María Graciela Vicent, mestressa de sa casa i de la de sa mare viuda, i presidenta de l’associació de macramé de la comarca?
El jove es mirava la punta de les sabates.
— Mira, fill, la vida és llarga i el que hui et sembla terrible, demà pot ser la teua salvació. Tu ja tens edat per anar preparant-te el futur. Oblida els estudis, i oblida’ls ja. O vols acabar com jo? O fent de metge en un hospital concertat, d’aparellador per a l’ajuntament d’un poblet o, pitjor encara, d’advocat particular d’algun senyoret del govern? Mala vida, tot això, molt mala vida. Salaris baixos, anonimat extrem, en una paraula: mediocritat. T’ho torne a dir: lleva’t del cap aquesta barbaritat dels estudis...
Va interrompre’s un moment, no amb la pretensió d’oferir al seu interlocutor l’ocasió d’exposar les raons de la seua patinada, sinó perquè portava una estona contemplant el desfibril•lador, temptat d’aplicar-se un parell de descàrregues per veure si s’animava. Finalment, va deixar-ho córrer: aquella setmana ja n’havia abusat excessivament i tenia les costelles socarrades com xulles. Va reprendre el discurs.
— Hui en dia qui vol triomfar s’ho ha de guanyar: aprén a jugar a cartes i als daus i munta’t una paradeta al carrer. Especialitza’t en balls regionals, lloga’t en els casals fallers i les corregudes de bous i fes-te un nom. Busca’t un fotògraf, llança’t des de la Torre Eiffel en calçotets i converteix-te en primera notícia dels telenotícies de mig món. Apunta’t a l’església, casa’t amb una cara de portada de revista o fes-te traficant-policia... O més fàcil encara: presenta’t a Eurovisió!
— Però no sé cantar.
— I què? Això no importa. Mira, podries tindre fins i tot la sort que un espontani professional s’infiltrara en la teua actuació... Series portada del món sencer!
— Però a mi és que m’agraden els llibres, em tornen boig els museus, vull saber-ho tot del món de l’art, vull estudiar la vida dels escriptors, vull...
— Ei! Para el carro! Vull, vull, vull... Aquesta és la vida que et lleva la son? Això va bé quan tens cinc o sis anys, un dia lliges un conte, un altre t’ensenyes les capitals del món, el tercer aprens a mirar a comptar un, dos, tres, però tu ja ets un home i el dia de demà, que no està molt lluny, hauràs de dur endavant una família, una casa i una hipoteca, o dues... I d’on pensa, el xic, traure els diners? Dels llibres? De... l’Art? — va dir pronunciant de manera exageradament teatral l’última síl•laba.
El menut semblava difícil de convéncer.
— A vore, no és cert que ton pare és especialista en insults?
— Sí, però...
— Però, què? Que t’ensenye, redéu! Aquesta pot ser la mamelleta d’on estirar. No ho entens? Tens la fortuna en casa! Ah, si ma mare m’haguera ensenyat els seus trucs de bruixeria que amargaven mig barri, a bona hora estaria jo ací, clavat com un semàfor davant d’una pissarra, aguantant tot açò... Mira el que et dic: un pal de galliner té més dignitat que jo. I tot per la mania meua de voler estudiar... Quan tenia deu anys se’m va clavar entre cella i cella que volia llegir, escriure, descobrir els misteris de la vida, pensar pel meu compte...Igual que tu, però amb la diferència que jo no vaig tindre tanta sort i no em tocaren uns pares com els teus. No, en aquella època els pares estaven damunt dels fills com caparres en el llom d’un gos. Els pobres van creure que els havia tocat la loteria i en lloc de pegar-me quatre calbots i au, enviar-me a jugar a pilota al carrer amb els altres xiquets, em van dir que sí, que a veure si així algun dia donaven el meu nom a un carrer. Quina parella! Com pots veure, les ganes de tindre un fill sabut van poder més que la meua felicitat... I això ha marcat tota la meua vida, xicot. Hui, encara n’estic pagant les conseqüències.
L’home va callar i va posar el morro dins la màscara d’oxigen: després de tants anys, aquells records encara el turmentaven. De sobte, la veu tímida de l’alumne el va sobresaltar:
— No podria estudiar...?
Jaume estava a punt de desesperar-se quan el xicot, tot d’una, va afegir:
— ... els fraus immobiliaris amb el meu oncle, que és empresari i alcalde?
— Què? Com? Aprendre a estafar?
Jaume es va posar de peu d’un salt i, completament eufòric, llançà la màscara a passejar.
— Clar que sí! Aquest és el teu futur! I si no vols saber enganyar com un déu, esdevé actor de sèrie de televisió, fes-te soldat o terrorista, incendia els boscos, compra’t una empresa contaminant... Mira si tens opcions per triomfar en la vida! Ara, no t’acostes al món dels llibres, no et deixes enganxar per aquestes històries que no t’aportaran res a la vida real, són com una droga, t’anul•len el pensament, et convertiran en un ésser amb valors i seràs un pària per a la societat... Si et deixes guiar per les males companyies, fill, jo no podré ajudar-te. És un camí sense retorn. Sense retorn i sense futur.
L’adolescent el va contemplar i, de sobte, una ombra de compassió li va travessar la mirada. Aquell ancià... Tota una vida, amb totes les seues possibilitats, bifurcacions i eleccions, fent coses que no li havien servit ni per fer diners, ni per fer-se un nom... Tot d’una, l’adolescent va entendre el que els seus pares portaven anys dient-li.
— Crec que m’ha convençut.
— Molt bé.
La mirada del seu professor era el crit d’impotència d’algú que estava atrapat en un destí que ell mateix havia triat, feia molt de temps.
Confirmà:
— No vull estudiar res de res.
— Molt requetebé, ara sí que ens entenem.
— Adéu.
— Adéu, fill.
Jaume va acomiadar amb la mà el futur especulador i, de sobte, va notar que el cor defallia. Immediatament, girà el cap i deixà caure la mirada sobre la màquina d’oxigen. Desesperat, va allargar la mà però, quan els seus dits estaven a punt de desenganxar-ne la màscara i fer arribar el corrent d’aire humit als seus pulmons, va descobrir, com una descàrrega elèctrica, que per fi, el destí li oferia la manera de traure el seu nom de la grisor de l’anonimat. Va deixar el braç inert i, amb un somriure d’orgull a penes perceptible, esperà la mort que l’havia de conduir, l’endemà, a formar part de les notícies d’algun periòdic: “Mor un lector d’alfabet en plena classe”.
Per fi, un trosset d’eternitat!

divendres, 28 de maig del 2010

Aparences

Fa uns dies, uns alumnes de 4tESO feren de contacontes als menuts de 1r. Tot un èxit. Hui els 1r, després de molts dies de preparació, els han fet un regal: un llibre a cada un, amb fulls de colors, ple d'agraïments. No sé qui s'ha emocionat més.
Sóc funcionària, odiada per mig univers, abandonada per l'Administració, exposada a alumnes destrellatats, amb un 5%... menys de sou...però hui he eixit del centre amb un somriure beatífic.
Hi ha dies que semble fava.

Fulls solts sobre el mateix tema

Camps, mon amour, el món sencer gaudeix de les teues ocurrències poètiques, dels teus versos èpics però, Oh Gran Timoner del Sol Naixent! permet que el riu d'aigües fosques on mulles els teus llavis arrossegue lentament i per sempre les accions malvades que condemnen el teu poble a la vergonya. Fuig, oh Far il·luminat!... i que l'eco del nostre clam t'acompanye en un exili sense retorn. Camps, mon amour... DIMITIIIIX!!!

divendres, 14 de maig del 2010

Una rata de claveguera i quatre mones en zel

Un home, amb un micro a la mà, ens parla, des de la pantalla de la televisió. A primera vista, pense que és un periodista i, vist com està el pati, puge la veu, no siga que ens estiga anunciant una nova operació d’estètica de Berlusconi, l’adscripció del clan Borbó a l’ambulatori del barri o un atac d’honorabilitat d’un tal Honorable sin Miedo y sin Medios…
Tanmateix, quan la seua veu m’arriba, m’adone que més que les seues paraules, el que impacta és la imatge. El pallasso del micròfon, perquè d’immediat li trac l’ofici, ens presenta un ramat de seguidors de l’Atlético de Madrid, excitats com mones en zel, que acaben de rodejar un pobre captaire, discret i silenciós, que mira, completament atònit, l’espectacle que els imbècils estan muntant als seus peus. L’excitació va in crescendo quan el que porta el micro avisa els altres necis del plató, morts de riure ja, que atents tots!, que ara anem a vore la generositat dels de l’Atleti.
A l’ordre de l’instigador, les paparres sangonoses es posen a llançar monedes, bufandes, mòbils!!! al plateret del pobre ancià, com si de sobte hagueren patit, en massa, un atac agut de generositat. Ho fan, però, partits de riure, perquè l’home del micròfon és un refotut catxondo que no para de fer comentaris sucosíssims sobre les circumstàncies deplorables de l’ancià. Que megaxupi és açò i, a més, eixim en directe per la tele. Iupi!
En aquest punt, jo estic a la vora de l’infart de la gràcia suprema que em fan les imatges del numeret de l’imbècil i la seua cort de cucs bavosos.
Una vegada conclosa la diversió a costa del vell, el patètic mestre de cerimònies i el seu harem pretenen recuperar les pertinences falsament regalades i li les tornen a xoriçar.
L’ancià està atordit; sembla que no ha entés res del que acaba de passar, no ha vist les càmeres, no coneix el borinot del micro. Ell només està pendent del que hi ha al seu plateret i del que això pot suposar-li: un plat de calent, un tall de cabells, un paquet de tabac... I és, enmig d’aquestes imatges de pobresa, on la que més destaca és la pobresa moral de l’imbècil del micro, quan el captaire fa un dels gestos més tendres que hem vist últimament en el món depravat de la televisió: s’aferra al seu tresor, a la loteria que li ha caigut del cel, no la que té forma de moneda, ni de bitllet arrugat, ni de mòbil última generació, sinó al tresor que el salvarà ni que siga una miqueta del patiment de les nits fredes al ras, de la humitat de la pluja, del malestar de la malaltia. De tot el que l’imbècil i la gossada que li llepa les gràcies han llançat al plateret, l’ancià només reté entre les mans... la bufanda de llana.
L’imbècil del micro es diu Manolo Lama.
El canal de televisió, Cuatro.
L’almoiner, qualsevol de nosaltres.

dimecres, 12 de maig del 2010

No em toqueu els sous!

Xiquets i xiquetes, recuperada del disgust d'ahir i alguns més dels darrers dies, aquest matí, he caigut en un altre estat de xoc: un company s’ha posat a cridar:
- Que ens rebaixen els ous! Que ens rebaixen els ous!
M’he quedat blanca pensant en el meu home. Quin dolor, per favor. Al moment, però, entra la directora cridant que també li baixaven els ous. Fotre! La dire és transsexual?, exclame jo. Però quan veig que tots els companys i totes les companyes, sense distinció de sexe, color o hipoteca, es posen a xisclar com raboses a l’hora del part, he entés que més que d’ous, la baixada era... de pantalons.
Sí: ens rebaixen el sou! Quins ous!
La situació pinta molt, molt negra. Per això, crec que és imprescindible, ara més que mai, unir les nostres forces contra la que cau. Quin cacau!
Com? Aquesta és la qüestió. Comenceu a calfar-vos les meninges: de quina manera podem estalviar i/o guanyar xavos?
S'enceta un concurs d'idees. El premi: cap de setmana a la Mallorca de Jaume Matas, amb assessor financer i psicòleg inclòs.
Allà va la meua aportació: ja no ens podem gastar el pressupost del mes en oci. Hem de buscar-hi alternatives. Deixant de banda la paella a ca la sogra, la partida de parxís el diumenge de vesprada (amb harakiri col•lectiu inclòs) i empinar catxirul•los amb tota la penya de la comissió fallera, podem:
a- fer un recorregut a peu, com si no?, pel megasuperxuli circuit desmuntable de Fórmula 1 de la nostra megafashion ciutat, osea.
b - anar d'excursió al Cabanyal, un dia de mani, amb bona cosa de càrregues policials. Faràs exercici (els polis fan d'entrenadors personals; pel morro, tu!), faràs fotos (diuen que Alfonso Grau cabrejat és moníssim), faràs amics (la penya de Salvem el Cabanyal és la canya) i sobretot faràs mala llet (que diuen que és la llet per aprimar-se).
c- buscar parelles de clons pels carrers, estil Camps/Costa, Barberà/Rita...
d- escriure cartes d'amor a Rus i deixar-li-les a la porta del seu despatx. Sense entrar-hi. Sota cap concepte. Repetisc: no hi entreu. Resulta extremadament perillós entrar a la gàbia de les feres.
e.- anar al Club de la Comèdia. Hi participen, de forma perenne, la presidenta del Parlament valencià (és bona, la refotuda), Mister Blasco (que va canviant de jaqueta a cada número) i la Madame Beneyto (perpètua glamourosa i carismàtica Presidente du Palais de la Musique oh la la, i digna representant de les classes més populars).
f.- jugar a “Passaparaula” amb la família. Exemple: “Comença per H i fa referència al president d’una comunitat que jo em sé”. I tu:”Honestedat”. O “Honradesa”. També “Honorable”. O “Hinnocent”.
g.- jornada de portes obertes a cals Mata, dinastia de Mallorca. T’ensenyen com passar un any, sense restriccions severes, amb un bitllet de 20 euros. Si t’hi apliques, és possible que aconseguisques que te’n sobren 10.
h.- Finalment, per als més majors, una activitat absolutament pornogràfica, una experiència sexual molt forta: escoltar en la intimitat de l’habitació o en el seient posterior d’un cotxe, sol o acompanyat, Julio Tormo.... parlant valencià!!! Que cadascú deixe volar la seua imaginació.
I açò és el que hi ha. Si en teniu més, plis, apunteu-les per ací. No sé si la crisi ens fa baixar els sous, però a mi ja me’ls ha tocat. Els sous, em referisc.

divendres, 7 de maig del 2010

M'agradaria que estiguéreu totes ací...(a les víctimes de la violència de gènere)

M'agradaria que la teua boca fóra d'argila color canyella per poder-la modelar amb fruïció i dibuixar el somriure que el dolor va esborrar fa tant de temps. M'agradaria que els teus ulls foren d'aigua de mar per passar-hi lentament els dits i dibuixar-hi les il•lusions que s'ofegaren un dia.
M'agradaria que les teues pupil•les foren prunes maragdes per posar-los la dolçor que les llàgrimes s'emportaren en silenci.
M'agradaria que les teues mans foren branques d'olivera per abraçar-les amb desesper i impedir que el vent turmentat ens les arrabasse.
M'agradaria que el teu pit fóra roca de penya-segat per construir-hi una cova on arreceraria el teu cor mutilat.
M’agradaria que el teu nom fóra un clam i un murmuri, un udol i un somriure per dir al món que la teua vida perduda batega ara més que mai en la molsa, humida de llàgrimes, dels nostres cors adolorits.

dijous, 6 de maig del 2010

Ens fa por la fantasia?

Sent que una xiqueta diu a sa mare: "Mare, les cabres volen, saps?". "Vols no dir animalades?" contesta la dona. Em quede de pedra. Per què la mare no ha dit a la filla:"Mira, caragolet del meu cor, les cabres de normal no volen, però tu i la teua imaginació podeu posar-los ales, si voleu, o fer-los ballar claqué". Per què no dir a la menuda que amb la imaginació (un do que els animals no tenen!) podem inundar la nostra habitació de núvols i estrelles, podem sopar aquesta nit amb Dràcula, podem alçar-nos demà convertits en tuàregs o rei de Babilònia, podem passar el dia davall l'aigua amb uns dofins de color taronja...? Per què no iniciem una revolució de la fantasia, de la creativitat en tots els seus vessants, de la il·lusió...? No tingueu por, pares i mares del segle XXI, una ment fantasiosa pot portar una vida completament normal, això sí, enriquida per milions d'experiències que els altres ni sospiten, oberta a tots els horitzons... Jo també vaig alimentar-me de fantasies i, he arribat a creure més en elles que en la pròpia realitat. Tant és així que jo, personalment, encara no m'he cregut allò que van contar que Franco havia mort. I vist el panorama actual, cada dia m'ho crec menys.

dimecres, 28 d’abril del 2010

L'arrap

Al llarg del gran viatge de la Humanitat, hi ha un traç que s'inicia en la foscor dels primers temps i que recorre la Història, com un arrap llarguíssim fet per unes ungles afilades: és la marca de la violència, que ha deixat senyal en totes les civilitzacions i en totes les èpoques. Només la memòria històrica ens sanarà del dolor sofert i ens immunitzarà contra l'odi, és a dir contra la nostra pròpia destrucció.

dissabte, 24 d’abril del 2010

Bany de sol i de cel

Hui he eixit de casa pel balcó. Duia posat el vestit de bany i m'he llançat de cap a l'oceà de llum càlida que inundava el meu paisatge. He nadat cadenciosament cap al sol i quan hi he arribat m'hi he estirat, he agafat una miqueta de brisa i m'he exugat els cabells. Molt més tard, la lluna m'ha dut en la seua barca de veles blanques cap a casa. Hi ha dies que envege les sirenes.

dissabte, 17 d’abril del 2010

Temps mullat

Cada minut que passa és com una gota de pluja caiguda del cel, que es dissol, que no torna. Aquesta nit, sobre mi, plou el temps. I jo no puc posar-me a recer.

Patrimoni particular

No et cal ser ric per posseir la llum de les estrelles, la melodia dels oceans i el silenci de les muntanyes. Agafa amb la punta dels dits un vers d'Estellés, xiuxiueja una cançó de Raimon o navega a les illes de Llach. I tindràs l'univers als peus.

dilluns, 15 de febrer del 2010

Epidèmia d'amor

No ho he pogut evitar: malgrat les màscares que em van donar a l’hospital i les recomanacions de les autoritats sanitàries que he seguit com un gosset, he de confessar que al remat el virus de l’amor també m’ha atrapat. He sucumbit a l’epidèmia i em trobe terriblement dèbil i febrós per culpa d’un atac d’amor que no em deixa viure. Els metges m’han recomanat tancar-me a casa, aïllar-me de la resta del món i evitar que el meu mal s’escampe, però és que són tantes les ganes que tinc de demostrar que estime, que vull, que adore i que venere... que no puc estar-me dins d’una habitació més d’un minut seguit.

Per això, he escapat de la vigilància dels meus carcellers i he corregut volant cap a l’est, per seure al bell mig de l’Avinguda del Port i posar-me a cridar als quatre vents l’amor i la passió que sentia pels poblats marítims i per la mediterrània tot i que reconec que, com que la febre m’ha anul•lat la inspiració, he hagut de tirar mà d’alguns versos d’Estellés. Quan ja tenia les cordes vocals ben escaldades de l’esforç, m’ha vingut com una glopada d’amor per la terra endins i, com un coet, he corregut en direcció al secà, a les muntanyes i als ruscos daurats. Allí, amb llàgrimes als ulls, he cantat un parell d’albaes a l’estil Botifarra. Quan estava contemplant, ple d’amor, l’afecte incommensurable que els bitxos de la mel sentien per mi, he notat com una pressió al pit i m’he sentit envaït per un ofegament terrible que m’ha fet rememorar episodis de la meua infància. Estava patint la síndrome d’abstinència: havia de veure l’horta ja, tant sí com no. M’hi anava la vida. Saltant barrancs i camps, a l’estil personatge de rondalla del mestre Valor, he arribat, baldat com un llençol sobre una post, a la vora d’una sèquia i m’hi he assegut. Una branca de figuera m’ha fet una reverència i m’ha ofert els seus fruits que he consumit seguint amb el peu la música de l’aigua que s’esmunyia pels cavallons, i el vent que bufava lleuger per refrescar-me sense despentinar-me. Tenia el cor tan farcit d’amor que m’he posat a recitar de memòria els refranys que els meus iaios em van deixar en herència, junt amb un rellotge de corda i cadena i un parell de botiges, i quan anava per aquell que diu “En el món, com en el mar, ningú no s'ofega si sap nadar”, m’he posat a tremolar: l’amor m’ha encegat completament, m’ha emmudit, m’ha immobilitzat. Totes les meues neurones s’han rendit, completament esclavitzades, al record d’una paraula, d’un nom: València. A rebolcons, he aconseguit arribar al cap i casal, alhora que l’Himne “Per ofrenar noves glòries...” m’atacava per tots els fronts i els pèls del cos se m’eriçaven com a fletxes defensives. Quan creia que m’anava a desmaiar de l’emoció, m’ha acudit al cervell i al cor el meu estimat Ausiàs March i, de sobte, ho he vist clar: no podia continuar recorrent el país a aquesta velocitat, com si fóra el Ferrari de Camps.

He parat en sec i m’he sorprés xiuxiuejant uns versos, escrits feia molts segles, quan la Mediterrània blava abraçava un Cabanyal viu, l’horta respirava i els nostres paisatges de costa i muntanya es deixaven pintar per artistes vinguts de l’altra banda del món.

Són paraules que encara ressonen i jo, ara, les vull repetir, junt amb l’exèrcit de falleres majors i menors que prompte intoxicaran l’atmosfera, junt amb la Fallera Major de torn que, com cada any, es desganyitara en una Crida i es deshidratarà en una Cremà, junt amb Rita, Fran, Ricki i Rus que, tot i semblar, a primera vista, noms de cans, són en realitat els nostres brillants, sensibles i tolerants polítics, amants de la bellesa i guardians dels nostres tresors. Amb tots ells, cantaré la voluntat de tenir cura del trosset de mar i muntanya que ens ha tocat, dels nostres pobles i ciutats, dels seus carrers i dels seus barris antics, irrepetibles, dibuixats sobre el mapa de la Humanitat per veïns i veïnes que en conserven el sabor i el color, i direm a una veu i reptant el futur que ja s’acosta,

E lo desig en mi jamés morrà.

dilluns, 18 de gener del 2010

L'amor no té calendari

Va dipositar la compra sobre la taula i va començar a alçar-la. A l’armari, a la part de més a mà, va deixar la bossa d’il•lusions; al poal del fem, les enemistats i els fracassos; a la calor del forn tebi, es van daurar les amistats de la vida; a l’olla va guisar un grapat de projectes; a la paella va ofegar una dotzena de frustracions minúscules; al microones, es van acabar de fer ràpidament un parell d’accions solidàries; a la cassola va coure a poc a poc una amistat recent; i al congelador va anar a parar el sou.
Quan va acabar tornà al saló en penombra.
Ella l’esperava i li va somriure.
Ell portava a les mans un plat de records dolços i un pitxer d’eternitat.

diumenge, 10 de gener del 2010

Alegria post mortem

Va rellegir el que acabava d’escriure: “L’error més gran de tota la meua presidència va ser envair aquell país. Vam enviar els nostres soldats a una mort inútil i vam col•laborar al genocidi d’un poble desarmat i afamat...” . Pensatiu, es va acaronar el bigot. De sobte, esclafí en un riure explosiu.
Morí en la detonació.