Epidèmia d'amor

No ho he pogut evitar: malgrat les màscares que em van donar a l’hospital i les recomanacions de les autoritats sanitàries que he seguit com un gosset, he de confessar que al remat el virus de l’amor també m’ha atrapat. He sucumbit a l’epidèmia i em trobe terriblement dèbil i febrós per culpa d’un atac d’amor que no em deixa viure. Els metges m’han recomanat tancar-me a casa, aïllar-me de la resta del món i evitar que el meu mal s’escampe, però és que són tantes les ganes que tinc de demostrar que estime, que vull, que adore i que venere... que no puc estar-me dins d’una habitació més d’un minut seguit.

Per això, he escapat de la vigilància dels meus carcellers i he corregut volant cap a l’est, per seure al bell mig de l’Avinguda del Port i posar-me a cridar als quatre vents l’amor i la passió que sentia pels poblats marítims i per la mediterrània tot i que reconec que, com que la febre m’ha anul•lat la inspiració, he hagut de tirar mà d’alguns versos d’Estellés. Quan ja tenia les cordes vocals ben escaldades de l’esforç, m’ha vingut com una glopada d’amor per la terra endins i, com un coet, he corregut en direcció al secà, a les muntanyes i als ruscos daurats. Allí, amb llàgrimes als ulls, he cantat un parell d’albaes a l’estil Botifarra. Quan estava contemplant, ple d’amor, l’afecte incommensurable que els bitxos de la mel sentien per mi, he notat com una pressió al pit i m’he sentit envaït per un ofegament terrible que m’ha fet rememorar episodis de la meua infància. Estava patint la síndrome d’abstinència: havia de veure l’horta ja, tant sí com no. M’hi anava la vida. Saltant barrancs i camps, a l’estil personatge de rondalla del mestre Valor, he arribat, baldat com un llençol sobre una post, a la vora d’una sèquia i m’hi he assegut. Una branca de figuera m’ha fet una reverència i m’ha ofert els seus fruits que he consumit seguint amb el peu la música de l’aigua que s’esmunyia pels cavallons, i el vent que bufava lleuger per refrescar-me sense despentinar-me. Tenia el cor tan farcit d’amor que m’he posat a recitar de memòria els refranys que els meus iaios em van deixar en herència, junt amb un rellotge de corda i cadena i un parell de botiges, i quan anava per aquell que diu “En el món, com en el mar, ningú no s'ofega si sap nadar”, m’he posat a tremolar: l’amor m’ha encegat completament, m’ha emmudit, m’ha immobilitzat. Totes les meues neurones s’han rendit, completament esclavitzades, al record d’una paraula, d’un nom: València. A rebolcons, he aconseguit arribar al cap i casal, alhora que l’Himne “Per ofrenar noves glòries...” m’atacava per tots els fronts i els pèls del cos se m’eriçaven com a fletxes defensives. Quan creia que m’anava a desmaiar de l’emoció, m’ha acudit al cervell i al cor el meu estimat Ausiàs March i, de sobte, ho he vist clar: no podia continuar recorrent el país a aquesta velocitat, com si fóra el Ferrari de Camps.

He parat en sec i m’he sorprés xiuxiuejant uns versos, escrits feia molts segles, quan la Mediterrània blava abraçava un Cabanyal viu, l’horta respirava i els nostres paisatges de costa i muntanya es deixaven pintar per artistes vinguts de l’altra banda del món.

Són paraules que encara ressonen i jo, ara, les vull repetir, junt amb l’exèrcit de falleres majors i menors que prompte intoxicaran l’atmosfera, junt amb la Fallera Major de torn que, com cada any, es desganyitara en una Crida i es deshidratarà en una Cremà, junt amb Rita, Fran, Ricki i Rus que, tot i semblar, a primera vista, noms de cans, són en realitat els nostres brillants, sensibles i tolerants polítics, amants de la bellesa i guardians dels nostres tresors. Amb tots ells, cantaré la voluntat de tenir cura del trosset de mar i muntanya que ens ha tocat, dels nostres pobles i ciutats, dels seus carrers i dels seus barris antics, irrepetibles, dibuixats sobre el mapa de la Humanitat per veïns i veïnes que en conserven el sabor i el color, i direm a una veu i reptant el futur que ja s’acosta,

E lo desig en mi jamés morrà.