No permetrem l'oblit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quantes vegades, al llarg de la nostra existència, visitem el passat? En quantes ocasions busquem aquella persona estimada que ens acompanyava de joves o aquella casa-niu on vam residir durant dècades? A mesura que corren els anys i ens acostem al templet de la tercera edat, la presència de l’ahir guanya terreny a l’expectació del futur. Alguns ho consideren nefast perquè associen la nostàlgia a la memòria, i acusen aquella de triturar-nos el present. Jo, en canvi, crec que mirar enrere no ens converteix en esperits afligits pel que ens toca viure en l’ara. Mentre hem anat construint dreceres o coves per resguardar-nos de les tempestes de la vida, és normal que anhelem assegurar-nos que allò d’antany es mantinga ferm en la nostra memòria. Perquè a partir d’un cert moment, hi ha paisatges íntims que només tenim l’oportunitat de recórrer amb els ulls dels records. I ho hem d’agrair ja que la memòria, tot i ser sovint poc reverenciada, és un dels tresors més preuat que posseeix l’ésser humà. La memòria també ens ofereix l’oportunitat d’analitzar els punts de partida de conflictes que ens marcaran per sempre: pensaments confessats a deshora o fora de context, gestos inadequats, decisions errònies. En una paraula, errors en la nostra pròpia narrativa que, d’alguna manera, constitueix també un fragment de la història col·lectiva. 

En aquest moment en què una bona part del món s’agenolla davant l’odi i la violència que pretenen sotmetre la majoria de la societat a un control aclaparant, des de casa hauríem de revisar el passat propi i el comú. Hauríem de tornar enrere en el pensament per destruir l’horror desbocat actual, i rememorar d’on venim: de guerres que no vam saber evitar; de dictadures salvatges que hui en dia continuen en mans dels hereus; d’individus obsessionats per forjar-se poder i predisposats a eliminar allò que els faça ombra; de fanàtics recolzats per ments absents. 

Certament, la memòria es pot revelar bella i purificadora; o aterridora i traumàtica. Però, així i tot, cal mantenir-la present. Ara més que mai. A fi de no reescriure tragèdies ja sofertes, no permetrem l’oblit. No permetrem que ens obliden.

Falles de dolor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre he considerat que l’essència de les Falles és profundament brillant pel fet que ofereixen una dimensió elaborada de l’actualitat que s’esforça per arribar a tot el món. M’hauria encisat haver nascut artista i haver posseït la gràcia de transformar en somriures el present que ens devora. Em resulta tan meravellós com la creació literària, on una idea, simple o laberíntica, ha de caure sobre el paper convertida en una accessible genialitat de paraules. 

Enguany, em pregunte com podran les Falles transmetre el dolor de la Dana. Amb quin tacte hauran de tractar el record de les morts causades per la incompetència d’un govern? Si disposara de talent per dissenyar falles, pense en el monument que alçaria i em sorgeix un senzill obelisc, molt elevat, això sí, per encabir el relat del terrible 29 d’octubre i dels dies posteriors. No esperaria cap altre material que no fora fang perquè, a mesos de la tragèdia, el mal govern encara permet que òmpliga l’atmosfera, el cor i la vida diària dels pobles afectats. A la part baixa de la columna, a l’alçada del carrer, aplaudiria la presència dels voluntaris i voluntàries que van córrer a regalar solidaritat. Al llarg de l’estructura, cap amunt, distribuiria recordatoris dels bens personals destruïts que han dut les famílies a una crisi afectiva i econòmica duríssima. Finalment, allà dalt, dedicaria les quatre cares de l’arquitectura als individus que no van saber gestionar la situació. 

O, tal vegada, no. Tal vegada no ho faria tan grandiós com solen ser-ho els monuments de sàtira, i només representaria l’horror que ens habita plantant una única figura sobre l’obelisc de fang, la de l’irresponsable que ens ha ultratjat la vida, perquè la gent tinga present que ell continua interpretant el seu sainet a base d’excuses indefensables i faltes de respecte.

A pesar dels meus dubtes, però, hi ha una cosa que confirme d’entrada:  guarniria la cerimònia del patiment amb ofrenes als éssers vius resistents, sense trons de bacs, sense cap ninot governant indultat. I en el silenci colpidor que acompanya tanta tristesa, buscaria les veus de la dolçaina i del tabal perquè musicaren el record de qui ja no tornarà mai més.