Falles de dolor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 FEBRER DE 2025
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Sempre he considerat que l’essència de les Falles és profundament brillant pel fet que ofereixen una dimensió elaborada de l’actualitat que s’esforça per arribar a tot el món. M’hauria encisat haver nascut artista i haver posseït la gràcia de transformar en somriures el present que ens devora. Em resulta tan meravellós com la creació literària, on una idea, simple o laberíntica, ha de caure sobre el paper convertida en una accessible genialitat de paraules. 

Enguany, em pregunte com podran les Falles transmetre el dolor de la Dana. Amb quin tacte hauran de tractar el record de les morts causades per la incompetència d’un govern? Si disposara de talent per dissenyar falles, pense en el monument que alçaria i em sorgeix un senzill obelisc, molt elevat, això sí, per encabir el relat del terrible 29 d’octubre i dels dies posteriors. No esperaria cap altre material que no fora fang perquè, a mesos de la tragèdia, el mal govern encara permet que òmpliga l’atmosfera, el cor i la vida diària dels pobles afectats. A la part baixa de la columna, a l’alçada del carrer, aplaudiria la presència dels voluntaris i voluntàries que van córrer a regalar solidaritat. Al llarg de l’estructura, cap amunt, distribuiria recordatoris dels bens personals destruïts que han dut les famílies a una crisi afectiva i econòmica duríssima. Finalment, allà dalt, dedicaria les quatre cares de l’arquitectura als individus que no van saber gestionar la situació. 

O, tal vegada, no. Tal vegada no ho faria tan grandiós com solen ser-ho els monuments de sàtira, i només representaria l’horror que ens habita plantant una única figura sobre l’obelisc de fang, la de l’irresponsable que ens ha ultratjat la vida, perquè la gent tinga present que ell continua interpretant el seu sainet a base d’excuses indefensables i faltes de respecte.

A pesar dels meus dubtes, però, hi ha una cosa que confirme d’entrada:  guarniria la cerimònia del patiment amb ofrenes als éssers vius resistents, sense trons de bacs, sense cap ninot governant indultat. I en el silenci colpidor que acompanya tanta tristesa, buscaria les veus de la dolçaina i del tabal perquè musicaren el record de qui ja no tornarà mai més.