Pintar el món

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 23 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Aquesta és la meua última columna del 2023. La podria haver aprofitat per elaborar un repàs detallat de l’any i destacar-hi les grans alegries i totes les seues brillantors. La podria haver dedicat a les criatures que estan a punt de submergir-se en una màgia creada pels adults per tal d’insistir en valors com la pau i l’amor. Em podria haver entaforat en la irreflexiva eufòria  consumista que ens acompanya aquests dies. Fins i tot, podria haver reproduït fragments de nadalenques o rondalles valencianes que alguns dirigents ressentits s’alegrarien de veure desaparéixer. Lamentablement, però, enguany no crec que arribe a fer-ho. Tot i les microscòpiques il·lusions quotidianes que són les que en realitat ens subjecten surant en la superfície de la vida, em sent incapaç, ara mateix, de confeccionar un darrer text per cantar i ballar la felicitat que ens envolta, a nosaltres, habitants d’una minúscula part del planeta on encara es pot viure i sobreviure, on ens podem alimentar de forma adequada, disposar d’assistència mèdica, de centres d’estudis, de llocs desbordants de cultura i de paisatges serens. Per què? Perquè és perfilar sobre el full la calidesa de les paraules celebració, harmonia, família, infants, regals... i el meu cor s’encongeix de dolor, i l’esperit vola allà on éssers humans de totes les edats i condicions intenten subsistir al terror de les humiliacions i de les tortures, de les persecucions i dels assassinats. Dels genocidis.

Per això, el meu article de festes de desembre és un desig. Millor dit, un repte. Un repte alhora desolador i reivindicatiu que hauríem d’imposar-nos per a l’any que entra: tornar a pintar el món de colors. Exigir pertot arreu la claror nítida d’un cel verge de bombes. Forçar que el blanc de la sensatesa s’estenga pels territoris assetjats. Recuperar el bronze de les terres conreades que ens nodreixen. Arrancar dels enderrocs els horitzons de natura i vitalitat. Mantenir en el record la fisonomia d’or de totes les víctimes innocents. Cobrir de gris, fins que s’ofeguen, els noms dels criminals.

Per les mirades irisades que són i per les que seran, omplim la Terra d’estima. Hi som a temps.

Bon destí.

Bones festes.

Escriure a mà

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 9 DESEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Arriba Nadal i les criatures envien milers de cartes al Pare Noel, als Reis d’Orient o a qui s’encarregue de complir els desitjos nadalencs. No s’hi val un correu electrònic ni un whatsapp. Res d’enviar un àudio o un pòdcast. Si algú vol participar en el joc ha d’agafar bolígraf i paper i posar-se a escriure... a mà. 

Fa molt, però, que els adults vam abandonar el costum d’escriure cartes amb un simple bolígraf entre els dits. La part més jove de la societat n’ha redactades ben poques; la part més madura fa tants anys que va abandonar-ho que quasi ni ho recorda. En l’actualitat, ens comuniquem a través de les pantalles de forma ràpida i poc donada a fantasies literàries o lingüístiques, que solem substituir per quatre emoticones. El llenguatge hi és directe, el lèxic minimalista, les abreviatures abundants i els signes de puntuació fantasmes del passat, amb la qual cosa la llengua s’empobreix dia a dia. I ens preguntem: per què fugim d’escriure a mà? Senzill: perquè requereix més temps i dedicació que emetre un grapat de caràcters, un GIF o un vídeo. És cert que quan t’aboques sobre el full no hi cap la improvisació i, de seguida, sorgeixen les inseguretats: és presentable la nostra cal·ligrafia o ha quedat anul·lada per l’omnipresència dels teclats? S’hi tindran en compte les faltes d’ortografia? Què dir i com dir-ho? Què resumir i què detallar? Com superar la dificultat de plasmar-hi els nostres sentiments? En definitiva, de quina manera encisar qui ens llegirà amb paraules dibuixades en la distància?

No, no és fàcil, però el fet de traçar nosaltres els signes de l’alfabet i de no refugiar-nos darrere d’un teclat, ens implica infinitament més en l’escrit. Quan decidim traslladar allò que duem al cor sobre un paper, mentre n’organitzem els paràgrafs, en busquem els mots adequats, ho repassem una vegada i una altra i ens esforcem per embellir al màxim la nostra lletra, estem homenatjant des del primer instant la persona a qui va dirigida l’epístola, estem construint-li el regal d’una bona escriptura, un regal tan íntim, únic i insubstituïble com ho és l’afecte que sentim per ella. 

Qui no seríem?

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa poc vaig assistir a la representació de l’obra L’últim ball, magníficament interpretada per Carles Alberola i Alfred Picó sobre les velles glòries del nostre teatre. Al cinema, vaig veure La mestra, de Sergi Pitarch, un homenatge a Marifé Arroyo que, durant la Transició, va defensar un projecte educatiu que enarborava la igualtat i el valencià. L’altra nit, vam celebrar el lliurament dels Premis Ciutat d’Alzira, un dels certàmens literaris més importants en la nostra llengua. Dimarts, a la Universitat, vaig festejar el Dia del llibre valencià participant en la lectura col·lectiva del Tirant lo Blanc. Ahir, vaig adquirir cinc novel·les acabades d’editar, de reconegudes autores i editorials de casa nostra. Per si fora poc, cada dia arriba informació sobre multitud d’activitats en valencià: concerts, presentacions, conferències, taules redones, propostes al voltant de figures literàries de la talla de Vicent Andrés Estellés o Carmelina Sánchez-Cutillas... Podem dir que, malgrat la foscor que ens envolta, gaudim d’una enèrgica producció cultural en valencià gràcies a l’esforç de moltes persones; una producció ben acollida per centres escolars, biblioteques, ajuntaments, col·lectius diversos... però, sobretot, per un públic format i informat, capaç de valorar la bellesa de les creacions i atorgar-los el lloc que es mereixen en el món artístic.

Que ens agradaria que la nostra llengua s’usara amb més fervor? És clar. Que ens hauria enorgullit, per exemple, que el recent restaurat Palau dels Valeriola s’expressara en valencià, i no solament en castellà i anglés? I tant. Per això, cal insistir a reclamar més i més cultura en valencià. Però, per no defallir, també és necessari conrear l’orgull d’allò que som, anul·lant les accions i paraules de qui es mofa del nostre patrimoni creatiu i lingüístic i s’encabota a destruir-lo. I és que, diguen el que diguen, formem part d’un poble que continua vivint i manifestant-se en la seua llengua. I és un goig. I un compromís enorme. Perquè, em pregunte, si no fora així, si fórem incapaços de reivindicar les nostres arrels, si acabàrem claudicant, en què ens convertiríem? Què seríem? Qui ja no seríem?

Restes

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 NOVEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La càmera de televisió deambula pel paisatge terrorífic: són les sis o set plantes d’un edifici que s’amunteguen les unes sobre les altres i formen una muntanya d’enderrocs, cables, fumagueres i detonacions. A través de la façana bombardejada es veuen algunes de les habitacions de qui hi residia. De sobte, una imatge en paralitza el recorregut. Ho identifiquem bé: és un sofà quasi sencer que es manté recolzat contra la paret color vainilla d’un saló. Encara hi ha un parell de coixins, ara bruts de cendra i terra, apilonats en un dels braços. Però allò que ens reté la mirada és el que ha quedat sobre la tauleta baixa de fusta: uns llibres oberts que semblen esperar el retorn del seu lector. Instintivament, escodrinyem els voltants de l’apartament per si de cas per algun miracle, en els quals ja fa temps que hem deixat de creure, fera acte de presència la persona a qui pertanyen les lectures. Però el que un dia fou llar de desenes de famílies, carrer, barri, jardí de cites amoroses, parc de jocs, zona comercial freqüentada i lloc de salutacions entre veïnatge, ara és un camp de batalla sense punts cardinals on tot s’inclina cap avall: cases, existències i esperances.

L’angoixa ens fa tornar al sofà orfe per, com en un homenatge carregat de dolor, recordar la calor de les mans que fullejaven pàgines, els ulls que en resseguien les paraules i el cos que s’hi abocava abduït per un univers literari generós. Ens ofega el dubte: era un adult que aprofitava el silenci abans de l’arribada de la família? Una jove que estudiava l’examen que l’havia d’espentar cap endavant? Una criatura fent deures? Una anciana que venia de la biblioteca? Un professor preparant classes? No ho sabrem mai perquè qui li ha destruït la vida també s’encarregarà d’esborrar-ne la identitat i diluir-ne la memòria, la seua i la dels milers de víctimes que ja són cendra.   

Ens allunyem del sofà i dels llibres, ens retirem respectuosament del saló i de la ciutat, de les empremtes de les espurnes de biografies assassinades, i arranquem a córrer de pressa, sense descans, perquè hem de continuar denunciant al món l’intent de genocidi d’un poble estripat per les garres d’un monstre odiós. 

Una Plaça que és nostra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 OCTUBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

No es podia haver triat un nom més suggestiu i bonic: Plaça del Llibre. És a dir àgora, fòrum, pessic de ciutat que, durant uns dies, esdevé regne de les narracions de paper. Un oasi de tranquil·litat, freqüentat per visitants que hi passegen amunt i avall, fullegen tota classe de textos, en compren, tenen accés a les activitats d’animació lectora, es relaxen amb els concerts, riuen amb les propostes per a les criatures... I és que la Plaça del Llibre és una vitrina anual de la literatura en valencià, incloent-hi també el camp de la il·lustració i l’editorial; un acte de difusió i foment de les nostres lletres; una festivitat que s’ha anat consolidant amb èxit, any rere any, gràcies a totes les persones que s’hi han implicat. És la major exhibició del treball, creativitat i qualitat del sector professional del llibre. I en són desenes els exemples que es poden localitzar a les casetes d’aquest mercat de la imaginació i la fantasia a l’aire lliure.

Així i tot, el 2013, la primera edició de la Plaça del Llibre es va fer en un lloc tancat, a l’edifici Octubre Centre de Cultura Contemporània. Per què? Perquè  manava el partit de Rita Barberà i es veu que no els atreia la lectura, i molt menys en valencià. Però uns anys més tard, quan una onada de vent refrescant va sobrevolar la nostra terra, les editorials van eixir al carrer i, per fi, la Plaça del Llibre es va muntar on li pertocava: al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de València. Hui en festegem l’onzena edició i les autoritats actuals n’han tornat a defugir el compromís; l’esdeveniment ha hagut d’emigrar i buscar-se un altre espai. Gràcies a la implicació de la Universitat de València, l’ha trobat: el magnífic Jardí Botànic.

En l’actualitat, vivint en el món que vivim, hi ha poques coses que il·lusionen més que topetar-se amb molta gent junta celebrant pacíficament l’art d’escriure en la nostra llengua. Si els governants són incapaços d’entendre-ho, cal recordar-los-ho: allà on s’exhibisca cultura en valencià, siga de la forma que siga, sempre hi haurà ulls per contemplar-la, esperits per delectar-se’n i aplaudiments per enaltir-ne el camí.

Ens veiem a la nostra Plaça del Llibre?

De l'amor i la guerra

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 OCTUBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

A la vora de la piscina, dos parotets fan l’amor. Bé, no sé si aquests insectes de l’orde dels odonats ho expressarien d’aquesta manera. És possible que parlaren d’emparentar-se, de procrear, de continuar l’espècie. Així, a seques. Sense sentiments pel mig. Perquè els sentiments són, quasi en exclusiva, cosa nostra. O això s’encabota a creure la humanitat. Per aquesta raó ens sentim espècimens formats d’àtoms d’empatia i de generositat. Des que naixem, ens eduquen per ser tot tendresa i permetre un dia donar ales a un capvespre perquè ens erice la pell; a un desig anhelat perquè ens paste el cor; a paraules toves perquè ens humitegen la mirada. Són tants els instants que ens reblaneixen l’ànima, que podem afirmar que vivim submergits a tothora en un embolcall d’emocions. I és que en realitat, deixant de banda l’arquitectura científica dels nostres cossos, som, per damunt de tot, baüls carregats de sentiments que es mouen per la vida.

De vegades, però, aquests brancatges de passions, si són mal entesos, també ens paralitzen, ens torcen i ens duen a declarar escenaris de guerres organitzats per les nostres consciències (ben sovint, cruels i implacables) per salvar fronteres, religions, patrimonis... Com des de fa una eternitat arreu de tot el món. Com des de fa uns anys a Ucraïna. Com des de fa dècades a Israel i Palestina. Perquè, partint de l’amor, hi ha qui arriba a odiar i acaba oblidant els bellíssims referents inicials i justificant la violència en qualsevol forma. Algunes passions nostres ens poden portar a activar les enemistats i a obligar-nos, amb el pas del temps, a situar-nos en un terreny volcànic que entrara en erupció tard o d’hora. Després, un bon dia, passades les batalles i les ràfegues d’agressivitats, ens mirarem les mans i descobrirem que les tenim buides; que ja no ens queda cultura, ni esperança, ni bellesa de l’existència. Tan sols, de vegades, l’orgull de la supervivència. Res més que això. Tan miserable com marcit. Perquè, passe el que passe, només serà una minúscula victòria plantada sobre un cos fet de destrucció, ganes de venjança i improbable reconciliació. Un present i un futur sobre un cos inert de mort.

E oberta

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 30 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Per fi, ha començat el curs escolar. Poc ha faltat perquè el professorat hi arribe tard el primer dia, donat el desastre de l’adjudicació de places al setembre. I ha estat a un pèl que les directives no tingueren els horaris enllestits, pels canvis de Conselleria d’ultimíssim moment en alguns lots d’hores. A fi que el caos no fora majúscul, els claustres, com ja és costum, s’han arromangat perquè les classes arrancaren a temps, i cada estudiant ja ocupa el seu pupitre amb la il·lusió intacta que caracteritza l’inici de tot projecte.

Però per si ens havíem quedat amb ganes de més marejols, ara el govern ens informa del pas següent de la seua política educativa: anar a pel valencià. Adverteixen que la nostra llengua, igual que totes les altres, ha de ser enriquidora, no conflictiva ni imposada. Per això, una de les mesures urgents que adoptaran per millorar la situació de la llengua que tant estimen és suprimir-la en aquelles àrees del territori valencià on es parla sobretot castellà (i on, ergo, faria més falta). El motiu, insisteixen, és que són zones que no la necessiten. Això, òbviament, no afectarà les altres propostes lingüístiques. A quin sant! Ni al castellà, ni al francés, llatí, grec o anglés. Per què? Imaginem que per ser eines de comunicació de tot Ademús, el Toro o Villena, per posar només uns pocs exemples de bilingüisme profund. I com s’explica que un partit prenga la terrible resolució de fer desaparéixer una llengua cooficial del programa educatiu de l’alumnat de tots els nivells, és a dir, d’intentar esborrar-la definitivament de la societat? Perquè, tal volta, no és la llengua dels dirigents; o perquè el que diuen i decideixen sobre el valencià és com si ho hagueren de dir i decidir sobre el swahili. O el francés de Quebec. És que no hi trobe més explicació. Perquè aprendre i conéixer la llengua del lloc que t’acull no és imposició; és cultura. I educació, herència, estima...

I ara què fem? Reclamar justícia. Però abans, reclamar respecte. Per la nostra llengua, que demostren cada dia que no és la seua. Per la nostra història. Per aquesta terra que, encara que la menyspreen, avançarà sempre amb la cara ben alta i la E ben oberta. 

El mateix crit

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 16 SETEMBRE DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Al Marroc, un terratrèmol suspén milers de vides. A Líbia, un huracà: 7 000 víctimes i 10 000 desapareguts. Persones mortes, ferides, òrfenes, sense llar... Les imatges que ens n’arriben ens deixen l’ànima esgarrada. Durant els primers instants, bull la informació que va delimitant les zones i la magnitud de l’horror, i el planeta sencer es confessa disposat a rescatar, proporcionar aliments i consolar. Sembla que les tragèdies ens fan eixamplar el cor perquè hi tinguen cabuda tones d’empatia i d’estímuls envers les persones afectades.

Això no obstant, no tot el món és tan solidari. Lamentablement, hi ha qui considera que la seua existència minúscula està més necessitada d’atencions que qualsevol altra cosa. Un exemple: el rei del Marroc, que quasi resideix fora del seu país, va tardar una eternitat a pronunciar-se i, quan ho va fer, va ser a través d’un simple comunicat. Per desgràcia, aquesta classe de comportament es veu pertot arreu. Sempre ocorre que, superats els primers moments d’angoixa d’un drama, quan la informació comença a repetir-se i no s’acobla a la velocitat de la llum a la qual exigim ara les notícies, una part de la humanitat, avorrida o ressentida, s’espolsa runes i cendres, i es desentén de la situació per recuperar el seu aire diví d’anar per casa. És així com les xarxes socials, on al principi dominen les paraules d’ànims als territoris violentats (siga una guerra, l’esclat d’un volcà, un tsunami o un atemptat), al cap d’unes hores es veuen inundades per comentaris racistes i xenòfobs, és a dir, per la franja de la població convençuda que tot fet té raça, nacionalitat o religió. Aquesta gent es creu amb permís per abocar-hi els insults (que en la seua quotidianitat emet amb la boca xicoteta), les ideologies feixistes, les frustracions personals i tot un programa de violències verbals dignes de ser tractades per un exèrcit d’advocats.

Però no hem d’oblidar que els gemecs dels éssers humans destruïts no tenen credo, ni llengua adjudicada, ni necessiten traducció. De l’est o de l’oest, del nord o del sud, són el mateix clam de desesper. Un clam que, qualsevol dia, en qualsevol circumstància, podria ser el del nostre propi i fràgil univers.

Estiu cru

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 26 AGOST DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Ramona no té vacances. Ben mirat, Ramona no té pràcticament res; no té família o, almenys, la que se li coneix no la visita quasi mai ni se l’emporta als seus pisos de la ciutat o als apartaments d’estiu. No té diners, perquè viu d’una minsa pensió, resultat del matrimoni amb el difunt Vicent, que li dona just per travessar de puntetes la setmana, comptant cada euro i disgustant-se quan s’ha de desfer d’algun bitllet. No té amistats íntimes que li podrien fer companyia quan baixa al carrer i ocupa el “seu” banc durant hores, sola, intercanviant quatre paraules amb algú del veïnatge, però amb cap confident a qui explicar-li la seua existència esfilagarsada. No té ningú per comprar-li la barra de pa o llegir-li algunes pàgines de les novel·les històriques que tant l’encisen.

Ramona, però, sí que té una cosa, i en abundància. De fet, hi ha poques persones que la guanyen: Ramona té anys. 81, en concret. Ramona té 81 anys i viu sola.

La trobe al lloc de sempre, vestida amb la mateixa roba negra desgastada que també usa a l’hivern, amb un fullet de propaganda a la mà que li fa de ventall, adreçant somriures a tort i a dret per intentar atrapar algun rostre que s’acoste a preguntar-li com està, si ha anat la persona de l’ajuntament que li tira una mà, què ha dinat hui...“Bon dia, Ramona!”, la salude. I es fa el miracle. Se li il·lumina la mirada i em devora amb els ulls mentre conta que està bé (no et dirà que està marejada), que ha eixit perquè a casa s’avorria (no perquè sent pànic d’estar-hi sola), que havia quedat amb..., que el fill li ha promés que... I m’estic una bona estona sentint com recita la biografia novel·lada que s’ha construït.

És agost. El poble està buit. Els quatre gats que anem amunt i avall, acabem concentrats al mateix supermercat i a la mateixa terrassa de l’únic bar obert. Ramona, des del balcó de casa, ens mira. Sé que anhela desesperadament que arribe setembre; per a ella, per a les persones que fan en solitari la travessia del feliç mes de vacances, serà el moment de tornar a sentir que formen part de la col·lectivitat, del grup humà que les acompanya i anima. Encara que, en realitat, quasi ningú, ni ací, ni allà, no les espera. 

Un esmorzar és un esmorzar

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 29 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

“Perdona, un esmorzar és un esmorzar. I punt.”, sent que sentencia un jovenet a la colla d’amics. Em resulta sorprenent aquest debat perquè és quasi inconcebible trobar-se persones de més edat opinar sobre la convinença o no de posar-se a taula, allà a les 10 del matí, per empassar-se un bon grapat de calories. I és que l’esmorzar, a casa nostra, és una tradició profundament arrelada, d’aquelles que dibuixen l’ADN dels pobles.

Sempre he sentit justificar el nostre àpat més entranyable tirant mà del llaurador que s’alça de matinada per atendre el reg o de l’obrer que fa front a la intempèrie, i que requereixen, per sobreviure, avançat el matí, recompondre forces amb una bona pataqueta, un assortit d’embotits propi d’un cardenal i el cremaet de torn. En el seu moment, aquest parèntesi laboral devia ser qüestió de vida o mort; en determinades faenes, si no tenies molta cura, el cos difícilment haguera aguantat les dures jornades que s’estenien hores i hores. En l’actualitat, tot i l’ajust de les condicions laborals, del predomini d’altres oficis, diguem-ne més soferts, el panorama ha canviat poc. Cada dia grups d’amistats o d’oficinistes s’entaulen, en una cerimònia digna d’un altar de la Grècia clàssica, per introduir-se de ple en la panxa d’uns entrepans farcits de mil delícies mentre els platerets d’olives, cacaus i tramussos, i els pitxers de cervesa valsen per la taula al servei de les mans que els reclamen amb deler. És possible que la convocatòria gastronòmica matutina no s’allargue tant com antany perquè ara treballem d’una altra manera, que la nova concepció dels termes salut i benestar hagen diluït botifarres i costelles i ens hàgem quedat amb la simple talladeta de pernil i de tomata, o que el refresc americà haja desplaçat la bota de vi, però el que s’ha mantingut amb aquest costum és la necessitat de retrobar, al principi del dia, la nostra gent al voltant d’un plat, per pegar junts un mos a la vida en bon ambient. Ara que pel veïnat circulen mandíbules rabioses d’intolerància que pretenen devorar el que consideren diferent, és fonamental resguardar i defensar allò que ens singularitza. Ací, a la nostra terra, s’esmorza. I punt.

Censura eres tu

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 15 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La seua ment maliciosa es malfia d’una obra d’art, condemna una revista infantil o se sent violentada per un pit que alleta una criatura. Sap que la llibertat d’expressió és un dels primers globus de color que es llancen al cel d’una democràcia? Llibertat per cridar als quatre vents el que eres. Llibertat per qüestionar açò o allò. Llibertat per estimar. Tot, absolutament tot, ha d’estar impregnat d’aquest dret que només atorguen els horitzons oberts, lliures de boques insultants i punys de ferro. La resta, el seu esperit fosc, és censura. Dictadura. Feixisme.

Ell censura a tort i a dret i, així, confirma que, en realitat, és un covard que viu sotmés a un temor secular: la por a la paraula. La paraula de l’altre, s’entén; la seua, més alta, més bròfega, més despoblada... aquesta té via lliure. Perquè la que aclapara la seua intolerància és la veu o les veus de la part de la humanitat que no respira com ell. Està persuadit que algunes manifestacions culturals encoratgen les revolucions, si el poble així ho reclama. Per això tira mà de la censura estricta que talla d’arrel qualsevol debat i permet que el mutisme s’impose allà on abans hi havia vida i color. Ben mirat, no és una gran victòria suprimir la dissidència, sobretot si ell, enemic de les llibertats, des de la democràcia que odia i habita semicamuflat, se n’aprofita per fer desaparéixer a garbellades allò que altera el seu univers de catacumbes.

El que de veres és d’admirar, en canvi, és lluitar contra les paraules... amb paraules. És a dir, dissentir serenament amb el bagatge lingüístic, cultural, de diplomàcies i enteses heretat de la història. Si sent que aquell argument no el convenç, haurà d’aprendre a rebatre’l amb una explicació pausada. Quan l’enutja una opinió contrària, s’haurà d’esforçar per exposar el seu raonament a l’interlocutor de manera cordial. Ho pot escriure, cantar, recitar, clamar, però ho haurà de fer només amb mots generosos i demostrar que és un ciutadà honest i no un miratge d’ésser humà.

Perquè, no sé si li ho han dit alguna vegada, qui té la mesquinesa de censurar un bes o uns versos, un cos nu o una cançó, és aquell rebotat de la societat incapaç de mirar-se en l’espill del món.

Amparo planta oliveres

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 1 JULIOL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Amparo és valenciana, i llauradora de tota la vida. No és “esposa” de llaurador; ella “és” llauradora, altrament dit: autònoma agrària. De les poquíssimes dones en l’actualitat que treballen en el conreu del camp. En coneix les vicissituds, els canvis irrecuperables, les cabotades de rendició, les frustracions, les inversions que no tornen a casa... També, per creença profunda en l’estil de vida de l’horta, les bones voluntats que hi resisteixen. Ella n’és una. Quan parla dels tipus de verdures o de fruites, quan recorda els llinatges que han llaurat i llauren cavallons, o quan es posa a llegir el cel per endevinar l’oratge, il·lumina l’atmosfera, com una pintora impressionista, amb olors i colors d’estima per la terra.

Ara Amparo enceta projecte: ha plantat oliveres, una varietat grega desconeguda per aquestes contrades. Pla, somni o deliri: fer oli. Un oli que encara no té recipient, però sí nom. Es dirà La Gaiana, en homenatge a sa mare, també llauradora. En aquests moments busca cooperativa que li l’envase. I n’està dissenyant les etiquetes. I ha iniciat els tràmits per a la Certificació ecològica. I ha rodejat els cultius amb plantes aromàtiques i un “rebostori” d’insectes per protegir-los. I espera i desitja que tot isca bé, perquè ja no hi ha marxa enrere. No n’hi pot haver.

Segons son pare, el d’agricultor és un dels oficis més sabut: meteoròleg, botànic, geògraf, entomòleg, arquitecte, astrònom... Però sense cap necessitat de títol acadèmic. Així i tot, el projecte d’Amparo és dels escassos experiments que es duen a terme en el món mig desmaiat de l’horta valenciana. I dic desmaiat perquè el nostre patrimoni vegetal agonitza: no se li presenta relleu generacional (el jovent mira cap a un altre cantó, lluny dels sacrificis que reclama el camp); i, a més, la realitat sembla demostrar que són poques les polítiques que creuen fervorosament en la defensa de l’horta.

Amparo, com altres, sent en carn pròpia la reculada de la comunió amb la terra, però és coratjosa i per això capitaneja la supervivència del seu territori. Perquè no consentirà mai, com canta el poeta Marc Granell a L’arbre vell, convertir-se en l’última veu d’un paradís que porta el nostre nom.

Tornar enrere

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 17 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Quan arribes a una certa edat, sol ser ocupació habitual mirar enrere i comparar el passat amb la teua contemporaneïtat. Et veus de jove, recordes la societat que et conduïa, i amolles sentències de l’estil “Jo, a la seua edat, no...” o “En aquella època no era com ara que...”. Sí, moltes coses han canviat. La majoria per a bé, evidentment, perquè una comunitat que fa via, conté en el moviment milers de millores i superacions. Uns quants elements que estimàvem, però, s’han quedat pel camí: la intimitat amb el veïnatge prenent la fresca al bancal de casa, el valor de la paraula donada... Ara mateix, n’hi ha un que veig agonitzar sense remei. Em referisc a la humilitat que implica retrocedir sobre els nostres passos per revisar allò fet o dit. Em referisc a l’autocrítica.

De plena vitalitat en aquest segle, criticar ha sigut i és patrimoni de la humanitat. Amb tres o quatre detalls, som capaços d’elaborar una tesi doctoral farcida de certeses intuïtives o d’invencions gratuïtes sobre qualsevol acte o persona que se’ns pose davant, perquè considerem que en tenim el dret, i si no agrada que s’aguanten. Això sí, en el suposat cas que la víctima del xafardeig siga la nostra excelsa essència, saltem rabiosos com gats escaldats i ens col·loquem en posició de defensa nuclear.

Tot s’altera també quan ens toca aplicar-nos aquests judicis severs, és a dir sotmetre’ns a nosaltres mateixos a la crítica. Perquè per fer-ho, cal apartar el jo de l’ara i, a cara i cor descoberts, endinsar-nos en el passat per escorcollar-hi honestament. Només un ésser alhora humil i fort es pot aplicar una autocrítica que, sovint, ens aboca a penediments i dolors profunds. Per això hi ha qui es pregunta què guanyem autoflagel·lant-nos així. Jo m’ho pregunte i em conteste: hi guanyem salvavides.

A unes setmanes d’unes eleccions on els resultats han enfosquit el cel, pense que s’hauria d’incidir en l’autocrítica, obrir les oïdes a les veus silenciades, aplaudir els encerts, i assumir els errors i reparar-los. Perquè si deixem de sargir les escletxes, no avançarem. Patinarem. Sobre el mateix terra fangós. I caurem, una vegada i una altra, en el pou cec on es retroben els qui fugen de les veritats. 

La força del trellat

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 3 JUNY DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Des de fora, hi ha qui pensa que un gimnàs és un indret bulliciós ple de goliats de braços i cuixes embotits, de gegantes d’esquena quadrada com una pantalla de cinema, de sorolls de barres i bandes elàstiques. De molt de crit i poc d’enteniment. No sé si hi ha cap lloc així; jo, el que conec, és ben diferent.

A l’entrada del gimnàs del meu barri, unes fotos d’esportistes en ple rendiment, amb un somriure d’orella a orella, semblen voler incitar-nos a entrar en aquell regne. Tot ens suggereix que no ens quedem a la porta del que podria ser un canvi agraït en la nostra existència. A l’interior, la sala de màquines està extremadament concorreguda, tal vegada més del que els mateixos usuaris desitjarien, però és que la calor ja ens saluda a colps de ventall, i els cossos comencen a remuntar la peresa hivernal i a reclamar posar-se al dia.

Pertot arreu, i només visible als ulls dels habituals del gimnàs, es dibuixa l’ombra d’una paraula de set lletres, que conforma el programa de vida que sosté el lloc: TRELLAT. Perquè aquesta ve a ser la recomanació permanent de Carles, instructor, assessor, conversador excel·lent i esperit impulsor d’aquest territori. La seua narració està farcida de bíceps i tríceps, de bicicletes el·líptiques i de cintes de córrer, però també d’ànims i de crida a la responsabilitat. Les persones que acudeixen al local saben que han d’estar disposades a l’esforç, a un esforç contingut i continu, per atényer la meta a la qual aspiren. Així i tot, ens proposa Carles, aquest sacrifici s’ha de treballar des de la intel·ligència i l’autoprotecció. No podem maltractar el nostre cos si el que volem, justament, és gaudir-ne. Per arribar a aquesta conclusió, cada persona ha d’aprendre a conéixer-se, a visitar-se ben endins, allà on naixen l’autoestima, l’orgull i l’empatia, per a esbrinar com defugir la comparativa reiterativa amb altres esquelets i altres actituds, i recrear-se en els seus propis  avanços.

Han mort un bou

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 20 MAIG DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Va ser fa uns dies. Diuen que el bou hauria d’haver anat lligat amb una corda però que se n’alliberà i va córrer i córrer, desitjós d’esquivar els brams i les actituds que l’envoltaven i que no feien presagiar res de bo. I mira tu com, la criatura topa amb un muret apartat (a saber què va imaginar: un camí de salvament, un miracle? Pobre innocent!) i d’un salt el sobrepassa i es precipita al buit des d’una altura de 15 metres i s’esclafa, allà baix, al barranc. Potes rebentades. Sofriment indescriptible. Sacrificat. Fi del drama. “Un accident desgraciat”, es lamenten alguns; “Inesperat”, rematen altres. Coses que passen. Qui ho anava a dir?

I ens preguntem si, entre els allí presents, a alguna ment lúcida se li va ocórrer preveure que un brau sacsejat amunt i avall, que sent que al seu voltant tot el porta al terror i, tal vegada, a la mort, procuraria eixir de l’infern per qualsevol mitjà; si ningú no va intuir que tot ésser viu, per simple supervivència, buscarà sempre una escapatòria per protegir-se del sofriment i de qui li l’infringeix.

No ens enganyem: tothom ho sabia. Però presenciar el sofriment de la víctima és la raó de la barbaritat que anomenen “festa”. Perquè, que la teua gateta (el hàmster del teu fill o el gos de la xiqueta, tant fa), assetjada per uns energúmens excitats, isquera volant per damunt de la barana del balcó a fi de fugir-ne, seria dramàtic, no? I es perseguiria el salvatgisme de qui és capaç de mortificar un animal indefens. I s’exiliarien a les antípodes les bèsties que s’entretenen turmentant les nostres mascotes, membres estimadíssims de la família. Veritat que sí? Per què, aleshores, no hem de considerar-ho amb un bou? De quins residus ens nodrim encara per creure que els humans posseïm llicència per usar i abusar d’altres vides? Si en la majoria de cultures antigues es veneraven els animals, com és que nosaltres, ara i ací, continuem torturant bous per alimentar-nos la diversió i els nostres gens, negres de violència?

Han mort un bou. No, no he dit que ha mort un bou. Dic que han mort un bou. I això només pot ser obra d’una crueltat ancorada en la foscor, d’uns posicionaments que volem i exigim superats per sempre més.

Volant a la fira!

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 6 MAIG DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

La xiqueta ha arribat a l’escola eufòrica; no tots els dies vas a la fira amb la teua classe. Almenys, això és el que creia. Perquè ara, dalt de l’autobús, la seua amiga Irene li acaba d’explicar que no, que on van no hi ha cavallets ni tren de la bruixa, perquè es dirigeixen a la fira, sí, però... a la Fira del Llibre. Com? Alba es posa de mal toc. Hauran d’aguantar tot el matí en aquest mercat de paper en lloc d’estar gaudint de fantàstiques atraccions?

L’entrada a la Fira està congestionada per gent de totes les edats. La menuda es queda d’una peça: com és possible que un indret tan avorrit desperte tant d’interés? Entra al recinte i cau de ple en una llarga avinguda plena de casetes a rebentar de llibres. “Alça! -s’estranya- Açò és immens.”. La mestra els recomana que s’acosten a les paradetes, que xarren amb els llibreters, que vagen a visitar les exposicions, a veure els espectacles o a seure als espais habilitats on autors i autores presenten les seues obres i, fins i tot, te les poden dedicar. Per megafonia no paren d’anunciar actes i d’oferir música.

L’ambient resulta molt festiu i Alba comença a trobar-s’hi a gust. Sense pensar-ho més, es llança a recórrer els expositors. Còmics en blanc i negre o en color, novel·les d’amor o d’aventures, àlbums de mapes, reculls de fotos antigues, antologies de textos clàssics, poemaris, sagues de personatges que ha devorat a la televisió i que ara se li apareixen escrites... Alba no en dona l’abast. En sa vida havia vist tal quantitat d’històries juntes! De sobte, recorda que els pares li han donat diners. “Tria el que més t’agrade, i a volar!”. Alba té davant dels ulls tantes narracions (que de segur que la portaran amunt, amunt), que no acaba de decidir a quina enganxar-se les ales. Perquè la súper illa que és la Fira del Llibre és com un aeroport de paper on cada paraula escrita és un bitllet per enlairar-se cap a un horitzó anhelat.

De camí a casa, Alba comenta amb les amigues els títols adquirits. Semblen tan atraients que els voldria tots! Somriu; sap que encara disposa de moltes hores per tornar a la Fira del Llibre, i deixar-s’hi robar el cor.

El gall de l'autobús

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 22 ABRIL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Hi va haver un temps en què vaig haver d’acompanyar els meus pares a l’estació d’autobusos quan eixien a fer alguna escapada amb l’IMSERSO. Jubilats i jubilades hi arribaven, saludaven discretament i es posaven en cua a l’espera que els explicaren el protocol a seguir dins del grup. Em va sorprendre descobrir com, en cada ocasió, hi apareixia algun iaio que se n’erigia líder. Ningú no li havia atorgat cap autoritat però, des del minut zero, l’home (sempre era home) s’apoderava del comandament de l’excursió. Amb el morro premut, es llançava a xarrar com una cotorra, opinar de tot i obsequiar consells a tort i a dret de manera que, quan encara no havia arrancat el vehicle, tothom en sabia el nom i la biografia. La majoria el mirava de mal toc, convençuts que aquell espècimen els amargaria el viatge. Mentrestant, l’esposa es mantenia dos passos enrere, muda i somrient. Un somriure d’aquells que esculpeixes al rostre el dia en què entens quina és la imatge que et convé oferir al món. Imagine que en la vida de parella també era ell qui marcava idees i gustos, i que ella parlava amb un xiuxiueig llimat per no fer ombra al marit.

En l’actualitat, atenent-nos al precepte dominant que afirma que cal fugir de l’anonimat siga com siga i coste el que coste, l’escena del gall de l’autobús es repeteix a diari. Allà on coincideixen diverses persones, sempre en sol destacar una que fa gala de paraules o riures exagerats; que imposa les seues anècdotes particulars; que, quan pren la paraula, difícilment l’amolla, segura com està que el seu dictamen sobre tot i tots és vital per a la humanitat.

Jo preferisc de bon tros aquelles persones que controlen els decibels de la veu i practiquen el deliciós art d’escoltar. Són les que es reserven raonaments que poques vegades veuen la llum, les que solen obrir les finestres del món cap endins i donen prioritat a la reflexió. Per què, cada colp més, ens hem de deixar enlluernar per exèrcits de firaires que ens allunyen de la calma? No hauríem de reduir-los i recuperar la conversa plural i respectuosa? No hauríem d’esquivar les mascletades insulses que ressonen pertot arreu i permetre a les veus silencioses eixir a restaurar-nos les oïdes?

Necessite un llibre

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 8 ABRIL DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Tinc un problema: necessite un llibre. Ja sé que, d’entrada, no suposa cap complicació: disposem d’una bona xarxa de llibreries i biblioteques que, cal dir-ho, aguanten com poden l’embat d’una societat que sol fugir de qualsevol manifestació literària, i més si és en la nostra llengua. Celebrem la Plaça del llibre, per difondre les obres d’autors i autores d’ací. Es convoca la Fira del Llibre de València que, des del 27 d’abril, tornarà a omplir els jardins dels Vivers de literatura i de totes les persones que se n’alimenten. Sí, si et ve de gust, és fàcil adquirir una lectura.

Però, així i tot, continue amb el meu dilema perquè el llibre que busque no és solament per recórrer-lo i comentar-lo amb algú, si és que tinc la sort de trobar qui hi estiga interessat. Jo, l’obra que reclame és per instal·lar-me entre les seues pàgines i viure-hi. Per poder carregar-me a l’esquena la motxilla de l’expectació i tirar amunt pels cavallons de l’argument, saltant els barrancs dels paràgrafs, vorejant metàfores i navegant pels rierols de mots. Per arribar al punt àlgid de la narració i, des d’allí dalt, recrear-me en el paisatge dels signes de puntuació que trenquen o lliguen, o en la línia de l’horitzó que intuïsc però que encara no albire perquè s’amaga darrere les últimes clarors de la història.

Vull convertir el llibre en el meu refugi privat i sagrat, ocupada a intimar amb aquest o aquell personatge, a descobrir els secrets de totes les Madame Bovary, a recuperar el meu passat de la mà de vocables abandonats, a riure’m d’allò dolent que habita cel i terra. I, de tant en tant, quan m’assetge la curiositat, abandonar-ne la lectura i aventurar-me en el món dels humans de carn i ossos on la paraula, amb el seu farcit de sentits diversos, de bellesa i de força per canviar el món, agonitza d’inanició.

En l’immens Titànic que és aquesta societat dirigida per opinadors i opinadores a la carta, per boques on només bull la desqualificació gratuïta, resulta urgent retrobar-nos amb la literatura i fer-ne nostres les paraules inspiradores. Necessitem creure que encara estan a temps de rescatar-nos de la mediocritat desfermada. 

No som ninots

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

És diumenge de Falles. Des de la terrassa del bar on he anat a parar, l’horta maragda competeix amb l’atzur del cel, i l’aire anuncia que la primavera ja fa cosquerelles a la panxa de l’hivern. Mentre celebre la fortuna d’habitar aquest espai de serenitat, una parella i el fill d’uns sis o set anys seuen a una taula veïna. D’immediat, la criatura trau una caixa de la motxilla del pare. L’obri i mira els adults somrients que, amb el cap, li semblen dir que sí, que endavant. El xiquet, el tresor a les mans, camina cap a la font que, casualitats de la vida, cau a tocar de la meua cadira. Ni per un segon dubte de les intencions del menut. Per això, quan acosta l’encenedor a la metxa del petard i l’encén; quan terra, copes i servidora senten el sacseig del coet en la pròpia carn, jo ja tinc les orelles tapades per evitar que el bombardeig em travesse els timpans.

A partir d’aquest instant, el dimoni de la pólvora no para d’esgarrar l’atmosfera amb una corrua de detonacions ensordidores que ens impedeixen xarrar, llegir o contemplar les musaranyes en pau, i que ens obliga a abraçar les pobres mascotes, paralitzades de terror. Mentre els progenitors del pirotècnic de Primària es delecten amb un plàcid esmorzar, la resta de la ciutadania, que també vivim ací, que també pretenem gaudir d’un ambient reposat, que també tenim dret a no veure’ns involucrats en activitats que no són del nostre gust, ens esforcem per controlar-nos i no llançar-nos en bloc a posar a remull a la font coeters intrusos i derivats.

Així i tot, ja veus tu, m’agraden les Falles. Les vaig descobrir de jove i em recorde amb els ulls oberts com a plats en la meua mascletà iniciàtica; amb un somriure d’orella a orella en entropessar amb els primers ninots; i amb ales al cor quan, més tard, vaig conéixer les bandes de música. El que continue sense entendre, però, és com una celebració (en definitiva no es tracta de res més que això), està legitimada per alterar-nos tant el dia a dia. No es podria conjugar, en el futur immediat, festa i mirament pel veïnatge? Actes multitudinaris en la via pública a diari i respecte a l’abast de tots? Mirem d’aconseguir-ho. Per favor. No som ninots.

Mohamed parla valencià

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 MARÇ DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Mohamed és de Pakistan i treballa en un poble de l’Horta nord. La primera vegada que vaig entrar a la seua botiga, em vaig quedar de pedra quan, a l’hora de pagar, m’amollà un “Sis noranta”, així, en la meua llengua. Un foraster que se’m dirigeix en valencià? Fantàstic! I admirable. Perquè lamentablement, hi ha gent d’ací de tota la vida que no l’entén o encara no el parla. Mai. Mohamed, sí. Mira tu quines coses. Ell s’esforça per parlar el valencià, que va adquirint a través de la clientela que compra a la seua fruiteria. Té clar que és la manera d’expressar-se de la terra que l’acull i, per integrar-se més en la societat que ara també és la seua, intenta usar-lo sempre que pot.

Lynne és de Dallas però es considera una valenciana més. Ha aprés a parlar la nostra llengua i solta un “Bon dia” o un “Fins després”, arrebossats en un deliciós accent nord-americà. Té clar que en aquest racó del món el poble valencià porta segles defensant la seua identitat. Ella la respecta. I per demostrar-ho, ho fa en valencià.

Resulta obvi que quan algú, per obligació o per gust, aprén l’idioma d’allà on aspira a construir-se un futur, fa evident que anhela formar part d’aquell grup humà. I el grup humà, orgullós de les seues arrels i de l’admiració que suscita, n’aplaudeix el compromís. Aquesta és l’actitud. Ací i a la Conxinxina. Perquè quan no acceptes que de la pertinença a un lloc n’ha de derivar la consideració al seu parlar i costums, és quan es basteixen les suïcides atmosferes de renúncies. Així és com tenim que una diputació valenciana com la d’Alacant celebre glamurosament el lliurament d’un premi literari en castellà, mentre que el de valencià s’atorgue en un despatx qualsevol, en horari d’oficines. O que denuncien un pacient per parlar en valencià al facultatiu de torn. O que en alguns ajuntaments siga un miracle accedir a formularis en la nostra llengua. Tots aquests escenaris, i més, reflecteixen una situació lingüística agonitzant, fruit d’una renúncia minut a minut i espai a espai, que ens resultarà tan mortal com una gota malaia.

Mohamed i Lynne s’esforcen per parlar en valencià. Ens respecten. I nosaltres, quan aprendrem a respectar-nos? Quan, a estimar-nos?

El silenci

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 25 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Diumenge passat vaig assistir a un parell d’espectacles que d’alguna forma, casualitats de la vida, giraven al voltant d’un mateix tema: el silenci. De matí, a l’Institut Municipal de Cultura de Meliana, vam gaudir del concert d’Edu Comelles, un homenatge a la manera de respirar del paisatge quan ens n’absentem i quan la seua veu, i no la nostra, recupera el domini de l’espai. Sobre el murmuri del riu, el cant dels grills o sobre l’alba quan esgarra la falda de dol nocturn, l’artista deposita delicadament la seua música, un altre silenci fragmentat que s’acobla a la cadència de la natura.

A la vesprada, al Teatre El Musical, Blanca Portilllo, sublim, ens oferí una interpretació de Silencio, una joia literària de Juan Mayorga basada en el seu discurs d’ingrés a la RAE, on reflexiona sobre el paper del silenci dalt de l’escenari, en la literatura clàssica i en la vida dels éssers humans.

Aquesta coincidència, en unes activitats culturals que naixen de llocs diferents, no és fortuïta. Des de fa un temps, una part de la societat s’esmerça per establir límits al soroll, per recuperar el silenci vital que permet reconéixer-nos. El silenci ens és necessari per a un acte fonamental de la humanitat -afirma Mayorga al seu monòleg-: per escoltar les paraules dels altres i per dir les nostres. En efecte, el silenci hauria de ser el joier on les paraules s’arreceren de les tempestes. Anhelem atenuar l’enrenou permanent i omnipresent que ens assetja; el rebombori interior, el que habita i perviu dins de nosaltres, el que ens parla de fracassos, de pèrdues o d’esperances marcides; aquell que, sense ser-ne conscients, hem anat bastint i que poques persones en són coneixedores. I el guirigall de fora: l’aclaparament informatiu, els rius d’estímuls que ens exposen sense descans a opinions, debats, acusacions, defenses que, d’una manera o altra, amb més o menys implicació, ens forcen a posicionar-nos a tothora.

Ai, quants silencis hem extraviat pels camins de la història universal i individual! Si els haguérem conreat, si tinguérem ara la paciència de protegir-los, és possible que ressonara pel món un altre eco, una altra manera de compartir-nos, més serena i menys violenta. 

L'agenda

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 11 FEBRER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Un dels regals que em van fer quan em vaig jubilar, fou una agenda. Quina sorpresa. Per a què havia de menester un organitzador algú a punt d’encetar temps i vida generosos? La vaig apartar i me’n vaig oblidar, i em vaig dedicar a explorar la nova etapa que se m’oferia.

El primer any va ser deliciosament atropellat. Vaig acompanyar l’horta en els canvis estacionals, vaig llegir amb deler, vaig engolir maratons de sèries televisives, assistir a conferències, i quedar, dia sí i dia també, amb les amistats que m’havien precedit en la jubilació. Tot anava rodant a un ritme, ara frenètic, ara pausat, i jo em sentia borratxa d’eufòria.

I en això que, de sobte, arribà la pandèmia. El terror va envestir la nostra vida social i, de rebot, la personal. Els meus propòsits entusiastes, igual que per a la resta de la humanitat, es van diluir. Les setmanes de confinament m’embolcallaren en una mena d’apatia quasi embriagadora. Procurava impedir que el riu de monotonia m’arrossegara, però les notícies i l’absència de la meua gent m’enfonsaven a poc a poc. Em vaig convéncer que necessitava un salvavides. Un salvavides que, donades les circumstàncies, només trobaria entre les quatre parets de casa. I aleshores recordí l’agenda. No em serviria per anotar-hi cap projecte, perquè el futur s’havia congelat, però em faria companyia en el túnel que em tenia presonera. Comencí a reflectir-hi allò que sorgia d’entre els plecs de la tristesa: tresors que rescatava de calaixos que duien segles sense obrir-se i que m’omplien de visions desateses, sentiments desvetllats gràcies a la música o la lectura que el temps sobrer em permetia eixamplar, imatges que em volaven pel cap i que em delia a reproduir a l’hora d’escriure, topades amb capvespres que declamaven poesia... Qualsevol vivència mínima adquirí una aparença colpidora.

Ara que sembla que hem tornat a reconstruir-nos per continuar destruint-nos; ara que, de nou, vivim abocats al frenesí de la immediatesa i del soroll desmesurat, freqüente sovint aquell diari meu de les grans coses menudes, on vaig trobar un rescat, reclinant sobre el full en blanc els arabescos d’afectes i humilitats que ens adoben l’existència de felicitat. 

No volem déus

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 28 GENER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

De sempre hi ha hagut monarques, directors de cinema o dirigents de sectes que han considerat que pel fet que qualitats personals, antecedents familiars o contactes privats els hagen portat molt alt en la piràmide social, tenen llicència per abusar a sac de la resta del món. Enlluernats per la pròpia brillantor, alguns individus se senten acreditats per fer i desfer sense més conseqüències que la de satisfer els seus instints barroers. La història dona a entendre que és així perquè hi observem com, segle rere segle, els poderosos han gaudit de total impunitat. Han pensat que eren déus i s’han atorgat el dret a intimidar, insultar, coaccionar... O agredir les dones.

Des que aquestes han perdut la por a parlar, però, aquestes deixalles de la societat, carcamals o jovencells, de qualsevol color polític i origen social, han vist destapades les seues violències sobre els cossos femenins. Des de Harvey Weinstein a Bill Cosby, passant per cabassos d’artistes consagrats, intel·lectuals oracles o empresaris imponents, aquests narcisos enfangats s’han hagut d’enfrontar a la denúncia valenta d’una dona de rostre desencaixat i mirada esglaiada: la víctima. És conscient l’agredida que quan testimonie, la seua paraula convulsa xocarà contra un mur de poder econòmic i informatiu que protegirà l’agressor? És clar que ho és i, malgrat el tsunami que li voldrà sepultar la gosadia d’haver alçat la veu contra un dels éssers suprems, ella tirarà mà de dignitat i valentia per contar l’ultratge i tallar les ales al monstre.

Ara, una “divinitat” futbolística ha forçat presumptament una jove. Mentre ell altera les seues declaracions, ara sí ara no, les proves reforcen la narració de la xica. Estem davant d’un enèsim borratxo d’ego que ha pensat que els seus somnis humits no podien esperar? La justícia està en marxa. Un altre avís a navegants.

En el camí de la vida que les dones anem forjant a base de sacrificis i esperances, hem arribat a creure ferventment en nosaltres; hem despertat i hem pres consciència de la nostra condició. Aquesta és la base de la nostra llibertat. I en ella no hi té entrada cap violència. Ni cap déu. 

Cases sense cor

ARTICLE PUBLICAT
DISSABTE 14 GENER DE 2023
AL PERIÒDIC LEVANTE-EMV

Fa uns dies, el primer ministre del Canadà explicava la raó per la qual el seu govern ha legislat que des de l’1 de gener i durant un parell d’anys, els estrangers sense residència permanent al país no podran accedir a la compra d’habitatges. Controlar els preus desbocats del mercat immobiliari i dissuadir aquells que consideren que les cases són mercaderies i no escenaris de la nostra privacitat, són els objectius que es va marcar el partit liberal en el seu programa electoral de 2021. Ara ha arribat el moment d’aplicar-ho al dia al dia de la població.

A pesar de les crítiques i dubtes justificats que ha provocat el pla de Justin Trudeau, ja se senten veus avançant el final de les golden visa que han permés a fortunes de tot arreu invertir a mans plenes en l’imperi de la rajola de qualsevol punt del planeta. La notícia del govern canadenc pot semblar esperançadora, però també resulta trista. Esperançadora perquè, com en tantes altres zones desmantellades a colp de xequera, aquest acord podria ser un exemple a seguir a la nostra terra on la gentrificació llança barris sencers als braços d’inversos forasters (i casolans, no ho oblidem) només incentivats pels beneficis econòmics, que no coneixen, ni ganes, la història dels carrers i les biografies que s’hi han forjat. D’altra banda, l’anunci de Trudeau resulta desolador en la mesura que ens recorda una vegada més que la civilització s’encabota a freqüentar límits sense retorn quant a la seua gestió de la vida i la convivència a la Terra. Fa temps que anem desbocats formigonant paisatges, desnonant famílies o esclafant particularitats en nom d’una globalització desfermada. Fins on arribarem? Quina sensació de tràgic ridícul, quan els últims éssers humans miren al seu voltant i contemplen territoris infinits botinflats de ciment i, envoltant-ho tot, el silenci suïcida d’una humanitat rendida.

Esperem que prompte es clivelle aquest mutisme esdevingut condemna i que raons i gestos amables s’unisquen per atendre els espais íntims on instal·lar-se i muntar una existència. Perquè ja ho ha dit el primer ministre canadenc: “Les cases són per a les persones, no per als inversors”. I és urgent creure-hi.